Un moment per l'extrem sud

Certament anar de visita tres dies a un lloc i conèixer-ne unes poques persones dóna per poc. No dóna per generalitzar, ni per fer grans afirmacions. Bé, no és la primera vegada que visito el país valencià, territori desconegut per a la majoria de catalans del principat. Però sí ha estat la primera vegada que he anat a Elx i rodalia.

Allí, per fi, hi vaig conèixer personalment en Joan-Carles Martí, un il·licità, un català-valencià o un valencià-català, bé, un valencià, vaja, un català... ves que no sigui tot el mateix, però en tot cas un home “glocal”, xerraire com n'hi ha pocs, de vocals obertes i ves baixes. Un enamorat de la seva terra i de la seva llengua.

Sí, pràcticament tota la retolació pública d'Elx és en català. Passejant-hi, i quant a aquest aspecte, no saps si ets a Solsona o a Elx. I sí, a Elx el català s'hi parla. A diferència de Catalunya, és molt probable que un desconegut mai se't dirigeixi en català a la primeria, però després molts canvien, si els parles en català. I els que no canvien, són receptius a la llengua i miren d'intercalar-hi paraules. Però, també he de dir que he sentit moltes converses en català a la ciutat d'Elx. Encara que he de dir que alguna cosa que altra m'ha sobtat com ara la visita a una llibreria anomenada Ali-i-truc, de caire valencianista, amb una bandera de la Corona a fora per Sant Jordi, i amb una bona col·lecció de llibres en català, però on cap de les tres dependents amb les que vaig parlar va dir una sola paraula en català. Crec que això a la resta del territori seria bastant impensable.

Una altra cosa ja és anar a Alacant, on la retolació de l'ajuntament en castellà, reflecteix la que és l'única llengua del carrer de fa uns anys ençà. Per bé, que he de dir que amb l'única persona que vaig parlar a Alacant, em va contestar en català. És un noi que ven els tiquets per anar i tornar a l'illa de Tabarca, illa, sense dubte, catalanoparlant i realment bonica. Una altra altra cosa és la qüestió de la toponímia. A l'igual que el nord i el centre del País Valencià, la toponímia continua ballant, en el sentit que l'administració local, i no sempre, es queda sola fent servir els topònims en català, que segurament són els originals. Així, el sector privat utilitza molt majoritàriament Elche, Alicante, Alcoy, Jijona, etc. Curiosament són els topònims amb forma catalana els que admeten la doble forma, els que admeten aquest ball de lletres, perquè els topònims de les zones castellanoparlants, així com els topònims de províncies monolingües en espanyol, però amb topònims amb una forma catalana tradicional mai tenen tantes atencions. Mai he vist Zaragoza/Saragossa a la ciutat en qüestió, ni tampoc he vist mai Teruel/Terol o Murcia/Múrcia en els respectius llocs. Per bé que tampoc ho pretenc, ni conec a cap catalanoparlant que ho hagi pretès mai. Ja fa temps que els almogàvers no hi són. Per bé que a Catalunya i a les Balears aquesta qüestió ja fa força temps que està resolta.

I Guardamar! Què puc dir d'aquesta mítica ciutat? Allò de Salses a Guardamar... doncs, bé, és una ciutat molt turística, amb un aiguabarreig de retolació bilingüe. On segons llegeixo per algun cantó, fa 15 anys hi havia un 40% de catalanoparlants i ara només n'hi ha un 20%, gairebé tot degut a l'arribada de gent de parla no catalana. Però a més, a Guardamar s'hi barreja la destrossa que s'ha fet al litoral, on agafa la seva màxima força a Torrevieja, ciutat castellanoparlant i podria dir que anglòfona.

Pujant amunt, he de dir que hem va agradar molt Xixona i Alcoi. Renoi! Allí sí que se sent parlar la llengua, grans i xiquets! Però es fa estrany veure la retolació de la majoria de comerços en castellà, i més en pobles d'aquesta mena, que seria com anar a Banyoles, Manresa o Tàrrega... Ja és veu quina és la política lingüística del govern valencià i de les autoritats locals. Continuar anorreant la llengua, menystenir-la, desunint-la, no utilitzant-la, però no saben que han topat amb gent com en Joan-Carles Martí, i molts altres que no defalleixen, ni defalliran.

Deu preceptes bàsics que l’empresa hauria de tenir en compte davant del consumidor català.

Deu preceptes bàsics que l’empresa hauria de tenir en compte davant del consumidor català.

1. El consumidor català té els mateixos drets que qualsevol altre consumidor. No en té més ni menys. Per tant, tot allò que fem per a les comunitats lingüístiques que tenen un pes econòmic similar o inferior a la catalana, ho hem de fer també com a mínim en català per al consumidor de casa nostra.

Una bona manera d’entendre el potencial econòmic del català és equiparar les nostres actuacions en aquesta llengua en igualtat de condicions que ho faríem amb els danesos, els noruecs o els finesos pel que fa llurs llengües en sengles països.

2. La normativa vigent i els drets lingüístics del consumidor han de ser de rigorós acompliment per part de l’empresa. Una empresa seriosa ha d’acomplir al peu de la lletra tant les obligacions de la legislació pel que fa a l’ús del català com l’acompliment estricte dels drets legals del consumidor pel que fa a la llengua.

No hi ha consumidors de primera i consumidors de segona. No hi ha lleis de primera pel que fa a altres llengües i lleis de segona pel que fa al català.

3. No hi ha responsabilitat social ni consum responsable sense l’ús normal del català. La responsabilitat social de l’empresa no té en compte només l’elaboració del producte, sinó també el respecte vers el consumidor. L’ús del català forma part d’aquest tracte de respecte i és inherent a la responsabilitat social de l’empresa i a l’aplicació d’un bon codi de conducta.

No hi ha responsabilitat social sense l’etiquetatge, les instruccions, el web, la retolació de l’establiment, els serveis d’atenció al client, l’atenció oral... en català.

4. Les pors i els prejudicis personals a l’hora d’emprar el català no han de pesar més que l’interès comercial. Tots, i per descomptat també l’empresariat, pot tenir pors, dubtes, manca d’autoestima vers la llengua, submissió lingüística en el seu ús, anècdotes personals; però dins del món empresarial hem d’abandonar aquestes percepcions i basar-nos purament amb qüestions de mercat i de màxima atenció al consumidor pel que fa al català, tal com fem amb la resta de llengües.

El conjunt de consumidors de parla catalana conformen una comunitat amb prou pes comercial per tal que totes les activitats adreçades al gran consumidor siguin àmpliament rendibles en català.

5. No hem de barrejar ideologies ni qüestions identitàries com a arguments d’ús o no del català. Si emprem el català és per raons purament comercials i de màxima qualitat en l’atenció al client, i naturalment d’acompliment de la legislació i dels drets del consumidor. Emprar el català no forma part de cap ideologia, com no forma part de cap ideologia ni activitat nacionalista emprar l’anglès, el castellà o el danès d’acord al mercat on ens adrecem. En aquest aspecte la llengua catalana no ha de constituir una excepció.

No emprar el català en un mercat on aquesta llengua és plenament present i a més és pròpia del territori on ens adrecem, sí que seria prevaler les qüestions ideològiques per damunt del tracte normal i responsable vers el client.

6. L’empresa que no innova, no avança ni progressa. El català forma part d’aquesta innovació. A vegades les inèrcies empresarials o la por a la innovació ens priven d’avançar i per tant de millorar en l’empresa. Si encara no emprem el català, no ens faci por d’anar-lo introduint. El català forma part d’aquests canvis.

Som al segle XXI, no ens faci por modernitzar els esquemes, no ens faci por introduir el català.

7. L’ús del català no és un cost, és una necessitat i una inversió. El català no constitueix una excepció respecte a les altres llengües. Hem d’emprar el català per coherència amb el mercat i cal assumir-ho com una necessitat, de la mateixa manera que en l’existència d’un contracte de treball o en la no explotació laboral dels treballadors hi hem de destinar uns recursos que assumim com a necessaris. En el cas del català, però, a més comporta uns beneficis, atesa la demanda i el potencial econòmic del mercat en qüestió.

Si estem disposats a fer la despesa per emprar el portuguès, el grec, el neerlandès, el finès o el danès en els respectius territoris;, com podem gosar dir que no ho fem en català per qüestions de costos? El català no té cap cost afegit que no tinguin aquestes llengües.

8. No hem de sacrificar en cap cas el drets bàsics del consumidor català en benefici d’actituds puntuals de caire racista o xenòfob. No hem d’equiparar els drets i demandes fonamentades dels consumidors amb actituds minoritàries xenòfobes o racistes. Encara és molt pitjor sobredimensionar aquestes actituds puntuals xenòfobes tot donant-les més valor que no pas a les demandes de respecte al consumidor.

No és el mateix atendre les demandes dels consumidors per tal que el català sigui també present que desprestigiar la seriositat de l’empresa equiparant-les amb actituds d’aquells que, tot i disposar del producte en llur llengua, no volen que també hi sigui en català.

9. El català és la llengua pròpia de Catalunya. D’acord als principis legals, històrics i socials, el català és la llengua d’ús preferent i comuna dels catalans, independentment de la llengua que parlin.

No ens faci por adoptar-la com a llengua per defecte i posteriorment adequar-nos si cal a la llengua pròpia de cada client o consumidor. No hem de menystenir ni infravalorar les capacitats per entendre la nostra realitat de tots aquells que tenen altres llengües diferents de la nostra. Si viuen a Catalunya, ells també són catalans i no els podem pas negar la nostra llengua.

10. No som els primers que fem les coses en català. Amb una actitud oberta descobrirem que l’ús del català és ben present, no només en moltes empreses, sinó en importants multinacionals i grans indústries. Si fem una anàlisi objectiva veurem que molts d’aquests canvis són força recents, perquè l’ús del català va creixent dia rere dia justament en les empreses pioneres del mercat.

Apunta’t al carro del català, apunta’t al carro de la responsabilitat vers el client. No et quedis enrere.

Text creat per la comissió d'empreses de la Plataforma per la Llengua