dissabte, 16 d’octubre del 2010

Apunts sobre lingüística

M'agradaria de començar aquest article amb una cita, un xic llarga, però extremadament interessant, aclaridora i fins i tot emocionant, d'un llibre de la lingüista Carme Junyent:
"Si no deixem de veure la diversitat lingüística com una barrera, més que no pas com un patrimoni que cal conservar, si no aprenem a respectar les diferències més que no pas a escarnir-les i estigmatitzar-les, ben segur que moltes llengües aniran desapareixent.

Plantejar aquesta qüestió com un conflicte identitat versus eficàcia és, a més d'un parany, una fal·làcia. Al capdavall, l'única eficàcia real consisteix a poder viure en la pròpia llengua, la resta (dels contactes internacionals a l'ensenyament superior, etc.) són -hi han de poder ser- opcions personals, que no han d'impedir que cadascú sigui feliç en la llengua que li ha tocat. No podem aclucar els ulls davant el fet que el plurilingüisme no ha d'implicar en cap cas la imposició d'una sola llengua a tota una comunitat perquè [...] aquest és el primer pas en el camí de la substitució, i cal recordar-ho, la mort d'una llengua no és tan sols la pèrdua d'un mitjà de comunicació, sinó un sistema simbòlic creat al llarg dels segles per una comunitat que ha de tenir el dret a interpretar el món de la seva manera.

El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs, molt negre i més aviat curt. Això no ens eximeix, però, de la responsabilitat ni, sobretot, de la solidaritat. Si no ens preocupem ara de les llengües que moren, tenim dret a témer que també la nostra llengua acabi arraconada?"

Junyent, Carme. (1992) Vida i mort de les llengües. Editorial Empúries. Pàg. 93.

Penso que en molts casos, revitalitzar o normalitzar una llengua implica una revolta social, ja que només determinats canvis socials van dur aquella llengua a la minorització. Per tant, implica desfer una sèrie de coses que s'han fet per llei, per imposició, per prohibició, etc. En el cas del català, que és una llengua amb alguns símptomes de substitució, penso que encara podem revertir la situació. El fet de renormalitzar-la no queda exempt d'una certa revolució social que serà proporcional al soroll que facin aquells que s'hi oposin. Fins ara encara no n'hi hagut cap d'aquests processos de forma seriosa i decidida, per això molts diuen que aquí no hi ha conflicte lingüístic. En el cas del català, ja fa temps que penso que la seva renormalització és una simple qüestió inicial de pebrots per part de certs sectors de la nostra societat.
És per això que no hem de defallir i que un procés de devolucionisme i de retorn a la normalitat és factible. Probablement la sobirania política d'una part del territori (la Catalunya autonòmica) seria un gran revulsiu a l'hora de fer lleis, de promociona-ne l'ús en tots els camps haguts i per haver, i tindria un fort impacte en la consciència dels habitants d'un nou país sobirà amb ganes i il·lusió de viure i de tirar endavant. I espero i desitjo que no deixés indiferent (ni lingüísticament, ni políticament) a la resta del territori catalanoparlant.
No descobreixo la sopa d'all si dic que el català gaudeix d'una mala salut de ferro. A vegades pot ser una llengua increïblement normal, però a vegades la busques i no la trobes. A dins del territori catalanoparlant hi tenim moltes realitats sociolingüístiques diferents. Conec alguns estrangers que amb poc temps han après el català. Conec una noia búlgara que viu a Vilafranca del Penedès i que parla el català perfecte! I una altra de japonesa que viu a Vilanova i la Geltrú i també el parla. Són gent que han percebut la necessitat de la llengua catalana en el seu entorn, de la mateixa manera que percebríem la necessitat d'aprendre el kalaallisut o grenlandès a Grenlàndia. Però no podem viure del que potser són anècdotes o excepcions, hem de viure de la norma i de la majoria i aquesta majoria ens diu unes altres coses. Agafem un mapa lingüístic del 1900 i agafem-ne un d'ara i veurem com el català s'ha encongit. S'ha perdut o és residual a nuclis geogràfics i de població tant importants com la Catalunya del Nord, Alacant, València i l'àrea Metropolitana de Barcelona. I s'està perdent a marxes forçades a l'Alguer, a Castelló de la Plana, Barcelona i Andorra sencera. A Palma la cosa està discutida. Tenim que al País Valencià la transmissió de la llengua es va escapçant en molts casos. A la Franja és on diuen que el català té una bona salut, això sí, dins de les famílies i en grups de coneguts de tota la vida. Penso que és una zona amb una pressió en contra de la llengua molt forta. I a Catalunya estem demogràficament anant cap a la minoria, pel que podria ser que aviat, per molt que transmetéssim la llengua intergeneracionalment, ja no servís de res. Ja sabem que la transmissió interètnica, si se'n pot dir així, és força anecdòtica. El català continua sent pels de la tribu. Per tant, el mapa s'encongeix cada cop més i no sé pas com serà d'aquí a cent anys més. Potser tindrem bosses aïllades i inconnexes de població catalanoparlants (com passa a Irlanda o Gal·les). El cas és que l'ús del català als grans nuclis de població, allà on hi ha el pes demogràfic, no passa per un dels seus millors moments, encara que fer-ne una anàlisi tan general tampoc és bo.
Regirant els apunts de la universitat em permeto de copiar-vos el següent:
Les mort gradual d'una llengua consta, principalment, de tres fases:

1a fase: es bilingüitza una comunitat.

Al cap d'un temps comença la interrupció generacional.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants natius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa. La llengua nativa es contamina.

3a fase: Degut a la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. És quan queden els darrers parlants, ja envellits.

També tenim el fenomen de la llatinització. Això passa quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i la llengua queda relegada als àmbits cultes i/o administratius.

Anem a analitzar tots aquests aspectes i els compararem amb la llengua catalana.

1a fase: bilingüilització -> tots els catalanoparlants, a data d'avui, segle XXI, estan bilingüitzats. Tots els catalanoparlants parlen a més, castellà, francès o italià.

2a fase: decadència -> La majoria de catalanoparlants no saben escriure en català, i els que ho fan tenen seriosos problemes per escriure bé el català. Les interferències a l'àmbit escrit són constants. A l'àmbit oral passa el mateix. Només amb molts poc casos, la gent vetlla i corregeix als parlants que s'equivoquen. Una cosa que fa de mal fer, tot sigui dit.

3a fase: la mort, els darrers parlants -> aquest és un fenomen que es dóna a la Catalunya del Nord i en alguns punts focalitzats del País Valencià. A l'Alguer s'hi van apropant. El català majoritàriament encara no ha entrat en aquesta fase.

Les llengües, al contrari que l'evolució de les espècies segons Darwin, no neixen, sí creixen o evolucionen, i quan moren, ho fan per causes externes.
Amb els primers Homo Sapiens Sapiens que es van originar a l'Àfrica, s'hi va originar la primera llengua humana, diguem-ne en majúscules: la LLENGUA, segurament amb les mateixes estructures que les llengües que parlem ara. És amb aquella LLENGUA que aquella bona gent van començar a caminar i a descobrir el planeta. L'augment demogràfic i la dispersió geogràfica que es va anar succeint al llarg dels anys, primer, i dels segles, en acabat, va fer que aquella llengua anés evolucionant i canviant fins arribar al punt de la no intercomprensió. A més, la LLENGUA s'anava adaptant als nous entorns i hàbitats que l'home anava conquerint. Això feia que aquella LLENGUA anés divergint encara més. Totes les llengües actuals, sense excepcions, són el resultat d'aquella LLENGUA original, són el producte d'un contínuum constant. D'això en podem deduir, també, que totes les llengües parlades de la terra són igual d'antigues. No hi ha llengües més antigues que d'altres. Perquè totes parteixen d'un mateix començament, i totes han patit evolucions que no s'aturen. Per exemple: què és més antic el català o el basc? Bé, són iguals d'antics. El fet que al català abans l'anomenéssim llatí, és una qüestió de nomenclatura, però també podríem continuar anomenant al català llatí. I algú va ensenyar a parlar llatí als romans, com algú va ensenyar a parlar basc als bascos, si em permeteu la metàfora. De fet el llatí no ha mort mai, no hi ha un darrer parlant de llatí. Simplement ha evolucionat i s'ha nodrit d'altres llengües. L'àrab mateix fa segles que se'n diu així, però què té a veure l'àrab parlat actual amb el de fa mil anys? Què té a veure l'àrab del Marroc amb el del Líban, si ni tan sols s'entenen! En podrien haver canviat la nomenclatura, també. És més, podríem afirmar que de llengües a la terra només n'hi ha una, ja que aquestes 6000 “coses” que diuen que es parlen, no deixen de ser variants o dialectes en continua evolució d'aquella LLENGUA original. És clar, que pel camí s'hi han quedat moltes llengües, i tenim un arbre que li falten moltes branques, pel que penso que de la mateixa manera que s'ha pogut reconstruir llengües com l'indoeuropeu, el protobuntu, i d'altres, reconstruir la LLENGUA seria, avui, una tasca del tot impossible. Tot i això tenim la prova dels universals lingüístics, o sigui, que totes les llengües del món comparteixen unes característiques idèntiques.
Quant a la qüestió de la mort de les llengües. Bé, la gent per si sola no deixa de parlar una llengua. Per quins set sous ho haurien de fer? Per norma, naixeríem monolingües i així és com moriríem. I és prou obvi que un monolingüe no pot transmetre cap altre llengua que l'única que sap parlar, si no per què us penseu que el català ha arribat fins al segle XXI?
La qüestió es complica una mica quan tenim contactes entre llengües. Si hi ha unes línies lingüístiques ben marcades entre comunitats, trobarem que hi haurà individus que per raons familiars, de desplaçaments, etc., seran bilingües o multilingües. Aquests seran els que faran de pont amb les altres comunitats. Però aquests mateixos individus, sense cap pressió externa, tornaran a utilitzar la seva llengua al tornar cap a casa amb la seva comunitat. Són casos on penso que les diverses comunitats tenen els rols lingüístics molt ben assumits. Això es dóna molt encara a l'Amazònia, a Papua Nova Guinea (i Pacífic en general) i a l'Àfrica llocs d'excel·lència multilingüe.
Ara bé, podem tenir d'altres casos. Els del món que en diuen “civilitzat”, o sigui, el nostre, la cosa ja fa temps que va diferent. Les llengües són espais inexpugnables de llibertat (Carme Junyent dixit) i els que ens manen o ens volen manar ho saben, i a molts els rebenta i els treu la son el fet de tenir un veí al qual volen dominar però del qual no entenen ni un borrall del diu. És llavors quan comencen les polítiques, i ho diré clar i contundent, d'extermini. La diferència molesta i és quan ens en podem anar des de l'extermini físic (i no cal que posi exemples) fins al lingüicidi per diversos mètodes (tampoc cal que en posi exemples, oi?). I creieu-me que hi ha mètodes de lingüicidi tant subtils que molts arribaran a pensar que ha estat un suïcidi. I no m'estendré amb exemples.
I per últim quedaria el fet que degut a un desastre ecològic de grans dimensions s'extingís tota una llengua. De fet se'n coneix el cas d'una llengua on tota la població va morir arrasada per una erupció volcànica. En aquella illa s'hi parlava una llengua que no es parlava almon més. D'això ja en fa uns 200 anys si no m'erro i ja em perdonareu que no en doni el nom, però no el recordo.
Però deixeu-me que em repeteixi: les llengües no moren de causes naturals. No se'n coneix cap cas.
Finalment, penso que aquells que diuen que amb el català tenim el got mig ple, tenen raó. Però també la tenen aquells que diuen que got és mig buit. La qüestió principal, és que el got hauria de ser ple a vessar i no ho és. I si el català vol continuar existint hem de tenir una comunitat prou gran i potent que s'expressi únicament en aquesta llengua. Que tingui com a llengua d'ús social (i no individual) exclusiu el català. I com ja he dit, sense pebrots i sense revolució social no ho aconseguirem. Jo ja fa temps que hi estic apuntat a aquesta revolució. Algú més s'hi vol apuntar?

4 comentaris:

  1. No et trobes sol, i som molts més dels que ells volen i diuen...

    ResponElimina
  2. Tens raó de sobres. Però no sé com s'ha de fer la "revolució social" de què parles. Acostumàvem a anomenar "revolució social" dues propostes diferents: la dels anarquistes i la dels comunistes. Però tu et refereixes a una altra mena de revolució, oi?

    ResponElimina
  3. Veig que la resposta a la meva pregunta sobre la revolució ja la donaves al post anterior. A veure si en serem capaços!

    ResponElimina
  4. Shaudin Melgar-Foraster ha dit...

    Hola,
    Et deixo un comentari i, no pateixis, que no és pas per insultar-te. Per cert, comprenc que ha de ser molt frustrant que no et deixin comentaris –no saps mai si et llegeixen o no et llegeixen i un bloc té la funció de comunicar–, però t’has plantejat tu deixar-ne en altres blocs? Si no saben qui ets, si no saben ni que aquest bloc existeix és impossible que et deixin comentaris. Bé, és un suggeriment.
    Estic d’acord amb aquest article. Com molt bé diu la Carme Junyent, la pèrdua d’una llengua no afecta solament a la llengua mateixa sinó també la cultura que expressa, la manera de veure el món. I com tu dius, calen pebrots i una revolta social.

    ResponElimina