el gènere gramatical en ashéninka

L'ashéninka -llengua peruana- té dos gèneres: un designa mascles (humans i animals) i éssers animats (humans i animals sense especificar el sexe), i l'altre designa femelles (humanes i animals), objectes inanimats i conceptes abstractes. Per tant, el primer el podríem anomenar masculí i animat, i el segon, femení i inanimat.

A un grup d'homes i dones, hi fan referència amb el masculí. En construccions recíproques (es besen, s'abracen, es miren...), en alguns casos, el prefix de subjecte utilitzat és el femení quan hi participen membres de tots dos sexes; és a dir, si dius s'abracen amb prefix masculí (rawíthakitawàka), et refereixes a dos homes, i amb prefix femení (awíthakitawàka, en aquest cas el prefix és Ø perquè l'arrel comença per vocal), pots referir-te a dues dones o a un home i una dona.

El cas és que sembla que per exemple es fa servir el femení en els verbs abraçar i besar, i el masculí amb estimar, saludar i donar.

Explicació feta per Toni Pedrós, gran lingüista que ha estudiat aquesta llengua.

Qui en vulgui saber una mica d’aquesta llengua pot escoltar l’entrevista al meu informant:

https://podcasts.google.com/feed/aHR0cHM6Ly93d3cuaXZvb3guY29tL3BvZGNhc3QtbGVzLWxsZW5ndWVzLWwtYW5hY29uZGFfZmdfZjEzOTY0NDBfZmlsdHJvXzEueG1s/episode/aHR0cHM6Ly93d3cuaXZvb3guY29tLzM4NDI5ODg2?ep=14

L'indoeuropeu i el gènere gramatical 2

Continuant amb la qüestió del gènere gramatical, vull exposar l'explicació que m'ha fet la professora de lingüística europea a la UB, la doctora Mariona Vernet. 

«el sufix del gènere femení es pensa que sorgí arran del morfema del gènere neutre, concretament del sufix dels col·lectius neutres en *-h₂ (aquest grafema representa en PIE la laringal 2). Aquest antic sufix col·lectiu és el que més endavant esdevindrà el neutre plural acabat en -ā (< Protoindoeuropeu *-eh₂) que trobem a la segona declinació dels neutres del llatí i del grec (ex. llat. templa, neutre plural del sg. templum). Tanmateix, en PIE es creu que hauria estat un antic col·lectiu que indicava grup de coses o d'animals (en grec encara es conserva, per ex., l'expressió tà zóa trékhei 'els animals corren' (lit. els animals corre'), en què hi trobem sincrònicament un substantiu neutre plural que concorda amb un verb en singular, en 3a sg.).

En PIE (d'ara en endavant, abreviatura per a ‘Protoindoeuropeu’), el morfema que servia per formar femenins era *ih₂ i, més freqüentment,*eh₂  (aquest segon, és el que donarà lloc als temes en –ā del llatí i del grec, per entendre'ns, la primera declinació, essent *-e la vocal temàtica i *-h₂  el fonema pròpiament femení ). Per tant, el tema del sorgiment del gènere femení és clar des del punt de vista morfològic: no hi ha dubte que sorgí arran del sufix dels col·lectius neutres en *-h₂ , si bé el que no és tan clar són els motius pels quals a partir d'un sufix col·lectiu es va poder generar el sufix del gènere femení. M'explico breument. 

Pel que fa a les llengües anatòliques, no hi ha rastre de paraules amb aquest sufix femení. Davant d'aquesta absència de gènere gramatical femení en les llengües anatòliques, la tendència actual (Melchert 2014 pace Melchert 1992 i 1994) és pensar més aviat que el triple sistema de gènere (masculí, femení i neutre) sorgí en una etapa més recent de l’Indoeuropeu (Nachurindogermanisch), en què l’Anatoli ja s’hauria separat del tronc comú. L’hitita, així com el lici, una altra llengua antaòlica (cfr. kumaza ’sacerdot’ < sufix derivatiu *-tieh₂) presenten encara alguns temes en *-h₂ (= temes en –ā), però no s’empren per a mots femenins. Al meu parer, aquestes llengües anatòliques presentarien un estadi molt antic, previ a la generalització del sufix *-h₂ com a sufix pròpiament femení. És curiós d'observar que, a banda de l’hitita i del lici, en grec i en llatí trobem encara relíquies de substantius que mostren aquest sufix *-h₂ o *-ih₂ i que no són femenins, ans masculins o abstractes: és el cas del llatí nauta, agricola (tots dos substantius masculins de primera declinació!) o l’adj. del tipus suavis (< *ih₂). En aquests casos sembla com si el sufix *-h₂ hagués servit com a sufix individualitzador en alguns casos (nauta < tripulació), com a ‘singulatiu’ de l’antic col·lectiu, per exemple. Aleshores, podríem pensar que, de l'antic sufix col·lectiu, s'originà un sufix singulatiu i justament d'aquest sufix singulatiu es formà el sufix femení. El problema rau a l’hora d’explicar els pasos 2 al 3, és a dir, per què, d’aquest sufix singulatiu, es passà a un sufix per marcar gènere femení. Al meu parer, és possible que, amb el sorgiment de la flexió temàtica, més recent que l’atemàtica, és a dir, amb el sorgiment dels temes en *-o (masculins), sorgís paral·lelament la necessitat d’haver de poder expressar també el gènere femení en contraposició amb el masculí (temes en *-o), i que per aquest motiu la llengua acabés adoptant un sufix concret (en aquest cas *-h₂ ) per crear els temes femenins en contraposició amb els masculins. Però tot això, no deixa de ser una hipòtesi per explicar l’origen del gènere femení. Del que sí que no hi ha dubte, és que el sufix femení prové del col·lectiu neutre PIE.»

 

How language shapes the way we think? by Lea Boroditsky

L'indoeuropeu i el gènere gramatical 1

Vull exposar, aquí el que em comentava no fa gaire un amic i gran lingüista, en Toni Padrós, sobre el gènere gramatical i l'indoeuropeu. És un intercanvi de correus i us els poso tal com raja:

«Volia comentar-te una cosa sobre el tema del gènere i referent a l'anomenat llenguatge inclusiu, ja que em preguntares sobre el tema. En els cursos d'estiu de Leiden, en el curs sobre l'indoeuropeu, donà una classe Alwin Kloekhorst i ens parlà sobre la hipòtesi indo-anatòlia. Esta hipòtesi diu que la branca anatòlia i l'indoeuropea són germanes, i no l'anatòlia filla de la indoeuropea. Jo preguntí quina era la diferència, ja que el fet empíric és en qualsevol cas que l'anatoli se separà de l'indoeuropeu. La resposta ja la tenia preparada el professor en l'exposició: en realitat, la denominació com a branca germana en lloc de filla vol posar l'èmfasi en el fet que l'indoeuropeu té una època molt llarga d'evolució separada de l'anatoli, potser d'un mil·lenni, i hi ha una sèrie d'innovacions en totes les branques de l'indoeuropeu que no té l'anatoli. Una de les innovacions que es postulen és que l'anatoli té un gènere comú i un altre neutre, a diferència de l'indoeuropeu, que té masculí, femení i neutre. Jo li preguntí si estos dos gèneres podrien considerar-se animat i inanimat, i em contestà que, tot i que la correspondència no és exacta i existeix un cert nivell d'arbitrarietat, sí que sembla que estos dos gèneres puguen derivar de dos gèneres animat i inanimat. Segons esta hipòtesi, una innovació de l'indoeuropeu va ser que desenvolupà el gènere femení a partir de l’inanimat o neutre. Si esta hipòtesi és certa, ací tenim l'origen del nostre masculí genèric: el femení es desenvoluparia per a designar femelles, mentre que el masculí continuaria designant la resta d'éssers vius, inclosos plurals de sexe mixt, i per això és genèric.»

«El fet comprovat és que l'indoeuropeu tenia tres gèneres i l'anatoli dos; els de l'indoeuropeu s'han anomenat masculí, femení i neutre, i els de l'anatoli els anomenen comú i neutre. La qüestió és que no ho recorde amb seguretat, però crec que Kloekhorst em respongué a la meua pregunta dient que el gènere neutre només designava objectes, i el comú éssers vius i algun objecte. Com està clar que indoeuropeu i anatoli estan emparentats, un dels dos ha patit un canvi. Digué Kloekhorst que les llengües poden perdre un gènere, però normalment es perd per atrició fonètica, almenys en este cas, ja que el gènere es marca amb sufixos, i l'anatoli no mostra cap atrició fonètica de sufixos, a més, sempre en queden restes (p. ex. en anglés he, she, it), i no hi ha cap resta de tres gèneres en anatoli. Per tant, la conclusió de Kloekhorst és que l'indoeuropeu va desenvolupar el gènere femení a partir del neutre, i, evidentment, a partir d'eixe moment ja podem anomenar masculí l'antic gènere comú indoeuropeu, i així quedarien formats els tres gèneres indoeuropeus: masculí, femení i neutre. El tema del gènere és un dels fets en què es basa la hipòtesi indo-anatòlia, però n'hi ha més.»

522.300

522.300 és el nombre de parlants que ha guanyat el castellà a Catalunya. La majoria de premsa i la mateixa Plataforma per la Llengua[1] –que és l’autora de l’estudi– posaven de titular que el català perdia 300.000 parlants habituals. Per un costat no sé exactament què vol dir que una llengua perd 300.000 parlants habituals, vol dir que els parlants hi són però fan servir menys la llengua que abans? En qualsevol cas no és una bona notícia. D’altra banda, tornant al començament, el castellà ha augmentat el nombre de parlants substancialment, tenint en compte que a Catalunya –només parla de Catalunya la notícia– som uns 7 milions i mig d’habitants. Desconec la procedència d’aquests parlants, i segurament molts ja portaven el castellà d’origen, però estic segur que molts altres han après el castellà a Catalunya, perquè aquesta és la llengua amb la qual majoritàriament integrem els nouvinguts, és la llengua de cohesió i la més comuna de Catalunya, amb la qual mai hauràs de patir, no ens enganyem. Tanmateix, hi ha moltes excepcions, sí, nouvinguts que aprenen primer el català que el castellà, i d’altres que al final també acaben aprenent el català –malgrat els catalans–, però no és la norma. 

Si extrapolem la cosa al sector privat, qualsevol empresa que perdi 300.000 clients pren mesures dràstiques, però aquí, passat els dies de la notícia, sembla que no passa res i anar fent.A Política Lingüística no es donen per al·ludits, cap dimissió, cap mesura de xoc ni res per l'estil.

Si agaféssim un mapa lingüístic dels Països Catalans de fa 100 anys o fins i tot força menys, i pintéssim de groc allà on es parlava en català, veuríem que el mapa ens restaria tot d’aquest color. Però si féssim l’exercici ara mateix, veuríem que acabem confeccionant un formatge ple de forats. Tant ple de forats que en algunes zones hi ha més forat que formatge –Catalunya del Nord, àrea metropolitana de Barcelona, València i Alacant, entre d’altres. A Catalunya la transmissió intergeneracional del català és manté, però el quid de la qüestió és que els que tenen el català com a llengua familiar i llengua inicial cada cop són més minoria –un 31% de la població aproximadament– i a aquest pas, restarem reduïts a bosses de població aïllades pel territori, com ha passat amb l’irlandès a Irlanda. Per exemple, l’any 1996 en unes 17 comarques de Catalunya més del 90% de la població sabia parlar el català, l’any 2008, havíem baixat de 17 a 11. Quina deu ser la xifra 10 anys després i havent perdut 300 mil parlants? 

Curiosament els titulars de Política Lingüística sempre són optimistes, que si el català el sap parlar més d’un 80% d’habitants de Catalunya –saber parlar una llengua no és cap dada rellevant, el que és rellevant és utilitzar-la–, que si les noves tecnologies l’incorporen –bé, el traductor de Google també incorpora llengües mortes com el llatí clàssic–, etc. En qualsevol cas, no vull ser pessimista i penso que hi som a temps, però mirem quines són les fases principals de la mort d’una llengua, el català ens anirà molt bé, perquè toca totes les variables hagudes i per haver que fan que una llengua desaparegui. 

1a fase: es bilingüitza una comunitat. De moment, tots els catalanoparlants pel sol fet de ser-ho, ja són també bilingües en castellà, francès o italià. Al cap d'un temps comença la interrupció generacional. Això és el que ha passat a la Catalunya del Nord, passa a l’Alguer, ha passat a Alacant, València, Palma, està passant a Castelló, i ha passat a una part de la burgesia catalana.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants nadius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa, la qual es va interferint cada cop més de la llengua dominant. Això és el que passa a tots els parlants de català, siguin d’on siguin, sense excepció. El catanyol impera per tot arreu, la gent dubta constantment sobre com s’ha de dir o escriure una cosa. 

3a fase: Per causa de la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. Ja no es percep com una llengua útil i apta per al dia a dia. És quan queden els darrers parlants, ja envellits. En aquest cas això només s’ha donat a la Catalunya del Nord amb les varietats autòctones de català.

A més, abans ja hem comparat el cas d’Irlanda amb el dels Països Catalans, així que tenim irlandització en algunes zones del territori, però també tenim galleguització, quan diem que tenim un català tan interferit pel castellà, que a vegades ja no sabem si algú parla en català o en castellà. I, per acabar, tenim la llatinització, que és quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i queda relegada als àmbits cultes i/o administratius. Hi ha moltes poblacions de l’àrea de Barcelona que els seus ajuntaments fan servir el català, però que s’han quedat sols fent-lo servir, perquè no és la llengua dels habitants de la població en qüestió. També podríem dir que a Andorra hi ha una certa llatinització de la llengua, perquè en molts àmbits, és l’administració sola que fa servir el català, però no la gent del carrer. 

Malgrat el panorama que he descrit, el català és una llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets. Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades –no pas amb les existents– podem capgirar la situació i tornar a una situació d’una certa normalitat i que ens garanteixi poder viure en català sense haver de patir tot el dia. Però no podem badar, perquè no és una qüestió de veure el got mig ple o mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no l’és. Cal integrar els nouvinguts en català, i cal que els catalanoparlants deixem de ser bilingües en castellà, francès o italià pel sol fet de ser catalanoparlants –cal trencar aquesta imposició– per a ser bilingües o multilingües en les llengües que nosaltres sobiranament decidim.

---

[1] https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf

El gènere gramatical sempre té una base semàntica

«for a system to be exclusively formal, there would also be no correlation between the genders established in this way and semantics: the distribution of the nouns across the genders would be completely random as far as their meaning was concerned. Such a system is not found in any natural language: gender always has a basis in semantics»  del llibre Gender de Greville G. Corbett

Faig una traducció aproximada del text:

«perquè un sistema sigui exclusivament formal, no hi hauria d’haver correlació entre els gèneres establerts i la semàntica: l’assignació de gènere en els noms hauria de ser completament aleatòria, independentment del significat dels noms. Aquest sistema no es dona en cap llengua natural: el gènere sempre té una base semàntica.» del llibre Gender de Greville G. Corbett