dimecres, 28 de setembre de 2011

Sobre la immersió lingüística a les escoles II


Ja fa dies que ha passat o mig passat la polèmica de la immersió lingüística a Catalunya. Un foc d’encenalls com tants d’altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però d’altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa. 

Ja vaig fer una petita entrada en el meu blog sobre la immersió, però ara la vull refer i ampliar-la.
Amb el tema lingüístic tothom s’hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res és segur i l’autoritat pertinent no fa d’autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d’aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú s’ha encaparrat de dir que a Catalunya tenim un sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica prou bé l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix en no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència se l’integra en el sistema educatiu portuguès on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia lloc (pròpia en aquests moments, perquè en d’altres moments n’havia sigut una altra), que en aquest cas és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni de religió. 

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parla molt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure’ls, que puguin sortir de la seva ciutat o del seu barri i que tinguin l’oportunitat d’anar a la universitat on tindran, poc o molt, classes en català, a més mai se sap, potser alguns acaben casats i vivint a Olot o a Tàrrega. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura i penso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fem entre tots. 

Per reforçar aquesta explicació que m’hagués pogut treure de la màniga vull tornar a posar la cita que em va passar, ara fa uns dies, la meva professora de Variació i Política lingüística de la Universitat de Barcelona:
"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenir present la distinció entre el model de conjunció en català i la immersió lingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya, de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s’estableix que els objectius d’aquest Model de conjunció en català són, d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de la població escolar i, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia i tradicionalment minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en un model escolar en què l’alumnat no és separat en línies segons la llengua familiar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llengua de docència o vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüísticaés un dels submodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model de conjunció en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d’ensenyament on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua de l’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament del pressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha una distància lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).

Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.

Una altra cosa és que amb immersió o conjunció, el model funcioni per si sol. Podríem dir que des de la Generalitat es va crear l’escola i uns mitjans de comunicació en català i la van fer tan grossa que al setè dia van descansar. Van descansar tant que mai més s’hi han tornat a posar per fer-ne una altra de grossa. Com en moltes altres coses, amb l’escola no n’hi ha prou i tot i que generalitzo, no m’equivoco de gaire si dic que el català, encara ara el 2011, ben just ha traspassat els àmbits de l’ensenyament i de l’administració pública local. La resta de sectors que a grans trets són el món empresarial, els sindicats, el món educatiu privat, el món de l’oci, l’administració espanyola, etc., continuen vivint d’esquena al català, com si el temps no hagués passat. I per normalitzar una llengua cal la implicació de la societat sencera. És per això que, sense treure mèrits a la gran feinada que s’ha fet i es fa des de l’escola pública, la cosa no ha acabat de funcionar i no pas per culpa de l’escola. Continuen sortint milers d’estudiants de les nostres escoles públiques que són incapaços d’articular una frase en català. Però la veritat és que tampoc els cal gaire ja que per començar, passen de curs igualment, i més tard, el món laboral els acollirà en castellà. Un món que també s’encarrega de fúmer una bona plantofada als alumnes catalanoparlants que dominen aquesta llengua a la perfecció (a la perfecció contemporània, és clar). La normalització i restitució del català ha de ser un tot, i això vol la implicació de tota la societat i la valentia i la determinació de la Generalitat. El català necessita oxigen i aquest oxigen passa perquè tingui espais d’exclusivitat. Àmbits que poden ser l’escola, però també poden ser el món de l’oci, l’administració, etc., on tingui exclusivitat d’ús, sense competència, i on aquesta exclusivitat no s’hi pugui posar en dubte. Però a més, també li calen zones d’exclusivitat geogràfica. Hi ha moltes zones de Catalunya on, per començar aquest procés de recuperació, el català ja podria ser l’única llengua oficial sense que això fos un daltabaix per a ningú. Per dir-ho planerament, el català necessita espais de tranquil·litat i bons aliments.  

Arran de la polèmica amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de la política i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que els castellanoparlants. He de confessar que això m’ha provocat una sensació estranya la qual no sabria definir, però en tot cas, no estic segur que això sigui positiu. Per començar és lògic que una persona que parla una llengua que no és la seva s’equivoqui i tingui un accent. Per tant, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà perquè no el necessita, i que per tant no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és així com ha de ser! D’on us penseu que ve una paraula tan arrelada en català com és ara “maco”, sinó d’un castellaníssim “majo” mal pronunciat? Tampoc passaria res amb el fet que els alumnes catalanoparlants no parlessin tan bé el castellà com els alumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenim un model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de català, és més, posaria la mà al foc que ni tan sols saben qui era Pompeu Fabra, Maragall, Verdaguer o Quim Monzó. I encara m’atreveixo ha anar més lluny, i apel·lant a la necessitat de la llengua catalana a tenir espais d’exclusivitat, no passaria absolutament res que molts habitants de Catalunya, entre els quals hi pot haver estudiants, no sabessin gens de castellà. En un món tan globalitzat i on no sabem on anirem a parar, podem no haver de necessitar el castellà. De fet, dels 6 mil milions d’habitants que hi ha a la Terra, posem que uns 300 milions parlen alguna varietat de l’espanyol (i no entrarem a discutir xifres), això vol dir que hi ha 5700 milions d’habitants a la Terra que no saben un borrall de castellà i que, com a mínim, sobreviuen amb aquest fet.

Els catalans, com a qualsevol poble de la Terra, tenim dret a poder viure exclusivament en la nostra llengua. Sense ser molestats ni increpats per aquest fet. Però al mateix temps ens hem de poder dotar de les eines necessàries per poder sortir a l’exterior parlant les llengües que nosaltres creiem oportunes. Hem de poder decidir lliurement com volem ser globals, com ens volem mostrar al món. Hem de poder decidir si volem que els nostres fills aprenguin, a part del català, el castellà o l’anglès o perquè no el xinès, l’alemany o el bengalí –aquesta última parlada per una xifra gens menyspreable de més de 200 milions d’habitants.

És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic que estat que tenim no només no fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona (encara que com he dit, no ens hem de quedar amb l’escola i prou), però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no és volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i ha escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure’s de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada