Unes quantes preguntes sense resposta, o sí, sobre l’oficialitat del castellà

Article meu aparegut al diari Ara:

Segons l’Enquesta d’usos lingüístics de la població de l’any de 2008, feta per la Generalitat de Catalunya,  el 94,6% de la població de Catalunya entén el català;  el 78,3% de la població de Catalunya parla el català; el 81,7% de la població de Catalunya sap llegir el català, i  el 61,8% de la població de Catalunya sap escriure el català.

Sembla ser que l’horitzó polític el comencem a tenir clar però, i l’horitzó lingüístic?

Una Catalunya independent ha de tenir el castellà com a llengua oficial? Per què?

Per un escàs 6% de la població que no l’entén?

Per un escàs 22% que no el sap parlar?

Per continuar no tenint cinema en català?

Perquè les empreses continuïn d’esquena a la llengua 30 anys més?

Perquè els sindicats continuïn, majoritàriament, d’esquena a la llengua?

Perquè la majoria de productes, majoritàriament, continuïn no etiquetats en català?

Perquè els bilingües haguem de ser els de sempre?

Perquè tinguem 200 canals de TV en castellà per un en català?

Perquè ens jutgi un jutge que no sàpiga un borrall de català?

Perquè els nostres infants continuïn sense poder gaudir de la majoria d’oci infantil en català? (videojocs, jocs de sobretaula, etc.)

Perquè vagis a un comerç i la persona que t’atén no tingui ni l’educació de dir-te “gràcies i adéu” en català? (mireu que això és demanar poc!)

Perquè molts restaurants continuïn sense tenir la carta en català?

Perquè demanar una escriptura en català al notari continuï sent una odissea?

Perquè els immigrants s’integrin, majoritàriament, en castellà?

Perquè anem en un quiosc i per una revista en català n’hi hagi 100 que no ho són?

Perquè les empreses no els calgui tenir un servei d’atenció en català? (i es puguin deslocalitzar i tenir operadors a d’altres continents)

Perquè el català només es parli a les aules i als patis desaparegui?

Perquè continuï sent impossible de viure en català?

Per què un tribunal constitucional català tombi el sistema d'immersió lingüística? aconseguirà l'estat català de fer el que l'estat espanyol no ha fet!?

Podríem fer-ne una llista ben llarga…

… és per això que, si no sabem on som amb la llengua, difícilment sabem on hem d’anar. A Europa ja hi ha un Estat que té per oficial la llengua espanyola, realment caldrà que n’hi hagi dos?

Ara, el fet que el castellà sigui oficial o no ho sigui, o que ho sigui només el català, tampoc és gaire concloent. Les lleis no salven una llengua, només el seu ús intensiu i extensiu.

Resignar a la meva llengua...

Resignar a la meva llengua i als espais naturals de la meva llengua, és resignar a la meva identitat, i resignar a la meva identitat és resignar a mi mateix. Qui és ningú per dir-me que no parli, pensi, escrigui o visqui en la meva llengua? qui és ningú per dir-me que deixi de ser o d'existir?

David Valls i Botet

Deixeu-nos tranquils!

Un cop més, us poso un article meu aparegut al diari Ara:

Segons el lingüista ja desaparegut Einar Haugen en el seu llibre –ja una mica antic– The ecology of Language hi ha tres motius per aprendre una altra llengua:

“Motius suplementaris: s’aprèn una segona llengua com a suplement de la primera, això és, per situacions ocasionals,  per exemple, per viatjar, per contactes esporàdics.

Motius complementaris: la segona llengua complementa la primera. Pot ser una persona que aprèn l’estàndard, si aquest és molt diferent de la variant que parla; un parlant de yiddish que aprèn l’hebreu bíblic per a les pregàries, aprendre una segona llengua per motius laborals, etc.

Motius de reemplaçament: una segona llengua que s’aprèn (i dic jo: que et fan aprendre) i que gradualment poc a poc completa totes les necessitats comunicatives del parlant, pel que aquest acaba per només utilitzar la segona llengua, la qual és la que transmet als seus descendents.”

La diversitat lingüística no és una barrera, és un enriquiment, és un patrimoni de la humanitat a mantenir i divulgar. Hem d’aprendre a estimar i respectar les diferències; si no, com ha passat i passa, moltes llengües continuaran desapareixent. Hem de facilitar l’aprenentatge i l’intercanvi lingüístic entre totes les comunitats, però també hem de respectar aquells que no vulguin ser molestats per raó de llengua. En un món globalitzat, per exemple, el fet de ser catalanoparlant  no hauria d’anar lligat al fet de ser, també forçosament, castellanoparlant, francoparlant o italoparlant. Si el bilingüisme es basa en la imposició d’una sola llengua sobre una comunitat concreta, això és un parany que a l’únic camí que mena és a la substitució lingüística i posterior desaparició de la llengua de la comunitat en qüestió.

La gran fal·làcia de tota aquesta qüestió és poder viure feliçment amb la llengua que ens ha tocat, la nostra, la catalana, i aquells qui vulguin, sortir al món i donar-se a conèixer amb la llengua que creguin convenient, ja sigui l’anglesa, l’alemanya, la xinesa i perquè no, l’espanyola. Però que aquells que no ho vulguin i no ho necessitin puguin néixer, viure i morir només en català. Perquè és tant un dret el fet de poder viure només en la llengua pròpia del territori on s’ha nascut, com poder aprendre sense imposicions qualsevol llengua desitjada.

La globalització i el plurilingüisme no han de voler dir la imposició de cap concepte, cap cultura i cap llengua sobre ningú. La lluita d’un poble com el nostre, el català, envers la imposició del castellà, majoritàriament, i de l’anglès ha de ser implacable, és per això que us diem: deixeu-nos tranquils!

Bilingüismo cordial (curtametraxe)

Desmarquem-nos

Us poso un article meu aparegut al Singular Digital.

Desmarquem-nos

"No pot ser que a l’any 2012 el català encara sigui una llengua amb greus mancances d’ús, i tot plegat per una sèrie d’estigmes (marques) dels quals no hem sabut desempallegar-nos"

En lingüística hi ha el concepte anomenat de marca. Així doncs, si diem una paraula com “nen”, veurem que és una paraula no marcada respecte a “nena”. A “nena” hi hem afegit una lletra més, que en lingüística se’n diu un morfema i que en aquest cas ens aporta el significat de femení. Si a “nen” hi afegim una –s, tindrem “nens”, ara hi hem afegit el morfema de plural. Per tant, d’aquí podem deduir, per exemple, que la marca de plural en català és –s, i la del femení és una –a. També podem deduir que el singular i el masculí no presenten cap mena de marca, per tant, la paraula “nen” és una paraula no marcada. Això vol dir que a “nen” no tenim cap marca específica que ens indiqui que és singular i masculina, simplement ho sabem per omissió. Hi ha llengües, com ara el zulu, que tenen una marca per al singular i una per al plural. Així en zulu, tenim l’arrel “ntu”, que vol dir “persona”, però així tal i com l’he escrita no estem indicant si ens referim a una persona o a més d’una. Per tant, si ens referim només al singular, cal posar-hi el prefix: umu-ntu, on “umu” és la marca de singular, i per fer el plural: aba-ntu, on “aba” és la marca de plural. Per tant, en zulu tant el singular com el plural són marcats. Les marques, a les llengües, no només són per designar el gènere o el nombre, sinó que també es troben en els verbs, els pronoms personals, etc.

Un altre tipus de marca, també, es troba en la designació de les llengües en general. Així podem dir que tenim llengües marcades i llengües que no ho són. En molts casos, que una llengua sigui marcada no és un fet gaire positiu, perquè si fins ara hem vist que afegir una marca en una paraula vol dir afegir-hi un morfema que ens dóna un valor afegit a la paraula, en una llengua això vol dir afegir-hi algun tipus d’etiqueta, descripció o qualificatiu que no sempre és bo. Per exemple, a Espanya ens han fet creure que el castellà o l’espanyol és la llengua nacional, la de tots, la que serveix per a qualsevol cosa sense que et mirin estrany, la que ens uneix, però després hi ha les llengües cooficials (en principi hauria de ser un terme igualitari, perquè tant és cooficial el català com l’espanyol), les autonòmiques, les regionals, les que separen perquè no tothom les entén, les que fan pagès, les que no serveixen per a tot, les que depèn d’on les utilitzes et miren malament, les que no serveixen per etiquetar productes, per fer llistes de preus, per fer una carta en un menú, unes instruccions d’un medicament, o les que només parlen els nacionalistes. Llavors, és obvi que ningú vol ser etiquetat o marcat per parlar d’una certa manera, i és llavors quan la gent es vol desfer de certes marques i anar cap a llengües no marcades, o que ens han dit i fet creure que no són marcades. Hi havia un temps que l’alemany s’identificava amb el nazisme, l’afrikaans amb l’apartheid, l’espanyol (a Catalunya) amb el franquisme o els xarnegos, o l’èuscar amb l’ETA. Algunes d’aquestes llengües han aconseguit treure’s la marca de sobre, però d’altres encara continuen massa marcades. Les llengües sense parlants no són res, però a més, les llengües no són nazis, ni pageses, ni etarres. Les llengües no tenen ideologia, sinó que són els parlants els qui expressen certes ideologies a través de la llengua. No pot ser que a l’any 2012 el català encara sigui una llengua amb greus mancances d’ús en el sector econòmic i empresarial, com també en d’altres sectors claus del país, i tot plegat per una sèrie d’estigmes (marques) dels quals no hem sabut desempallegar-nos. Convé, doncs, ser lliures i utilitzar la llengua catalana sense embuts; ens convé, per tant, desmarcar-nos.

Sobre una immersió que no és ben bé immersió

Us passo un article meu aparegut al Singular Digital.

Ja fa dies que va passar la polèmica de la immersió lingüística a les escoles de Catalunya. Un foc d’encenalls com tants d’altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però d’altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa. Ara hi hagut un canvi de govern a Madrid i, com sempre, haurem de veure d’on bufa el vent per veure què li tocarà aguantar al català. A les Balears van maldades i al País Valencià, com sempre, vaja, anar resistint. Ja ho diuen, que de ponent ni vent ni gent; curiosament els portuguesos tenen una dita semblant: “De Espanha nem bom vento, nem bom casamento”. Al contrari que el català, l’ús del castellà no queda supeditat al govern de torn de Madrid, hi ha coses amb les quals no s’hi juga, però als Països Catalans, s’hi juga massa amb la llengua.

Amb el tema lingüístic tothom s’hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res no és segur i l’autoritat pertinent no fa d’autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d’aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú, un bon dia, es va encaparrar de dir que a Catalunya tenim un sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica prou bé l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista.

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix a no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència, se l’integra en el sistema educatiu portuguès, on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès no se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples a l’atzar, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia del lloc, que en aquests exemples és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni de religió.

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parla molt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió, aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure’ls. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura; penso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fem entre tots.

És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un Estat propi ni propici, i bé, de fet l’únic Estat que tenim no només no fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona, però que a més, ha de ser un model reservat als Estats i a les llengües d’Estat. Per tant, no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no es volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i a escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure’s de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua. Se’ls ha furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Immuk kimittuneq akuutissaqanngitsoq

Article aparegut a l'Ara, el podeu veure aquí.

El grenlandès és la llengua pròpia de Grenlàndia i oficial junt amb el danès. És una llengua que pertany a la família esquimoaleuta, la qual quedaria englobada dins d’una macrofamília anomenada euroasiàtica (Ruhlen, 1994). El grenlandès o kalaallisut és una llengua aglutinant, això fa que tingui unes paraules molt llargues (caldria aclarir, no pas ara, què entenem per paraula). Les llengües aglutinants les paraules són formades per diversos morfemes, els quals els correspon un significat fàcilment identificable i desglossable. Per a aquells més entesos, puc dir-vos que el grenlandès és una llengua de tipus ergativa, o sigui, que posa una marca a l’agent d’una oració transitiva, i tracta de la mateixa manera l’argument d’una oració intransitiva i el pacient d’una oració transitiva. A més, és una llengua emparentada amb les llengües del nord del Canadà, com ara l’inuit.

Tecnicismes a part, passem a la qüestió pràctica. El títol d’aquest article és escrit en grenlandès i vol dir, exactament, llet sencera ecològica, i ho sé perquè fa dos dies que vaig comprar un cartró de llet provinent de Dinamarca, etiquetat, entre d’altres llengües, en grenlandès. Ignoro quina és la legislació quant a etiquetatge de Dinamarca, del qual Grenlàndia n’és part, però sigui com sigui a Barcelona es pot comprar un producte etiquetat en grenlandès, i això que no arriben a una població de 60.000 habitants. Us he de dir que la resta del cartró conté totes les especificacions, també, en grenlandès. En canvi, sí que us puc dir la legislació vigent que tenim a Catalunya quant a etiquetatge. En concret hi ha una llei, que ja té més d'un un any, que és la determinada als articles 128-1 i 211-5 de la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del codi de consum de Catalunya, la qual diu que tots els productes de venda a Catalunya han d’anar, com a mínim, etiquetats en català (això inclou manuals d’ús, etiquetes, especificacions, etc.).

Ras i curt, sense problemes d’interpretació. El resultat de més d'un any després és que la llei continua sense complir-se per la gran majoria d’empreses que continuen vivint d’esquena a la llengua. Bé, cal dir que d’esquena a la llengua catalana, perquè és clar, com ja veieu és més fàcil trobar un producte en grenlandès, islandès, kazakh o turc que en català. Per bé que cal dir que el sector lleter és dels que més compleix la normativa.

És clar que ja fa dies que sento una cançó que fa massa anys que dura, una cançó, la de l’enfadós, que diu que la culpa és sempre de Madrid. Pobrets els nostres polítics catalans que no poden fer mai res! Però és que aquestes alçades no sabem, encara, de quin peu calcen a les espanyes? Ves que tot plegat no sigui una excusa de mal pagador, perquè l’únic responsable de l’esmentada Llei de l’etiquetatge és la Generalitat de Catalunya, el mateix responsable que no la fa complir. Els mateixos que deixen “entretingudes” i no tramiten la majoria de denúncies que arriben a Consum per motius d’incompliment de legislació lingüística. Mentrestant, els catalans no tenim més remei que anar practicant tota mena de llengües quan comprem un producte. Això sí, amb il·lusió!

Qüestió d'evidència.

Un cop més, us passo un altre article divulgatiu meu sobre qüestions de lingüística. És bo saber, ni que sigui per sobre i de forma molt planera, com funcionen les llengües del món, perquè a vegades l'arbre no ens deixa veure el bosc.

L'article s'ha publicat a l'edició digital del diari Ara.

Hi ha algunes llengües parlades a llocs molt diversos del món, com ara als Balcans, a tot Amèrica o també el japonès clàssic o llengües del tronc tibeto-birmà que requereixen d’una marca d’evidència. I què és una marca d’evidència? Doncs mireu, en català, per exemple, utilitzem una “s” per fer el plural, per tant, aquesta lletra és la marca de plural. I així és obligatori fer-ho per concordança. Així doncs, hi ha una sèrie de llengües que perquè sonin bé cal posar-hi una lletra o una partícula que faci esment de l’evidència de l’acció. Deixeu-me que m’expliqui encara una mica millor. A la majoria d’aquestes llengües només cal explicitar si el que s’està explicant, per exemple, s’ha vist o no s’ha vist. Així doncs, si jo vull dir: “s’ha cremat la carn”, a la majoria d’aquestes llengües, perquè la frase estigués ben construïda i sonés bé, caldria afegir-hi alguna mena de partícula o marca que indiqués si sé que la carn s’ha cremat perquè ho he vist, o no ho he vist directament però he sentit l’olor de cremat des de lluny. D’aquí ve el nom de marca d’evidència.

 La cosa es fa més interessant en una sèrie de llengües de les famílies arawak i tukano parlades a la conca del riu Vaupés, entre Colòmbia i Brasil. Suposeu que en una d’aquestes llengües volem dir “el gos es va menjar el peix”; ens caldrà especificar de forma obligatòria el següent:

(a)  Visual: s’utilitza si hem vist amb els nostres ulls que el gos s’ha menjat el peix;
(b)  No visual: s’utilitza si hem sentit el gos menjar-se el peix, però no ho hem vist;
(c)  Aparent: s’utilitza si trobem les espines del peix escampades per terra al voltant del gos, que es veu amb cara d’anar tip;
(d)  Informat: Algú m’ha dit que el gos s’ha menjat el peix;
(e)  Assumit: el peix era cru i les persones no ens mengem un peix cru sencer; el gos era a prop i per tant, ha d’haver estat ell.

Ignoro si s’han fet intents de traduir la Bíblia en una llengua arawak o tukano, però és clar, com es pot solucionar una qüestió com és la gènesi en afirmacions com: “Al principi, Déu va crear el cel i la terra”? Com ho sap el que ho escriu? Que potser ho va veure? (si ho va veure és que ja hi era abans que Déu!?) No ho va veure però ho va sentir? Li ho van dir, va fer-ne una assumpció?

Us imagineu que el català tingués l’obligatorietat d’utilitzar marques d’evidència? Potser costaria més de mentir en un judici, o com s’ho farien els polítics quan fan promeses a les campanyes electorals? Així doncs, com ens podria justificar un portaveu de la Generalitat que fa més d’un any que hi ha una llei que obliga a etiquetar els productes en català i que aquesta llei no es fa complir de forma deliberada? I anant una mica més enllà, sobre la discussió de l’estat de salut del català, què diríem quan ens preguntessin si el català s’està morint o no? S’està morint o no perquè ho veiem, potser perquè ens ho han dit? Perquè ens ho sembla? O potser perquè segons diuen les enquestes el parlen uns 9 milions de persones, i les llengües amb tants milions de persones no es moren?

Article inspirat en el llibre de Dixon, R.M.W. “The rise and fall of languages”. Cambridge University Press, Regne Unit, 1997. (Pàg. 119-120).

Una alta càrrega

A continuació us poso un article meu aparegut a El Singular Digital:

Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.

Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.

I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.

Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.

Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”, “Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar fent.

L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.

Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere.

En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.

Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”, on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una “s”.

Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d’altra mena.

Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.

Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.

Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.

Fins no fa pas gaire quan miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de “batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d’algú.