divendres, 10 de juliol del 2009

de l'engany a la revolta! (posem les coses a lloc)


Tenim el costum de queixar-nos, jo el primer. El que a continuació escriure no pretén ser agradable, ni pretén ser políticament correcte. Només intento fer un recull d’idees i conceptes que ja s’apliquen en d’altres llengües. No m’he inventat res, només he copiat.

Podríem tractar una llengua com a un ésser viu, i com a tal, aquesta li cal un hàbitat propi. Un territori a on visqui amb exclusivitat d’ús i no entri en competència deslleial amb cap més altra llengua. Si ens centrem a Europa, veurem que hi ha moltes llengües amb molts menys parlants que el català però que, al contrari que el català, gaudeixen d’una bona salut. Podríem parlar de l’islandès amb només 300.000 parlants, el danès amb uns 5 milions, etc. A vegades tot fent broma, ens pregunten què pesa més, si un quilo de palla o un quilo de plom? I la resposta evident és que pesen igual. En el cas del català no és ben bé així. Què pesen més 5 milions de catalanoparlants o 5 milions de danesoparlants? Doncs la resposta, és que els 5 milions de danesoparlants. Ells tenen un estat a darrere, unes lleis proteccionistes i d’exclusivitat d’ús de la llengua i un ús social de la llengua únic i real, i això pesa molt. Nosaltres no tenim res d’això i fa que aquest gruix de parlants sigui molt volàtil i relatiu.
Aconseguir l’exclusivitat d’ús o en tot cas mantenir-ne aquesta exclusivitat s’aconsegueix, com dirien en el món animal, marcant territori, o sigui, definint unes fronteres lingüístiques, que poden coincidir o no, amb unes fronteres polítiques.

Després d’uns 300 anys de pertànyer a una entitat política que no només ens és aliena, sinó que ens és contrària fins al punt que ens ha intentat exterminar diverses vegades, i amb la qual s’ha demostrat que no hi ha res a fer, haurien de sortir veus públiques a favor de la independència política, de com a mínim i per començar, el que és la Catalunya autonòmica; i ho dic des d’un punt de vista totalment catalanocèntric. En tot cas, la sobirania política tampoc equival a una recuperació automàtica del català. Després s’han de fer els deures. Irlanda és un exemple de com fins i tot amb la independència no n’hi ha hagut prou per recuperar la llengua, i el gaèlic és una llengua que agonitza, malgrat l’hagin feta oficial a la U.E., ells són un Estat i així ho han decidit i la resta a callar.

Mentre siguem a Espanya hem de fer que el tracte lingüístic sigui igual per tots els espanyols. Això vol dir que tots els Espanyols hem de tenir el mateixos drets lingüístics, independentment del punt geogràfic on ens trobem en un moment donat. Tenim dues opcions. La primera opció podria ser que un catalanoparlant gaudeixi dels mateixos drets lingüístics a Màlaga, per exemple, que un malagueny guadeix en aquests moments a casa nostra. Tal i com ho tenim, i per equiparar el català amb el castellà, jo hauria de poder viure en català a qualsevol punt de l’Estat Espanyol, igual que un castellanoparlant pot fer-ho en aquests moments i sense problemes en qualsevol punt de la geografia espanyola. La segona opció, i crec que la més viable i assenyada, és establir fronteres lingüístiques. Allà a on acabem els meus drets lingüístics com a catalanoparlant, que comencin els dels castellanoparlants i a l’inversa. Això és igualtat i el demés és fer bullir l’olla.

És així com funciona a països com Bèlgica i Suïssa. Un cop les fronteres lingüístiques queden ben definides, és un sistema que no admet confusions, ni dubtes, ni discussions. Al cap i a la fi, és el sistema que ha funcionat, de forma conscient o inconscient arreu, des què les llengües existeixen. Si el català encara avui es parla, no és per allò que alguns diuen sobre el nostre heroïsme i amor per la llengua, sinó que fins bastant entrat el segle XX, hi havia una frontera lingüística que ens va mantenir, a la majoria, monolingües i monoculturals. Per exemple, si a Portugal es parla portugués i no castellà, és perquè la frontera política, en aquest cas, també estableix una frontera lingüística, però quan aquesta frontera es trenca, ens trobem amb el cas del gallec. La llengua perd genuïtat i parlants, i els nouvinguts no senten, com sí sentirien a Portugal, la necessitat de què hagin d’aprendre una altra llengua per viure en aquella llenca de terreny.

Aquest bilingüisme que tenim i diuen que tant bo és, però resulta que a les Espanyes profundes ells no se l’apliquen, acabarà més aviat del què ens pensem amb la llengua més dèbil. Per tant, amb independència política o no, el català ha de ser l’única llengua oficial. Aquí, ni enlloc del món, no hi ha lloc per dues llengües. Cadascú que parli amb el què vulgui, però una societat s’expressa en una llengua. Que ningú s’esveri, però la plena normalització del català a casa nostra, vol dir la plena desnormalització del castellà, vol dir fer fora el castellà dels estaments públics, empreses i que el seu ús social quedi reduït a l’àmbit familiar o esporàdic. El castellà se n’ha de tornar d’allà a on havia vingut.

Que aconseguíssim que el català fos la única llengua oficial implicaria certs gestos. Els primers són els de legislar i deixar fora de la llei certes actituds lingüistiques per part d’administració, món de l’oci i empresariat en general.

No cal dir que certes coses, com documentació oficial, actes notarials, registres, i tot tipus de paperassa diversa seria només legal i reconeguda la feta en català. Aquesta és una mesura molt eficaç, així ens ho poden corroborar els francesos quan van prohibir l’ús del català en actes notarials, els casaments, etc., obligant a fer-ho només en francès. En el cantó sud dels Pirineus, els espanyols també ens podrien corroborar que el mètode funciona.

Fer unes lleis sobre l’etiquetatge i l’ús de la llengua en els negocis. Recomano llegir-se, entre d’altres, la Llei de Protecció del Consumidor d’Eslovènia, en la seva última versió revisada de l’any 2003, els articles 2, 12, 16, 33, 60, 73 i 77. A on s’obliga, sota multes de 4000 a 12000 euros, a etiquetar en eslovè, dur a terme negocis en eslovè, ésser atès en eslovè i moltes altres obligacions referides a la llengua. Lleis que es fan extensibles a països com les repúbliques Bàltiques i molts d’altres que no citaré perquè la llista de llengües obligatòries és més llarga del què molts es pensen.

Així mateix l’única llengua de l’ensenyament serà la catalana, quedant com a primera llengua estrangera obligatòria l’anglès i com a segona llengua estrangera a escollir, entre l’alemanya, la francesa, la castellana, etc. Sí, costa de creure per alguns, però es pot viure sense saber ni un borrall de castellà. Sinó vaig errat, uns 6200 milions d’habitants del planeta terra no en saben res i sobreviuen. Estem tant colonitzats que molts catalans es pensen que això no és possible.

A tot això hi hauríem d’afegir programes de reciclatge per tots aquells que encara ara van amb l'excusa patètica que: “jo vaig fer l’escola en castellà i per això encara no el ser escriure”. I evidentment, programes d’integració d’immigrants exclusivament en la llengua oficial del territori a on volen guanyar-se les garrofes, vaja, com fan a la resta de països. A més, s’hi podria afegir alguna llei del tipus com les que tenen a Estònia, Lituània i Letònia, que posen com requisit indispensable per aconseguir la nacionalitat el coneixement de la llengua pròpia. En el nostre cas actual, això dependria d’aconseguir el permís de residència i de treball, metre no siguem sobirans.

A tot això hi afegiríem que la llengua dels mitjans de comunicació seria la catalana. I anar sumant i sumant sense entrar amb més detalls. Si hem viatjat una mica, doncs, ja sabem tots els elements que una llengua normalitzada embolcalla en una societat normalitzada.

Hem de tenir clar que el català només es parla aquí, i que si aquí no el podem fer servir, enlloc més del món podrem fer-ho. No hem de caure en falsos paternalismes sobre llengües que no ens pertanyen. És evident que tots els grans canvis socials de la història han dut revoltes i nosaltres no en seriem una excepció. Però aquells que no hi estiguessin d’acord tenen un munt de llocs a on anar, cosa que no tots podem dir. A on podem anar els catalans sinó és més que a casa nostra?

Senzillament ens hem de plantejar que volem fer amb la nostra llengua. Volem la plena normalització del català? Volem un procés de devolució, que encara ara mai s’ha donat malgrat la restauració de la democràcia?

Amb subvencions no arreglarem mai res, els polítics han de legislar, legislar i legislar que per això els paguem. A més, legislar no costa diners, ben al contrari que les subvencions.
El que queda clar és que amb els polítics que tenim ara, i que en part són els que haurien de liderar un canvi segons hi ha escrit en el programa electoral d’alguns, no hi tenim res a fer. Amb subvencions que només serveixen perquè els polítics dormin amb la consciència tranquil·la, no anem enlloc. Les empreses es queden les subvencions, fan el paper per complir i després tot queda en un pou sense fons. Ens cal copiar el model belga i establir unes fronteres lingüístiques. Ens cal una exclusivitat d’ús de la llengua. Sinó ho fem nosaltres no ens ho farà ningú més i després en pagarem les conseqüències negatives Hem de ser valents, legislar i ser per sobre de constitucions, tribunals i lleis fetes per segons i per tercers que no ens volen més que morts i enterrats. Alguns direu: “ai! Pobres de nosaltres, sinó ens deixaran”; “trauran els tancs al carrer”; “ens posaran a la presó”; “aboliran el poc que hem aconseguit”; etc. Fem un exercici de memòria i pensem per un moment, com es va trencar el mur de Berlín, com es varen idependitzar les repúbliques Bàltiques, com s’ha independitzat Montenegro, etc. Les lleis establertes, ni les constitucions d’aquests indrets no els permetien fer aquests canvis; i què!?

De moment, només podem fer que resistir, esperar i lluitar perquè si els polítics no ho fan, que sigui la societat que ho faci.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada