"Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català"
Amb ja diversos anys d’impartir Tallers per la Llengua, hem pogut anar recollint tota una sèrie de reflexions i argumentacions (i també fal•làcies estereotipades) que molts dels assistents als taller utilitzen per a justificar els seus hàbits lingüístics, per exemple l’estès costum de passar-se a l’espanyol només pel fet que l’interlocutor hi parli. La gran majoria d’aquestes justificacions és prou comprensible que la gent les esgrimeixi, tenint en compte el tip de condicionaments que al llarg de la Història han pressionat la nostra comunitat lingüística perquè ens aveséssim a canviar de llengua. Però, tot i així, podem dir que moltes d’elles les podem considerar incorrectes.Ara m’interessa desgranar una reflexió que he sentit diverses vegades tant a dins com a fora dels tallers: “Jo, quan algú em demana de males maneres que li parli en castellà, planto cara i segueixo en català. Ara bé, si m’ho demanen educadament llavors sí que no tinc problema en canviar de llengua”.
Doncs bé, penso que actuar segons aquest criteri (mantenir-se en català sols quan l’altre és agressiu) conté dos errors importants. En primer lloc, un error des del punt de vista de com exercim les nostres llibertats individuals en general, més enllà de les qüestions lingüístiques. Em sembla molt bona idea no tenir per costum obeir quan algú ens demana alguna cosa de males maneres, tant si és canviar de llengua com si és cedir el pas a la cua del supermercat. Però també penso que quan ens ho demanen respectuosament seguim gaudint del dret d’actuar lliurement. En tot cas, sí que ens posarem d’acord que les coses cal demanar-les i respondre-les amb bones formes, però això ja és un mínim de partida.
Tot sovint, les sol•licituds expressades amb respecte tenen forma de pregunta, i això implica que tenim dret a contestar-hi sí o no. A la majoria de gent li han ensenyat a obeir, i sobretot a obeir molt immediatament sense temps per a pensar i decidir. Però en veritat, ens podem concedir un parell de segons per a decidir què volem fer i, amb el mateix respecte, podem respondre expressant les nostres preferències. L’altre em demana tal cosa, i jo què vull? Vull deixar-lo passar? Realment l’altra persona té més pressa que jo? O en el cas que ens ocupa: vull parlar en la llengua que tria l’altre? La seva comoditat de sentir la seva llengua és més important que la meva preferència per parlar jo en la meva? De debò de debò que aquesta persona no entén el català? Siguin quines siguin les respostes, hem de saber que en aquesta vida no estem obligats a obeir cegament, tampoc tot allò que ens sigui proposat tal com cal. No dic que mai a la vida no puguem decidir de parlar efectivament en espanyol; sí que dic que som nosaltres qui ho hem de decidir. Les nostres respostes cordials poden tenir una forma com “gràcies, jo també em sento més còmode parlant en català; tu pots parlar com prefereixis, entenc bé el castellà”.
I en segon lloc, reservar-nos el dret de seguir parlant en català només quan el canvi de llengua ens ha estat sol•licitat amb mala educació conté un error de com plantegem les funcions del català a l’hora d’interactuar amb parlants d’altres llengües. Si només restem fidels al català en situacions violentes, li estem reservant a aquest idioma una funció de confrontació, d’arma de contraatac. Així privem la nostra llengua de fer una funció acollidora en les converses normals i cordials, les quals es poden desenvolupar, per exemple, parlant cadascú la seva llengua (i tant que sí!).
Si ens habituem a seguir parlant en català també davant de persones que educadament ens han demanat que els parlem en espanyol (o si provem de fer-ho si més no algunes vegades), posem en pràctica aquí i ara que la nostra llengua és oberta i per a tothom, que la parlem amb molta dignitat i llibertat, i que no la vindiquem per a diferenciar-nos sinó per a cohesionar-nos. A més, tot sovint descobrirem que, dins de la concòrdia, és l’altre qui es passa a parlar en català. És sorprenent.
El Singular Digital
