dimecres, 23 de novembre del 2011
Quan la solidaritat no és bidireccional
divendres, 18 de novembre del 2011
El sànscrit i la història de la lingüística
dimarts, 11 d’octubre del 2011
dimecres, 28 de setembre del 2011
Sobre la immersió lingüística a les escoles II
Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.
Una altra cosa és que amb immersió o conjunció, el model funcioni per si sol. Podríem dir que des de la Generalitat es va crear l’escola i uns mitjans de comunicació en català i la van fer tan grossa que al setè dia van descansar. Van descansar tant que mai més s’hi han tornat a posar per fer-ne una altra de grossa. Com en moltes altres coses, amb l’escola no n’hi ha prou i tot i que generalitzo, no m’equivoco de gaire si dic que el català, encara ara el 2011, ben just ha traspassat els àmbits de l’ensenyament i de l’administració pública local. La resta de sectors que a grans trets són el món empresarial, els sindicats, el món educatiu privat, el món de l’oci, l’administració espanyola, etc., continuen vivint d’esquena al català, com si el temps no hagués passat. I per normalitzar una llengua cal la implicació de la societat sencera. És per això que, sense treure mèrits a la gran feinada que s’ha fet i es fa des de l’escola pública, la cosa no ha acabat de funcionar i no pas per culpa de l’escola. Continuen sortint milers d’estudiants de les nostres escoles públiques que són incapaços d’articular una frase en català. Però la veritat és que tampoc els cal gaire ja que per començar, passen de curs igualment, i més tard, el món laboral els acollirà en castellà. Un món que també s’encarrega de fúmer una bona plantofada als alumnes catalanoparlants que dominen aquesta llengua a la perfecció (a la perfecció contemporània, és clar). La normalització i restitució del català ha de ser un tot, i això vol la implicació de tota la societat i la valentia i la determinació de la Generalitat. El català necessita oxigen i aquest oxigen passa perquè tingui espais d’exclusivitat. Àmbits que poden ser l’escola, però també poden ser el món de l’oci, l’administració, etc., on tingui exclusivitat d’ús, sense competència, i on aquesta exclusivitat no s’hi pugui posar en dubte. Però a més, també li calen zones d’exclusivitat geogràfica. Hi ha moltes zones de Catalunya on, per començar aquest procés de recuperació, el català ja podria ser l’única llengua oficial sense que això fos un daltabaix per a ningú. Per dir-ho planerament, el català necessita espais de tranquil·litat i bons aliments.
dilluns, 12 de setembre del 2011
Quebec i Catalunya: sense similituds
El meu escrit no és ni pretén ser una generalització, ni menys un estudi científic de cap mena. Tres setmanes de vacances donen per el que donen.
Els quebequesos han aconseguit que se’ls respectés i se’ls reconegués com a nació. Al Quebec s’hi pot viure en francès sense saber un borrall d’anglès, però aquest reconeixement no ha anat en paral·lel, ni ha estat de la mateixa magnitud ni alçada per als pobles indígenes. Els francès és llengua oficial a tot el Canadà, com l’anglès, però no hi ha cap llengua indígena que sigui oficial a tot el Canadà. De les dues llengües més parlades i més actives, que són el cri i l’inuit o inuktitut, només aquesta última és oficial al territori autònom de Nunavut i té un cert reconeixement oficial a d’altres territoris. Considero que les realitats del Quebec i del Canadà s’han construït en fals i això ja les fa poc comparables amb d’altres possibles realitats europees com la nostra.
De bon començament hem de saber que Espanya no és el Canadà:
I darrere, bé, nosaltres darrere hi tenim l’esquena i alguna cosa més, perquè Andorra, com a bons catalans que són, l’única preocupació que tenen és la pela. A més, els andorrans catalanoparlants són una gran minoria dins del seu propi país. Encara diria més, si no fos per Catalunya, potser el català ja hauria desaparegut d’Andorra, que segurament és un paradís fiscal amb les hores comptades, però de ben segur que no és un paradís lingüístic pel català.
Bé, si heu tingut la paciència de llegir tot aquest escrit i heu arribat fins aquí, només dir-vos que cadascú en tregui les conseqüències pertinents. Crec que tot plegat parla per si sol, hagués pogut posar més exemples, més comparacions, però em penso que ja n'hi ha prou. És la mateixa cançó de l’enfadós de sempre. Encara que a aquesta cançó ja se li va acabant la corda. Res dura per sempre i cal que entre tots fem un cop de cap i un bon cop de falç!
divendres, 9 de setembre del 2011
Sobre la immersió lingüística a les escoles
Escolto sovint la ràdio i a vegades fan espais dedicats a la medicina, on la gent truca per fer les seves consultes, en aquests espais hi conviden un metge que és el que dóna resposta a les consultes, sembla prou evident. Fan espais sobre economia, on hi conviden un economista. Fan espais de consum, on hi conviden un advocat expert en temes de consum. Fan espais de moda, on hi conviden experts en moda. Ara, resulta que tenim un tema sociolingüístic i polític on els tertulians de sempre que tenen tot el dret a opinar, s'hi esplaien, he sentit entrevistes a polítics, amb tota legitimitat perquè és un assumpte també polític, però no he sentit almón que entrevistessin a un lingüista o encara millor, un sociolingüista. Un expert en bilingüisme, en aprenentatge en llengua materna, en introducció a segones llengües, etc. És per això que llavors es cometen grans errors com el fet d'afirmar que el sistema educatiu de Catalunya es basa en la immersió lingüística en català. Això és fals. La professora excel·lent que he tingut a la matèria de Variació i Política em passa la següent cita:
"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenir present la distinció entre el model de conjunció en català i la immersió lingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya, de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s’estableix que els objectius d’aquest Model de conjunció en català són, d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de la població escolar i, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia i tradicionalment minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en un model escolar en què l’alumnat no és separat en línies segons la llengua familiar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llengua de docència o vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüística és un dels submodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model de conjunció en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d’ensenyament on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua de l’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament del pressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha una distància lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).
Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.
Per tant, el sistema català, majoritàriament és el mateix sistema que s'empra a Lisboa, a Madrid, a París o a Roma, o sigui, ensenyar als alumnes en la llengua pròpia de la regió on viuen i no separar per raó d'origen.
A les tertúlies radiofòniques potser no hi ha anat cap lingüista perquè de fet, tot plegat, és una qüestió purament política i no lingüística. És una qüestió d'una concepció d'estat que continua sent excloent i que no accepta la diferència.
D'altra banda tinc els meus dubtes sobre si aquest model de conjunció en català ha funcionat. Per començar perquè l'escola i l'administració local, ajuntaments, diputacions i Generalitat s'han quedat pràcticament sols utilitzant el català i, després, perquè hi ha milers d'alumnes que han estudiat en català i que són incapaços de parlar-lo, l'exemple més sonat de tots i famós és el dels germans del grup de música Estopa, que tot i que cal dir que darrerament s'hi esforcen, s'ha pogut veure ben clar quin és el seu univers i la seva llengua habitual, i com a la primeria tenien dificultats per articular una frase en català. El que no entenc és perquè si un alumne que no se sap les taules de multiplicar de memòria se'l suspèn i no passa les matemàtiques, conseqüentment no passa de curs, perquè un alumne que no sap expressar-se en català pot passar de curs. A qualsevol altre lloc seria impensable.
dimarts, 6 de setembre del 2011
Gabriel Bibiloni: 'Sempre hi ha algú que inventa les paraules, que les crea'
http://www.vilaweb.cat/noticia/3924483/20110905/gabriel-bibiloni-sempre-algu-inventa-paraules-crea.html
divendres, 5 d’agost del 2011
Sense nom, sense dignitat
http://extremsud.blogspot.com/2011/08/sense-nom-sense-dignitat.html#comment-form
dijous, 4 d’agost del 2011
L’ús del català augmenta malgrat que el castellà continua sent el més parlat
continua al diari Bon Dia
dimarts, 2 d’agost del 2011
un dels idiomes més parlats a Catalunya és el castellà traduït
ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL
Diari Ara 16/07/2011
Extret de Català Sempre
Poso aquesta cita perquè hi estic força d'acord. Hi ha molta gent que es pensa que parla el català, però l'únic que fan és utilitzar paraules catalanes o que sonen a catalanes amb estructures que no són pròpies del català. D'aquesta gent, n'hi ha molts que tenen el català com a primera llengua adquirida. És un fenomen que es dóna molt a Barcelona i rodalia.
diumenge, 3 de juliol del 2011
Des del rovellet de l'ou d'Elx
Sens dubte un llibre impressionant, l'he acabat ara mateix dins d'una tarda plujosa en un poblet de la meva Segarra estimada. L'impuls m'ha fet encendre l'ordinador i escriure aquestes ratlles. Unes ratlles que ja m'agradaria que fossin al nivell que escriu en Joan-Carles Martí! Buf! He somniat tantes vegades tenir un domini de la llengua com el que ell té! Em penso que no ho aconseguiré mai! Sempre hi ha aquell mot nou que mai havia sentit dir! aquest gir...
El llibre és un relat poètic meravellós sobre la llengua i la cultura catalana des d'Elx estant, per a Elx, per a seva rodalia, però per a la resta dels Països Catalans. Un llibre que només podia sortir d'una persona d'una cultura i un bagatge immens com és el seu autor, Joan-Carles Martí i Casanova. Un enamorat de la seva(nostra) llengua, com també un enamorat del seu rovellet, Elx. Perquè no hi ha rovell sense clara, o potser, no hi ha clara sense rovell, però en tot cas, tot pertany a una sola entitat que se sustenta per si sola. He de dir que ha estat un goig de llegir aquest llibre, que he après molt, que he gaudit amb la riquesa del seu vocabulari escrit per un ver cathalà que parla e escriu del bell catalanesch del món. Que és immens llegir i rellegir com en Joan-Carles Martí acarona els mots i com els fa bellugar a dojo en un llibre que es fa curt. Un llibre ple d'idees i reflexions genials d'una persona que ho ha donat tot pel català i que ens fa veure la nostra llengua i la seva situació d'una altra manera. Que ens diu que sí, que la situació és la que és, però que val pena de lluitar i de tirar endavant. I sí, cauré en el típic tòpic de dir que si hagués estat escrit en anglès seria un best-seller.
Podeu visitar el seu blog: http://extremsud.blogspot.com/ des d'on, si ho voleu, podreu comprar-li el llibre.
Gràcies pel llibre!
dimecres, 22 de juny del 2011
sobre el futur del català
Citat de BOIX, Emili i VILA i F. Xavier. Sociolingüística de la llengua catalana. Ariel lingüística. Barcelona. 1998
A l’any 2004, d’unes 331.140 persones que hi ha a la Catalunya del Nord, 20.688, o sigui, el 6.2% asseguren de tenir el català com a primera llengua. Estadístiques a part, qualsevol que hagi visitat la zona, pot fer una apreciació personal de quin és l’ús i coneixement de la llengua catalana en aquell indret.
Font: Generalitat de Catalunya
El proper que digui que el català mai morirà o que el seu ús està assegurat, que torni a llegir aquest escrit des de dalt de tot. Ah! I que faci un tomb per València, Alacant, Palma i àrea metropolitana de Barcelona, casualment els llocs amb més pes demogràfic dels Països Catalans. I de pas, un altre tomb per poder escoltar en quina llengua parlen els alumnes de secundària de les escoles de Catalunya.
dilluns, 20 de juny del 2011
Poopol Wuuj
dijous, 16 de juny del 2011
Política lingüística a la UB
dimarts, 24 de maig del 2011
El futur dels massai
divendres, 29 d’abril del 2011
Un moment per l'extrem sud
Certament anar de visita tres dies a un lloc i conèixer-ne unes poques persones dóna per poc. No dóna per generalitzar, ni per fer grans afirmacions. Bé, no és la primera vegada que visito el país valencià, territori desconegut per a la majoria de catalans del principat. Però sí ha estat la primera vegada que he anat a Elx i rodalia.
Allí, per fi, hi vaig conèixer personalment en Joan-Carles Martí, un il·licità, un català-valencià o un valencià-català, bé, un valencià, vaja, un català... ves que no sigui tot el mateix, però en tot cas un home “glocal”, xerraire com n'hi ha pocs, de vocals obertes i ves baixes. Un enamorat de la seva terra i de la seva llengua.
Sí, pràcticament tota la retolació pública d'Elx és en català. Passejant-hi, i quant a aquest aspecte, no saps si ets a Solsona o a Elx. I sí, a Elx el català s'hi parla. A diferència de Catalunya, és molt probable que un desconegut mai se't dirigeixi en català a la primeria, però després molts canvien, si els parles en català. I els que no canvien, són receptius a la llengua i miren d'intercalar-hi paraules. Però, també he de dir que he sentit moltes converses en català a la ciutat d'Elx. Encara que he de dir que alguna cosa que altra m'ha sobtat com ara la visita a una llibreria anomenada Ali-i-truc, de caire valencianista, amb una bandera de la Corona a fora per Sant Jordi, i amb una bona col·lecció de llibres en català, però on cap de les tres dependents amb les que vaig parlar va dir una sola paraula en català. Crec que això a la resta del territori seria bastant impensable.
Una altra cosa ja és anar a Alacant, on la retolació de l'ajuntament en castellà, reflecteix la que és l'única llengua del carrer de fa uns anys ençà. Per bé, que he de dir que amb l'única persona que vaig parlar a Alacant, em va contestar en català. És un noi que ven els tiquets per anar i tornar a l'illa de Tabarca, illa, sense dubte, catalanoparlant i realment bonica. Una altra altra cosa és la qüestió de la toponímia. A l'igual que el nord i el centre del País Valencià, la toponímia continua ballant, en el sentit que l'administració local, i no sempre, es queda sola fent servir els topònims en català, que segurament són els originals. Així, el sector privat utilitza molt majoritàriament Elche, Alicante, Alcoy, Jijona, etc. Curiosament són els topònims amb forma catalana els que admeten la doble forma, els que admeten aquest ball de lletres, perquè els topònims de les zones castellanoparlants, així com els topònims de províncies monolingües en espanyol, però amb topònims amb una forma catalana tradicional mai tenen tantes atencions. Mai he vist Zaragoza/Saragossa a la ciutat en qüestió, ni tampoc he vist mai Teruel/Terol o Murcia/Múrcia en els respectius llocs. Per bé que tampoc ho pretenc, ni conec a cap catalanoparlant que ho hagi pretès mai. Ja fa temps que els almogàvers no hi són. Per bé que a Catalunya i a les Balears aquesta qüestió ja fa força temps que està resolta.
I Guardamar! Què puc dir d'aquesta mítica ciutat? Allò de Salses a Guardamar... doncs, bé, és una ciutat molt turística, amb un aiguabarreig de retolació bilingüe. On segons llegeixo per algun cantó, fa 15 anys hi havia un 40% de catalanoparlants i ara només n'hi ha un 20%, gairebé tot degut a l'arribada de gent de parla no catalana. Però a més, a Guardamar s'hi barreja la destrossa que s'ha fet al litoral, on agafa la seva màxima força a Torrevieja, ciutat castellanoparlant i podria dir que anglòfona.
Pujant amunt, he de dir que hem va agradar molt Xixona i Alcoi. Renoi! Allí sí que se sent parlar la llengua, grans i xiquets! Però es fa estrany veure la retolació de la majoria de comerços en castellà, i més en pobles d'aquesta mena, que seria com anar a Banyoles, Manresa o Tàrrega... Ja és veu quina és la política lingüística del govern valencià i de les autoritats locals. Continuar anorreant la llengua, menystenir-la, desunint-la, no utilitzant-la, però no saben que han topat amb gent com en Joan-Carles Martí, i molts altres que no defalleixen, ni defalliran.