Dades preocupants de la nova Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població

La Generalitat de Catalunya cada 5 anys fa l’Enquesta dels Usos Lingüístics de la Població (EULP) amb la finalitat de conèixer a Catalunya la identificació lingüística de la població, conèixer els usos del català i l’ús d’altres llengües oficials i no oficials. Ara fa pocs dies es va presentar la del 2023, que arriba amb uns dos anys de retard. L’enquesta s’ha fet a 9.000 persones de 15 anys o més, residents en habitatges familiars principals a Catalunya i distribuïdes per tot el territori. Aquesta és la cinquena enquesta que es fa. L’EULP presenta una figura nova, que és la dels parlants secundaris, que fa a aquelles persones que, tot i que no tenen el català com a llengua inicial o principal, el fan servir de manera habitual en alguns àmbits de la seva vida. Aquests parlants poden haver après el català després de la infància o poden fer-lo servir de manera complementària amb altres llengües en situacions socials, laborals o educatives. Un altre fet que cal tenir en compte de l’enquesta és que aquesta és autoavaluativa, això vol dir que quan es demana als enquestats si parlen en català, es confia en la paraula de l’enquestat sense comprovar si és cert o no. L’enquesta també és quantitativa, per tant i continuant amb l’exemple, a la pregunta de si parla català, tampoc s’avalua quin nivell de català és té. I sàpiga dir dues paraules, una frase mal construïda o el parli fluidament, se’l posarà al sac dels que diuen que sí que el parlen. 

Comencem a donar dades. La població de Catalunya el 2003 era de 6.704.143 perdones, el 2023 era de 7.901.963 de persones. A 1r de gener de 2024, la població de Catalunya era de 8.012.231 habitants.

Quin és el coneixement del català? Recordem que l’enquesta es fa a població de 15 anys o més:

·      El 93,4% de la població entén el català (96,5% el 2003).

·      El 80,4% el sap parlar (81,6% el 2003).

·      El 84,1% el sap llegir.

·      El 65,6% el sap escriure.

Cal tenir en compte la dada del castellà que, per simplificar, fluctua entre el 94,5% i el 99,6% (tenint en compte els 4 factors d’escriure, entendre, parlar i llegir).

La involució del català com a llengua materna de la població és la següent:

·      2003: 43,5%

·      2008: 36,5%

·      2013: 31,0%

·      2018: 31,5%

·      2023: 29,0%

La involució del català com a llengua d’identificació és la següent:

·      2003: 44,3%

·      2008: 37%

·      2013: 36%

·      2018: 36%

·      2023: 30%

La involució de l’ús habitual del català és el següent:

·      2003: 46%

·      2008: 35%

·      2013: 36%

·      2018: 36%

·      2023: 32%

Quins punts positius podem deduir de l’enquesta? Doncs que malgrat la disminució percentual de l'ús habitual del català, l'enquesta revela que el nombre absolut de persones que entenen, parlen, llegeixen i escriuen en català ha augmentat. Concretament, entre 2018 i 2023, el català ha guanyat 117.200 nous coneixedors de 15 anys o més. Aquest increment indica una major difusió i aprenentatge de la llengua, fet que podria facilitar la seva revitalització en el futur. Un altre aspecte destacable és l'augment en la transmissió del català de pares a fills, que ha crescut més d'un 7%. Aquesta dada suggereix que les famílies continuen valorant la importància de transmetre la llengua a les noves generacions. Ja hem parlat del nou concepte de Parlants Secundaris. Tot i la controvèrsia que ha generat aquesta classificació, es destaca que hi ha més de 2,2 milions de persones que fan servir el català de forma quotidiana, encara que no sigui la seva llengua principal. I, finalment, l'enquesta posa de manifest que hi ha més de dos milions de persones interessades a aprendre o millorar el seu nivell de català.

Parlem dels punts negatius? Un dels aspectes més preocupants és la disminució de l'ús del català com a llengua habitual, que ha passat del 36,1% el 2018 al 32,6% el 2023. L'enquesta també posa de manifest que les persones que consideren el català com la seva llengua d'identificació exclusiva han disminuït del 36,3% al 30%. Aquesta dada suggereix una possible dilució de la identitat lingüística catalana entre la població. També hi ha una forta desigualtat en l’ús del català per franges d’edat. A les franges més joves només el 38,6% tenen el català com a llengua habitual.

Dites les dades, penso que la situació no és gens bona. Com ja he dit, l’enquesta és autoavaluativa i quantitativa. Si es fes una enquesta qualitativa –segurament seria complicat de fer–, això és, comprovar que la gent que afirma saber parlar català el sap parlar amb uns mínims (posem un B2, mínim?) segurament aquest 80,4% baixaria i molt. I dades com que el 2023 hi ha 267.600 nous coneixedors de català respecte el 2018 no és dir gran cosa, per què, realment què vol dir? Tornem al que acabem de dir: per començar es basen en la percepció de l’enquestat i, després, ha de quedar clar que saber-la parlar no vol dir fer-la servir. Tots els que hem passat pel sistema educatiu se suposa que sabem fer arrels quadrades sense calculadora, ara si ens donen un paper i un llapis, quants les sabrem fer realment? Quants ens en recordem? El que no es fa servir es rovella.

Una altra dada que caldria analitzar bé és l’ús habitual. Aquest és d’un 32,6%. Un cop més la percepció dels enquestats preval sense cap mena de criteri científic. Per alguns l’ús habitual pot ser parlar-lo a casa i saludar els veïns a l’ascensor, per altres pot ser parlar-lo a la feina. Què vol dir ús habitual? El que sí que és cert és que l’ús habitual del català per un catalanoparlant no és el mateix que pot fer del castellà un castellanoparlant. No és només parlar la llengua a casa o amb els veïns, però i amb quina llengua llegim un prospecte d’un medicament? Un judici? Notari? Empreses? Manuals d’instruccions? Televisió? Amb el veí que fa 40 anys que viu aquí i encara no ha après ni a dir el nom del carrer on viu en català? La llista és llarga. És un ús habitual poc habitual si se’m permet el joc de paraules. Una altra dada a considerar és que tenim un 29% de parlants nadius de català i un ús habitual d’un 32,6%, això demostra que poca gent que no té el català com a llengua inicial l’adopta per a un ús diari. I cal preguntar si una llengua amb un 29% de parlants nadius i un 32,6% d’ús «habitual» és viable i sostenible.

Ara fem un càlcul. Al 2023 la població de Catalunya era de 7.901.963 habitants i un 29% la tenia com a llengua inicial (o materna), això és 2.291.569 de persones. A principis del segle XX, la població aproximada de Catalunya era d’uns 2.100.000 persones. Segons diverses fonts el nombre de persones que la tenien com a llengua materna era d’un 90% de la població, això era uns 1.890.000 habitants. Si parlem en nombres absoluts, de principis del segle XX al 2023, el català només ha guanyat 401.569 parlants nadius. El castellà en poc més de 100 anys, ha passat de ser una llengua amb un ús residual i d’àmbit reduït, a ser la llengua que coneix gairebé el 100% de la població de Catalunya. Una llengua que podríem dir que ha passat de 0 a 8 milions en uns 100 anys. Els catalanoparlants som bàsicament els mateixos que fa 100 anys.

Qui és el responsable de tota aquesta davallada? S’apunten molts factors, potser els principals la manca de professors de català que no poden satisfer els gairebé 2 milions de persones que diuen que el volen aprendre, com també apunten a la gran arribada de nouvinguts. Però les llengües no s’aprenen per què no hi ha prou professors que les aprenen? A mi em sembla que no. Les llengües es poden aprendre o, més aviat, perfeccionar en una acadèmia. Però on realment s’aprenen les llengües és al carrer amb la interacció de la gent nativa. I és aquí on fallem. Hi ha a massa zones de Catalunya que al carrer no hi ha llengua catalana.

Hi ha una tendència a oblidar, m’imagino que expressament, que el gran increment de població a Catalunya es va produir entre els anys 60 i 70 del segle XX. A Catalunya hi van arribar milers de persones de la resta d’Espanya. Poblacions que tenien 3.000, 4.000, 5.000 habitants i que en 20 anys van passar a tenir-ne, 40.000, 50.000 o més. La gran majoria d’aquestes persones no es van integrar mai, però en molts casos, els fills i els nets, continuen sense saber parlar el català o amb un nivell molt baix d’aquesta llengua. Només el 10% d’aquesta població, per la que ja anem per la 3a generació, mínim, tenen el català com a llengua vehicular. Una integració fallida. Cal fer saber que la famosa immersió a les escoles i instituts és una fal·làcia i que no es fa complir.

Tot sembla ser, però, que oblidats els espanyols dels anys 60-70, la culpa és de la nova immigració, que en gran part ve de països de parla no castellana, però a qui els catalans han parlat i integrat en castellà. Per tant, hem deixat de guanyar un 1 milió llarg de nous parlants de català aquests darrers 20 anys, i això ens ho hem fet els catalans sols. Una immigració que només un 4% té el català com a llengua vehicular.

Cal parlar, també, del fet que tots els catalans han estat bilingüitzats i s’ha penalitzat l’ús del català durant anys o fins i tot segles. Una situació que no s’ha aconseguit de revertir en democràcia. Els catalans són uns parlants porucs i insegurs, una característica dels parlants de llengües minoritàries o minoritzades.

Els parlants no fan la feina i canvien constantment de llengua i això no facilita la integració. Posar professors de català per als gairebé 2 milions de parlants no serveix de gaire si després els estudiants surten al carrer i no poden practicar la llengua. I encara serveix de menys si les empreses no demanen la llengua. El sector empresarial viu d’esquena llengua, majoritàriament, i no s’han fet polítiques actives de catalanització del sector empresarial, com es fan amb el francès al Quebec, per exemple. La Generalitat hi té gran responsabilitat, també. A part de no tenir polítiques per al sector privat, hi ha una llei del 2010 que diu que tots els productes que es venen a Catalunya s’han d’etiquetar mínim en català, però aquesta llei no es fa complir. Com una altra llei que va quedar desada en un calaix que deia que el 50% de films estrenats a Catalunya s’havien de doblar o subtitular al català. No sé d’on surt la xifra del 50%, perquè haurien de ser el 100%, però com a mínim ja era un començament. La immersió a ensenyament no es compleix per desídia de govern i professors. Per tant, són molts factors, però que tots van a la mateixa direcció: els catalanoparlants, perquè al capdavall darrere del govern i de les empreses hi ha persones que parlen.

Per tant, què cal fer? Doncs fer complir la immersió a les escoles: la llengua de l’ensenyament a Catalunya (ja sigui la de les classes com la llengua vehicular) ha de ser la catalana. Cal fer un ensenyament de la llengua catalana adaptat a les grans zones castellanoparlants de Catalunya. En aquests moments se’ls ensenya el català com si fos la seva llengua materna i el fessin servir cada dia, i això no és així. De què serveix ensenyar la literatura i els pronoms, si no saben parlar la llengua? Calen uns programes específics. Cal establir polítiques que regulin l’ús del català a les empreses, perquè sigui necessari a Catalunya. No volem una llengua simpàtica, volem una llengua útil. Cal fer complir la llei d’etiquetatge i la del cinema i fer moltes més lleis. Cal conscienciar a la població que no s’ha de canviar de llengua i menys davant d’una persona que ve d’un país on no es parla el castellà. A l’enquesta queda clar que només un 5% de la població es manté sempre en català i amb això estem venuts. Cal blindar i protegir les zones que són predominantment catalanoparlants, perquè ho continuïn sent. I ampliar-les de nou. Cal crear espais de socialització en català i espais on el català sigui la llengua predominant i exclusiva. Els catalans necessitem espais físics on ens puguem sentir segurs de la nostra llengua i de la nostra identitat. Cal que quedi clar que la normalització del català passa per la desnormalització del castellà, llengua que ha de recular. Hem perdut una oportunitat d’or amb tota la immigració vinguda de països no castellanoparlants. A més, queda demostrat que hi ha moltíssima gent que la vol aprendre. En una Catalunya on es parlen més de 300 llengües, cal sortir de la dicotomia català/castellà. Hem de ser prou sobirans per a decidir quina 2a o 3a llengua volem que els nostres fills aprenguin i acceptar que aquesta 2a o 3a llengua no sigui la castellana, perquè ens calen catalans que no sapiguin castellà. Que se’ns deixi en pau, que puguem néixer, viure i morir en català, només, si així ho desitgem.

Fem el que fem ens hi hem de posar de seguida, perquè les oportunitats de fer servir el català cada dia són més reduïdes i, malgrat que de moment la llengua encara es transmet entre els catalanoparlants, els nostres fills o nets poden tenir les probabilitats de fer servir el català tan reduïdes, que ja la deixin de transmetre. Som en un procés de substitució demogràfica de manual, que comporta una substitució lingüística i cultural, perquè no aconseguim d’encomanar el català. Som a temps de capgirar la situació, sí, però no s’hi està fent res, fora de fer enquestes que deixaran per escrit què va passar i com va passar a les generacions futures. Hem de ser valents i tenir en compte que com més va, les mesures correctores si mai arriben, hauran de ser més radicals i més impopulars.

 

Aquest article ha estat escrit expressament per a Naziogintza. Aquest és el text original que han traduït al basc i n'han fet un resum l'anglès:

https://www.naziogintza.eus/nazio-bidelagunak/katalunia-inkesta-sozioinguistiko-berriaren-datu-kezkagarriak/ 

https://www.naziogintza.eus/en/nazio-bidelagunak/catalonia-worrying-data-from-the-latest-sociolinguistic-survey/

L’enquesta es pot consultar aquí: https://llengua.gencat.cat/ca/serveis/dades_i_estudis/dades/enquesta-eulp/2023/index.html

 

el gènere gramatical en ashéninka

L'ashéninka -llengua peruana- té dos gèneres: un designa mascles (humans i animals) i éssers animats (humans i animals sense especificar el sexe), i l'altre designa femelles (humanes i animals), objectes inanimats i conceptes abstractes. Per tant, el primer el podríem anomenar masculí i animat, i el segon, femení i inanimat.

A un grup d'homes i dones, hi fan referència amb el masculí. En construccions recíproques (es besen, s'abracen, es miren...), en alguns casos, el prefix de subjecte utilitzat és el femení quan hi participen membres de tots dos sexes; és a dir, si dius s'abracen amb prefix masculí (rawíthakitawàka), et refereixes a dos homes, i amb prefix femení (awíthakitawàka, en aquest cas el prefix és Ø perquè l'arrel comença per vocal), pots referir-te a dues dones o a un home i una dona.

El cas és que sembla que per exemple es fa servir el femení en els verbs abraçar i besar, i el masculí amb estimar, saludar i donar.

Explicació feta per Toni Pedrós, gran lingüista que ha estudiat aquesta llengua.

Qui en vulgui saber una mica d’aquesta llengua pot escoltar l’entrevista al meu informant:

https://podcasts.google.com/feed/aHR0cHM6Ly93d3cuaXZvb3guY29tL3BvZGNhc3QtbGVzLWxsZW5ndWVzLWwtYW5hY29uZGFfZmdfZjEzOTY0NDBfZmlsdHJvXzEueG1s/episode/aHR0cHM6Ly93d3cuaXZvb3guY29tLzM4NDI5ODg2?ep=14

L'indoeuropeu i el gènere gramatical 2

Continuant amb la qüestió del gènere gramatical, vull exposar l'explicació que m'ha fet la professora de lingüística europea a la UB, la doctora Mariona Vernet. 

«el sufix del gènere femení es pensa que sorgí arran del morfema del gènere neutre, concretament del sufix dels col·lectius neutres en *-h₂ (aquest grafema representa en PIE la laringal 2). Aquest antic sufix col·lectiu és el que més endavant esdevindrà el neutre plural acabat en -ā (< Protoindoeuropeu *-eh₂) que trobem a la segona declinació dels neutres del llatí i del grec (ex. llat. templa, neutre plural del sg. templum). Tanmateix, en PIE es creu que hauria estat un antic col·lectiu que indicava grup de coses o d'animals (en grec encara es conserva, per ex., l'expressió tà zóa trékhei 'els animals corren' (lit. els animals corre'), en què hi trobem sincrònicament un substantiu neutre plural que concorda amb un verb en singular, en 3a sg.).

En PIE (d'ara en endavant, abreviatura per a ‘Protoindoeuropeu’), el morfema que servia per formar femenins era *ih₂ i, més freqüentment,*eh₂  (aquest segon, és el que donarà lloc als temes en –ā del llatí i del grec, per entendre'ns, la primera declinació, essent *-e la vocal temàtica i *-h₂  el fonema pròpiament femení ). Per tant, el tema del sorgiment del gènere femení és clar des del punt de vista morfològic: no hi ha dubte que sorgí arran del sufix dels col·lectius neutres en *-h₂ , si bé el que no és tan clar són els motius pels quals a partir d'un sufix col·lectiu es va poder generar el sufix del gènere femení. M'explico breument. 

Pel que fa a les llengües anatòliques, no hi ha rastre de paraules amb aquest sufix femení. Davant d'aquesta absència de gènere gramatical femení en les llengües anatòliques, la tendència actual (Melchert 2014 pace Melchert 1992 i 1994) és pensar més aviat que el triple sistema de gènere (masculí, femení i neutre) sorgí en una etapa més recent de l’Indoeuropeu (Nachurindogermanisch), en què l’Anatoli ja s’hauria separat del tronc comú. L’hitita, així com el lici, una altra llengua antaòlica (cfr. kumaza ’sacerdot’ < sufix derivatiu *-tieh₂) presenten encara alguns temes en *-h₂ (= temes en –ā), però no s’empren per a mots femenins. Al meu parer, aquestes llengües anatòliques presentarien un estadi molt antic, previ a la generalització del sufix *-h₂ com a sufix pròpiament femení. És curiós d'observar que, a banda de l’hitita i del lici, en grec i en llatí trobem encara relíquies de substantius que mostren aquest sufix *-h₂ o *-ih₂ i que no són femenins, ans masculins o abstractes: és el cas del llatí nauta, agricola (tots dos substantius masculins de primera declinació!) o l’adj. del tipus suavis (< *ih₂). En aquests casos sembla com si el sufix *-h₂ hagués servit com a sufix individualitzador en alguns casos (nauta < tripulació), com a ‘singulatiu’ de l’antic col·lectiu, per exemple. Aleshores, podríem pensar que, de l'antic sufix col·lectiu, s'originà un sufix singulatiu i justament d'aquest sufix singulatiu es formà el sufix femení. El problema rau a l’hora d’explicar els pasos 2 al 3, és a dir, per què, d’aquest sufix singulatiu, es passà a un sufix per marcar gènere femení. Al meu parer, és possible que, amb el sorgiment de la flexió temàtica, més recent que l’atemàtica, és a dir, amb el sorgiment dels temes en *-o (masculins), sorgís paral·lelament la necessitat d’haver de poder expressar també el gènere femení en contraposició amb el masculí (temes en *-o), i que per aquest motiu la llengua acabés adoptant un sufix concret (en aquest cas *-h₂ ) per crear els temes femenins en contraposició amb els masculins. Però tot això, no deixa de ser una hipòtesi per explicar l’origen del gènere femení. Del que sí que no hi ha dubte, és que el sufix femení prové del col·lectiu neutre PIE.»

 

How language shapes the way we think? by Lea Boroditsky

L'indoeuropeu i el gènere gramatical 1

Vull exposar, aquí el que em comentava no fa gaire un amic i gran lingüista, en Toni Padrós, sobre el gènere gramatical i l'indoeuropeu. És un intercanvi de correus i us els poso tal com raja:

«Volia comentar-te una cosa sobre el tema del gènere i referent a l'anomenat llenguatge inclusiu, ja que em preguntares sobre el tema. En els cursos d'estiu de Leiden, en el curs sobre l'indoeuropeu, donà una classe Alwin Kloekhorst i ens parlà sobre la hipòtesi indo-anatòlia. Esta hipòtesi diu que la branca anatòlia i l'indoeuropea són germanes, i no l'anatòlia filla de la indoeuropea. Jo preguntí quina era la diferència, ja que el fet empíric és en qualsevol cas que l'anatoli se separà de l'indoeuropeu. La resposta ja la tenia preparada el professor en l'exposició: en realitat, la denominació com a branca germana en lloc de filla vol posar l'èmfasi en el fet que l'indoeuropeu té una època molt llarga d'evolució separada de l'anatoli, potser d'un mil·lenni, i hi ha una sèrie d'innovacions en totes les branques de l'indoeuropeu que no té l'anatoli. Una de les innovacions que es postulen és que l'anatoli té un gènere comú i un altre neutre, a diferència de l'indoeuropeu, que té masculí, femení i neutre. Jo li preguntí si estos dos gèneres podrien considerar-se animat i inanimat, i em contestà que, tot i que la correspondència no és exacta i existeix un cert nivell d'arbitrarietat, sí que sembla que estos dos gèneres puguen derivar de dos gèneres animat i inanimat. Segons esta hipòtesi, una innovació de l'indoeuropeu va ser que desenvolupà el gènere femení a partir de l’inanimat o neutre. Si esta hipòtesi és certa, ací tenim l'origen del nostre masculí genèric: el femení es desenvoluparia per a designar femelles, mentre que el masculí continuaria designant la resta d'éssers vius, inclosos plurals de sexe mixt, i per això és genèric.»

«El fet comprovat és que l'indoeuropeu tenia tres gèneres i l'anatoli dos; els de l'indoeuropeu s'han anomenat masculí, femení i neutre, i els de l'anatoli els anomenen comú i neutre. La qüestió és que no ho recorde amb seguretat, però crec que Kloekhorst em respongué a la meua pregunta dient que el gènere neutre només designava objectes, i el comú éssers vius i algun objecte. Com està clar que indoeuropeu i anatoli estan emparentats, un dels dos ha patit un canvi. Digué Kloekhorst que les llengües poden perdre un gènere, però normalment es perd per atrició fonètica, almenys en este cas, ja que el gènere es marca amb sufixos, i l'anatoli no mostra cap atrició fonètica de sufixos, a més, sempre en queden restes (p. ex. en anglés he, she, it), i no hi ha cap resta de tres gèneres en anatoli. Per tant, la conclusió de Kloekhorst és que l'indoeuropeu va desenvolupar el gènere femení a partir del neutre, i, evidentment, a partir d'eixe moment ja podem anomenar masculí l'antic gènere comú indoeuropeu, i així quedarien formats els tres gèneres indoeuropeus: masculí, femení i neutre. El tema del gènere és un dels fets en què es basa la hipòtesi indo-anatòlia, però n'hi ha més.»

522.300

522.300 és el nombre de parlants que ha guanyat el castellà a Catalunya. La majoria de premsa i la mateixa Plataforma per la Llengua[1] –que és l’autora de l’estudi– posaven de titular que el català perdia 300.000 parlants habituals. Per un costat no sé exactament què vol dir que una llengua perd 300.000 parlants habituals, vol dir que els parlants hi són però fan servir menys la llengua que abans? En qualsevol cas no és una bona notícia. D’altra banda, tornant al començament, el castellà ha augmentat el nombre de parlants substancialment, tenint en compte que a Catalunya –només parla de Catalunya la notícia– som uns 7 milions i mig d’habitants. Desconec la procedència d’aquests parlants, i segurament molts ja portaven el castellà d’origen, però estic segur que molts altres han après el castellà a Catalunya, perquè aquesta és la llengua amb la qual majoritàriament integrem els nouvinguts, és la llengua de cohesió i la més comuna de Catalunya, amb la qual mai hauràs de patir, no ens enganyem. Tanmateix, hi ha moltes excepcions, sí, nouvinguts que aprenen primer el català que el castellà, i d’altres que al final també acaben aprenent el català –malgrat els catalans–, però no és la norma. 

Si extrapolem la cosa al sector privat, qualsevol empresa que perdi 300.000 clients pren mesures dràstiques, però aquí, passat els dies de la notícia, sembla que no passa res i anar fent.A Política Lingüística no es donen per al·ludits, cap dimissió, cap mesura de xoc ni res per l'estil.

Si agaféssim un mapa lingüístic dels Països Catalans de fa 100 anys o fins i tot força menys, i pintéssim de groc allà on es parlava en català, veuríem que el mapa ens restaria tot d’aquest color. Però si féssim l’exercici ara mateix, veuríem que acabem confeccionant un formatge ple de forats. Tant ple de forats que en algunes zones hi ha més forat que formatge –Catalunya del Nord, àrea metropolitana de Barcelona, València i Alacant, entre d’altres. A Catalunya la transmissió intergeneracional del català és manté, però el quid de la qüestió és que els que tenen el català com a llengua familiar i llengua inicial cada cop són més minoria –un 31% de la població aproximadament– i a aquest pas, restarem reduïts a bosses de població aïllades pel territori, com ha passat amb l’irlandès a Irlanda. Per exemple, l’any 1996 en unes 17 comarques de Catalunya més del 90% de la població sabia parlar el català, l’any 2008, havíem baixat de 17 a 11. Quina deu ser la xifra 10 anys després i havent perdut 300 mil parlants? 

Curiosament els titulars de Política Lingüística sempre són optimistes, que si el català el sap parlar més d’un 80% d’habitants de Catalunya –saber parlar una llengua no és cap dada rellevant, el que és rellevant és utilitzar-la–, que si les noves tecnologies l’incorporen –bé, el traductor de Google també incorpora llengües mortes com el llatí clàssic–, etc. En qualsevol cas, no vull ser pessimista i penso que hi som a temps, però mirem quines són les fases principals de la mort d’una llengua, el català ens anirà molt bé, perquè toca totes les variables hagudes i per haver que fan que una llengua desaparegui. 

1a fase: es bilingüitza una comunitat. De moment, tots els catalanoparlants pel sol fet de ser-ho, ja són també bilingües en castellà, francès o italià. Al cap d'un temps comença la interrupció generacional. Això és el que ha passat a la Catalunya del Nord, passa a l’Alguer, ha passat a Alacant, València, Palma, està passant a Castelló, i ha passat a una part de la burgesia catalana.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants nadius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa, la qual es va interferint cada cop més de la llengua dominant. Això és el que passa a tots els parlants de català, siguin d’on siguin, sense excepció. El catanyol impera per tot arreu, la gent dubta constantment sobre com s’ha de dir o escriure una cosa. 

3a fase: Per causa de la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. Ja no es percep com una llengua útil i apta per al dia a dia. És quan queden els darrers parlants, ja envellits. En aquest cas això només s’ha donat a la Catalunya del Nord amb les varietats autòctones de català.

A més, abans ja hem comparat el cas d’Irlanda amb el dels Països Catalans, així que tenim irlandització en algunes zones del territori, però també tenim galleguització, quan diem que tenim un català tan interferit pel castellà, que a vegades ja no sabem si algú parla en català o en castellà. I, per acabar, tenim la llatinització, que és quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i queda relegada als àmbits cultes i/o administratius. Hi ha moltes poblacions de l’àrea de Barcelona que els seus ajuntaments fan servir el català, però que s’han quedat sols fent-lo servir, perquè no és la llengua dels habitants de la població en qüestió. També podríem dir que a Andorra hi ha una certa llatinització de la llengua, perquè en molts àmbits, és l’administració sola que fa servir el català, però no la gent del carrer. 

Malgrat el panorama que he descrit, el català és una llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets. Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades –no pas amb les existents– podem capgirar la situació i tornar a una situació d’una certa normalitat i que ens garanteixi poder viure en català sense haver de patir tot el dia. Però no podem badar, perquè no és una qüestió de veure el got mig ple o mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no l’és. Cal integrar els nouvinguts en català, i cal que els catalanoparlants deixem de ser bilingües en castellà, francès o italià pel sol fet de ser catalanoparlants –cal trencar aquesta imposició– per a ser bilingües o multilingües en les llengües que nosaltres sobiranament decidim.

---

[1] https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf

El gènere gramatical sempre té una base semàntica

«for a system to be exclusively formal, there would also be no correlation between the genders established in this way and semantics: the distribution of the nouns across the genders would be completely random as far as their meaning was concerned. Such a system is not found in any natural language: gender always has a basis in semantics»  del llibre Gender de Greville G. Corbett

Faig una traducció aproximada del text:

«perquè un sistema sigui exclusivament formal, no hi hauria d’haver correlació entre els gèneres establerts i la semàntica: l’assignació de gènere en els noms hauria de ser completament aleatòria, independentment del significat dels noms. Aquest sistema no es dona en cap llengua natural: el gènere sempre té una base semàntica.» del llibre Gender de Greville G. Corbett