Sobre la immersió lingüística a les escoles II

Ja fa dies que ha passat o mig passat la polèmica de la immersió lingüística a Catalunya. Un foc d’encenalls com tants d’altres, però que va fent el seu camí. Uns diuen que no passa res i que plantaran cara, però d’altres, els que tenen el poder i les lleis, diuen una altra cosa. 

Ja vaig fer una petita entrada en el meu blog sobre la immersió, però ara la vull refer i ampliar-la.

Amb el tema lingüístic tothom s’hi atreveix i quan es tracta de parlar del català encara més. És el que passa quan tot trontolla, res és segur i l’autoritat pertinent no fa d’autoritat pertinent. Això fa que tot sigui susceptible de ser posat en dubte. No he sentit mai cap discussió a terres castellanes sobre com s’escriu una paraula o si està ben dita o no, però massa sovint sento discussions d’aquesta mena sobre el català. I és que a Catalunya a cada cantonada hi ha un aficionat de filòleg. És per això que algú s’ha encaparrat de dir que a Catalunya tenim un sistema d’immersió lingüística a les escoles, quan això no és veritat. Fins i tot ho explica prou bé l’inventor de la cosa, Joaquim Arenas, en aquesta entrevista. 

El sistema que tenim a Catalunya, de forma general, és el de conjunció lingüística. I què és això? Doncs és el mateix sistema que s’aplica a l’Espanya castellanoparlant, el mateix que s’aplica a Portugal o el mateix que s’aplica a Islàndia, per citar 3 llocs a l’atzar, o no. El sistema de conjunció consisteix en no separar els alumnes per raó de llengua, sinó el fet de posar-los tots junts independentment de la llengua materna que tinguin. Així es fa a Portugal, on qualsevol alumne, independentment de la seva procedència se l’integra en el sistema educatiu portuguès on la llengua vehicular és la pròpia de Portugal, o sigui, la portuguesa (amb perdó dels mirandesos). Això no vol dir que si aquest alumne no sap un borrall de portuguès se li puguin fer unes classes de reforç fins que s’anivelli a la resta. Així mateix, i per posar més exemples, fan a Garganta la Olla o a Riomalo de Abajo i a Riomalo de Arriba, tres petits pobles de la província de Càceres, a Extremadura. Tots els nens i nois d’aquests pobles van a les mateixes escoles, les quals no separen per raó de llengua, ni d’origen. Tots els alumnes, vinguin d’on vinguin, s’integren en el mateix sistema educatiu que al mateix temps els integra en la llengua i la cultura que consideren que és pròpia lloc (pròpia en aquests moments, perquè en d’altres moments n’havia sigut una altra), que en aquest cas és Càceres, Extremadura, Espanya. Així doncs, a Catalunya es fa o s’intenta fer el mateix, que és integrar a tothom en un mateix sistema educatiu on se’ls ensenya la llengua i la cultura que considerem com a pròpia. No els separem per raó d’origen, ni de llengua, ni de religió. 

Ara bé, la particularitat de Catalunya, és que dins del sistema general de conjunció sí que s’hi aplica la immersió lingüística com a submodel. Es considera que es fa immersió lingüística quan el 70% dels alumnes o més d’una aula tenen com a L1 (diguem-ne la primera llengua apresa) una llengua diferent a la llengua vehicular de l’escola. És clar que les particularitats demogràfiques dels últims 50-60 anys a Catalunya, a diferència d’Extremadura per continuar amb l’exemple, han fet que hi hagi grans poblacions de Catalunya on el català no és parla o s’hi parla molt poc. Per tant, sí que ens trobem en escoles on el 70% dels alumnes de les aules parlen llengües diferent de la catalana. És en aquests llocs on podem dir que sí que s’hi fa immersió lingüística. Gràcies a aquesta immersió aquests alumnes tenen l’oportunitat de conèixer, ni que sigui una mica, el català. És una manera de no excloure’ls, que puguin sortir de la seva ciutat o del seu barri i que tinguin l’oportunitat d’anar a la universitat on tindran, poc o molt, classes en català, a més mai se sap, potser alguns acaben casats i vivint a Olot o a Tàrrega. És una qüestió d’integració a la nostra llengua i cultura i penso que ho fem de forma legítima i és un favor que els fem i que ens fem entre tots. 

Per reforçar aquesta explicació que m’hagués pogut treure de la màniga vull tornar a posar la cita que em va passar, ara fa uns dies, la meva professora de Variació i Política lingüística de la Universitat de Barcelona:

"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenir present la distinció entre el model de conjunció en català i la immersió lingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya, de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s’estableix que els objectius d’aquest Model de conjunció en català són, d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de la població escolar i, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia i tradicionalment minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en un model escolar en què l’alumnat no és separat en línies segons la llengua familiar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llengua de docència o vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüísticaés un dels submodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model de conjunció en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d’ensenyament on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua de l’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament del pressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha una distància lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).

Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.

Una altra cosa és que amb immersió o conjunció, el model funcioni per si sol. Podríem dir que des de la Generalitat es va crear l’escola i uns mitjans de comunicació en català i la van fer tan grossa que al setè dia van descansar. Van descansar tant que mai més s’hi han tornat a posar per fer-ne una altra de grossa. Com en moltes altres coses, amb l’escola no n’hi ha prou i tot i que generalitzo, no m’equivoco de gaire si dic que el català, encara ara el 2011, ben just ha traspassat els àmbits de l’ensenyament i de l’administració pública local. La resta de sectors que a grans trets són el món empresarial, els sindicats, el món educatiu privat, el món de l’oci, l’administració espanyola, etc., continuen vivint d’esquena al català, com si el temps no hagués passat. I per normalitzar una llengua cal la implicació de la societat sencera. És per això que, sense treure mèrits a la gran feinada que s’ha fet i es fa des de l’escola pública, la cosa no ha acabat de funcionar i no pas per culpa de l’escola. Continuen sortint milers d’estudiants de les nostres escoles públiques que són incapaços d’articular una frase en català. Però la veritat és que tampoc els cal gaire ja que per començar, passen de curs igualment, i més tard, el món laboral els acollirà en castellà. Un món que també s’encarrega de fúmer una bona plantofada als alumnes catalanoparlants que dominen aquesta llengua a la perfecció (a la perfecció contemporània, és clar). La normalització i restitució del català ha de ser un tot, i això vol la implicació de tota la societat i la valentia i la determinació de la Generalitat. El català necessita oxigen i aquest oxigen passa perquè tingui espais d’exclusivitat. Àmbits que poden ser l’escola, però també poden ser el món de l’oci, l’administració, etc., on tingui exclusivitat d’ús, sense competència, i on aquesta exclusivitat no s’hi pugui posar en dubte. Però a més, també li calen zones d’exclusivitat geogràfica. Hi ha moltes zones de Catalunya on, per començar aquest procés de recuperació, el català ja podria ser l’única llengua oficial sense que això fos un daltabaix per a ningú. Per dir-ho planerament, el català necessita espais de tranquil·litat i bons aliments.  

Arran de la polèmica amb la mal anomenada immersió he vist com gent dels sectors de la política i de l’ensenyament s’han esforçat a dir i a mostrar el fet que els alumnes catalans parlaven el castellà igual de bé o millor que els castellanoparlants. He de confessar que això m’ha provocat una sensació estranya la qual no sabria definir, però en tot cas, no estic segur que això sigui positiu. Per començar és lògic que una persona que parla una llengua que no és la seva s’equivoqui i tingui un accent. Per tant, és ben normal que un català que normalment no parli el castellà perquè no el necessita, i que per tant no hi estigui avesat, cometi errors i se li noti l’accent, és que és així com ha de ser! D’on us penseu que ve una paraula tan arrelada en català com és ara “maco”, sinó d’un castellaníssim “majo” mal pronunciat? Tampoc passaria res amb el fet que els alumnes catalanoparlants no parlessin tan bé el castellà com els alumnes castellanoparlants de la resta d’Espanya, els quals, i com que no tenim un model de correspondència lingüística, la majoria no saben ni un borrall de català, és més, posaria la mà al foc que ni tan sols saben qui era Pompeu Fabra, Maragall, Verdaguer o Quim Monzó. I encara m’atreveixo ha anar més lluny, i apel·lant a la necessitat de la llengua catalana a tenir espais d’exclusivitat, no passaria absolutament res que molts habitants de Catalunya, entre els quals hi pot haver estudiants, no sabessin gens de castellà. En un món tan globalitzat i on no sabem on anirem a parar, podem no haver de necessitar el castellà. De fet, dels 6 mil milions d’habitants que hi ha a la Terra, posem que uns 300 milions parlen alguna varietat de l’espanyol (i no entrarem a discutir xifres), això vol dir que hi ha 5700 milions d’habitants a la Terra que no saben un borrall de castellà i que, com a mínim, sobreviuen amb aquest fet.

Els catalans, com a qualsevol poble de la Terra, tenim dret a poder viure exclusivament en la nostra llengua. Sense ser molestats ni increpats per aquest fet. Però al mateix temps ens hem de poder dotar de les eines necessàries per poder sortir a l’exterior parlant les llengües que nosaltres creiem oportunes. Hem de poder decidir lliurement com volem ser globals, com ens volem mostrar al món. Hem de poder decidir si volem que els nostres fills aprenguin, a part del català, el castellà o l’anglès o perquè no el xinès, l’alemany o el bengalí –aquesta última parlada per una xifra gens menyspreable de més de 200 milions d’habitants.

És clar que per al català les coses van mal dades. A Catalunya no tenim un estat propi ni propici i bé, de fet l’únic que estat que tenim no només no fa res per el català, sinó que hi va descaradament en contra. Penso que el que més molesta a l’estat espanyol sobre el model de conjunció a les escoles és que és un model que funciona (encara que com he dit, no ens hem de quedar amb l’escola i prou), però que a més, és un model reservat als estats i a les llengües d’estat. Però no és un model reservat a les regions amb llengües que sempre van acompanyades d’adjectius com ara regionals, locals, minoritàries, autonòmiques, etc. No és un model a aplicar al català, una llengua que ells volen subordinada, una llengua que no ha de sortir d’una tribu que cada cop és més eixarreïda. Per això tenim coses tan increïbles com el fet que la justícia es fixi més en tres famílies que no és volen integrar i que volen mantenir els seus fills en una espècie de gueto, que en els més de 100.000 valencians que volen i no poden estudiar en català i els tants altres cents de milers que volen veure TV3 i no poden. El sistema educatiu català, malgrat les mancances, els fa por i per això se’l volen carregar.

I tornant a la immersió, i per acabar, cal dir que a Catalunya sí que hi hagut immersió, pel capbaix la major part d’aquests últims 300 anys els estudiants catalanoparlants han estat escolaritzats únicament en castellà i d’això en fa quatre dies. No cal anar gaire lluny per sentir-ne testimonis i no pas agradables. La meva mare, originària d’un poble de la Segarra, va patir aquesta immersió. Va ser un cop dur per a ella i encara ho recorda amb amargor. Ella i els seus companys, en un poble dels anys 50 no havien sentit mai parlar en castellà. En arribar a l’escola rural el primer dia, la professora, catalanoparlant, va començar a parlar en una llengua que no entenien, la qual van haver d’aprendre a parlar i ha escriure. Amb l’ombra i pressió dels inspectors que venien a comprovar si els nens sabien parlar bé el castellà, i de no ser així, el professor podia patir greus represàlies. Sense aules d’acollida lingüística, sense cap organisme de drets humans on poder acudir, ja no cal dir un síndic de greuges o un tribunal que els pogués defensar. Tot sense moure’s de casa. Criatures innocents. Poble conquerit. Els resultats els pateixen encara ara, unes sèrie de generacions que no saben escriure en la seva llengua, que se’ls ha furtat i estafat la llengua amb la que haurien hagut de sentir, estimar i escriure les seves primeres lletres.

Quebec i Catalunya: sense similituds

Aquest estiu he passat les vacances al Canadà. Han sigut una mica més de tres setmanes fent tombs principalment pel Quebec, però també per Ontàrio i Nova Brunswic. Han estat unes setmanes d’anar amb allotjaments de Bed and Breakfast o tal i com diu el Termcat, d’Allotjament i Desdejuni, per tant, de B&B o AiD. Allotjar-se en cases privades dóna l’oportunitat de conèixer la gent del país, així com d’altres viatgers amb els quals coincideixes a l’hora de l’esmorzar, o del desdejuni, si ens mantenim fidels a la nomenclatura de l’AiD. 

La descripció que faré a continuació la basaré en el que he vist, he escoltat, he parlat i he percebut durant aquest viatge. Entre la gent que he trobat pel Canadà i que m’ha explicat coses, deixeu-me posar un nom: Shaudin Melgar-Foraster. 

El meu escrit no és ni pretén ser una generalització, ni menys un estudi científic de cap mena. Tres setmanes de vacances donen per el que donen. 

Se’m planteja el dilema de quina paraula pot ser la més adequada per referir-me els pobles originaris d’Amèrica: primeres nacions, com diuen al Canadà, indígenes, autòctons com diuen al Quebec, indis, etc. Menys indis, la resta em semblen prou correctes i les aniré alternant. 

Vull afegir també, que el que diré té poc a veure amb el fet que el viatge m’hagi agradat i que m’hagi sentit molt acollit a tots els AiD que he visitat. 

Per començar, cal tenir en compte que el Quebec, així com el Canadà i la resta de països d’Amèrica, són estats creats sobre la negació i el genocidi dels pobles indígenes, o de les primeres nacions. Uns pobles amb una situació encara ara no resolta, que viuen o malviuen, on a l’Amèrica del nord, han de fer una mena de tria que consisteix en malviure dins d’una reserva on poden intentar de conservar la seva llengua, els seus costums, etc., però on sovint hi ha pobresa, problemes de drogues, alcohol, violència; o bé, marxar de la reserva per integrar-se a la societat blanca, fet que representa l’abandó de la seva llengua, costums, etc. 

El continent americà és un dels llocs on s’ha rebut més immigració, segurament, d’aquests últims 500 anys, essent Europa el continent emissor d’immigració més gran que ha tingut. Ignoro en aquests moments quin és el percentatge de la població que en podríem dir endèmica, si se’m permet el terme provinent de la biologia i l’ecologia, però els descendents d’europeus a Amèrica els podem comptar per centenars de milions.

És clar que si tirem 2000 anys enrere, per arrodonir xifres, veurem que l’Imperi Romà també es va construir sobre d’altres pobles ja existents en tots els territoris per on els romans anaven passant i s’hi anaven assentant. Pobles que parlaven d’altres llengües que van acabar desapareixent amb alguna excepció prou notable com la dels bascos. Així doncs, Catalunya i el català són descendents d’aquell imperi, són realitats lingüístiques i polítiques construïdes sobre aquell imperi, que quan va arribar aquí va absorbir els pobles originals que hi habitaven. Més tard, l’Imperi Romà també va desaparèixer. Potser tot és llei de vida.

Tenim més legitimitat nosaltres que els quebequesos? No en tinc resposta. La lluita entre els europeus nouvinguts i els natius d’Amèrica va ser molt desigual, tecnològicament parlant, sense tenir en compte que pobles sencers van quedar eradicats per les malalties europees, i tot en qüestió de mesos. Potser a Europa, i dic potser, perquè no ho sé del cert, aquestes lluites van ser més igualitàries o això m'agradaria pensar.

El cas és que el pobles indígenes d’Amèrica encara hi són i encara lluiten per recuperar tot el que han perdut, des de la terra fins a la llengua. A més, continuen havent-hi litigis com podem veure en aquest article i en aquest altre.
Els quebequesos han aconseguit que se’ls respectés i se’ls reconegués com a nació. Al Quebec s’hi pot viure en francès sense saber un borrall d’anglès, però aquest reconeixement no ha anat en paral·lel, ni ha estat de la mateixa magnitud ni alçada per als pobles indígenes. Els francès és llengua oficial a tot el Canadà, com l’anglès, però no hi ha cap llengua indígena que sigui oficial a tot el Canadà. De les dues llengües més parlades i més actives, que són el cri i l’inuit o inuktitut, només aquesta última és oficial al territori autònom de Nunavut i té un cert reconeixement oficial a d’altres territoris. Considero que les realitats del Quebec i del Canadà s’han construït en fals i això ja les fa poc comparables amb d’altres possibles realitats europees com la nostra. 

D’altra banda és ben cert que la història l’escriuen els vencedors i, al Canadà on hi ha un museu o un monument, és tot referit a personatges o fets duts a terme pels invasors europeus on sempre s’utilitza un vocabulari ple d’eufemismes com els “descobridors”, els “colons”, els “pioners” quan tot plegat va ser una invasió en tota regla. Els únics museus o  monuments als pobles indígenes són els que els mateixos pobles autòctons han erigit de forma privada. Això sí, a Ottawa hi ha un impressionant museu de les civilitzacions on hi ha una exposició molt interessant sobre els pobles indígenes, és clar que a vegades penso que quan et posen en un museu és perquè ja et donen per mort i enterrat. Si més no aquesta és la sensació que vaig tenir el dia que vaig visitar, ja fa anys, el Museu Català de les Arts i Tradicions Populars (La Casa Pairal) al Castellet de Perpinyà.

Hi ha una forta tendència a comparar Catalunya amb el Quebec en els àmbits lingüístic i polític i personalment penso que un dels pocs punts de coincidència és en els habitants. Segons la Viquipèdia, Catalunya i Quebec tenen uns 7 milions i mig d’habitants. Per la resta de coses i pel poc que en sé, no he vist gaire més coincidències. Diria que els catalans potser tenim més coincidències amb els cri, els inuit o els micmac, que amb els francòfons del Canadà, i no faig broma.

Basant-nos en aquestes noves realitats, i dic noves perquè el Canadà és un estat confederat amb només 144 anys d’història, permeteu-me que m’expliqui de forma enumerada. 

De bon començament hem de saber que Espanya no és el Canadà:

Canadà:

1-      L’Estat del Canadà reconeix dues llengües, l’anglesa i la francesa. Aquest reconeixement és basat en el dret individual d’ús, ço és, que qualsevol ciutadà té el dret d’utilitzar aquestes dues llengües davant de l’administració a tot el país. És per això que siguis on siguis del Canadà, els cartells oficials, els productes de consum i els mitjans de comunicació són disponibles en anglès i francès. A més, la província del Quebec té com a única llengua oficial la francesa, i la província de Nova Brunswic té dues llengües oficials, la francesa i l’anglesa. L’estat canadenc sent les llengües francesa i anglesa com a pròpies i se les fa seves.

2-      El Canadà reconeix al Quebec com a nació i és així com s’hi dirigeix el primer ministre (el que aquí seria el president).

3-      Tots els polítics de primera fila, inclòs el primer ministre del Canadà, parlen l’anglès i el francès, siguin d’on siguin del Canadà. És més, quan aquests polítics visiten el Quebec sempre que fan un discurs el fan en francès, ni pensaments de fer-lo en anglès, no entra dins de la seva concepció. 

4-      El Quebec mateix té un alt grau d’autogovern, com hem vist, pot legislar sobre les llengües oficials del seu territori, però a més, té control absolut sobre les finances. Així és que per exemple al Quebec hi ha dos IVA que queden reflectits en els tiquets i les factures (que sempre són en francès) quan compres un producte, l’IVA federal de l’estat del Canadà i l’IVA de la província del Quebec. Curiosament és més alt el del Quebec que el del Canadà. 

5-      A la capital del Canadà, que és Ottawa, tots els cartells i serveis són retolats en anglès i francès, així mateix, tot el personal dels estaments públics és bilingüe. També és fàcil de trobar botigues amb retolació bilingüe. A Ottawa vaig poder assistir a una conversa bilingüe anglès/francès entre un noi i una noia.

6-      Al Canadà, si vius al Quebec o a Nova Brunswic, en només algunes zones s’hi pot viure sense saber francès, però també s’hi pot viure només sabent el francès. 

7-      A totes les escoles del Canadà anglòfon s’ensenya el francès com a assignatura obligatòria. Tinc dubtes seriosos que al Quebec i a Nova Brunswic s’hi ensenyi l’anglès, i sí això és així, el nivell d’anglès de les escoles és extremadament baix, parlo per l’experiència viscuda. 

8-      A les fronteres amb els Estats Units i fora del Quebec, sempre hi ha, com a mínim, un siti amb un agent que parla el francès i se sap perquè ho posa a les indicacions bilingües de les fronteres. Així mateix, a l’aeroport de Montreal tothom se’t dirigeix primer en francès, policia inclosa.

Espanya:

1-      L’Estat d’Espanya només reconeix una llengua oficial, la castellana. La Constitució esmenta alguna cosa com que les altres llengües seran objecte de protecció especial, sense ni tan sols especificar quines llengües són. 

2-      Espanya no reconeix a Catalunya com a nació. 

3-      Només els polítics d’origen catalanoparlants i alguna excepció més són capaços d’expressar-se en català. La resta de polítics ni tan sols es plantegen el fet d’aprendre les llengües que anomenen autonòmiques, tot plegat per què haurien de fer-ho? El rei i el príncep, de tant en tant, fan el paper de fer algun discurs en català, però dubto que realment el sàpiguen parlar de forma espontània.  

4-      Catalunya té un “autogovern” que no pot legislar sobre quines llengües són oficials o preferents al seu territori. Fa un temps ens van deixar que el català fos la llengua vehicular de l’ensenyament, però crec que aquest model li queden els dies comptats. Quant als impostos ja sabem com va el tema, Madrid se’ls queda tots. Catalunya pot posar algun impost, però mai sobre els béns de consum, i si poden, no s’hi atreveixen. 

5-      A la capital d’Espanya, Madrid, tot és en castellà. No hi ha cartells en cap altra llengua. El govern d’Espanya i els seus funcionaris són monolingües en espanyol. Per la resta de la ciutat  has de parlar el català en veu baixa perquè encara en pots sortir escaldat. Costa de trobar gent que es mantingui en català davant d’un castellanoparlant, ja no cal dir a Madrid.

6-      A Espanya, incloent-hi els Països Catalans, s’hi pot viure sense saber el català, però no sense saber l’espanyol. A Andorra, que és l’únic país independent del món on tenen com a única llengua oficial la catalana, també s’hi pot viure sense saber parlar el català. 

7-      A les escoles de fora de l’àmbit lingüístic català, basc i gallec no s’hi ensenya cap més llengua que l’espanyola, junt amb l’anglesa. A les universitats el panorama és semblant. Segons l’Institut Ramon Llull només a 10 universitats espanyoles s’hi pot fer algun estudi de català. És més fàcil aprendre el català a Alemanya que a la resta d’Espanya. 

8-      A les fronteres espanyoles la policia no parla català, com tampoc a les fronteres espanyoles que són a Catalunya, que curiosament la majoria fan frontera amb territoris que també són catalanoparlants, o això diu la història. És més, la policia té una attitud declaradament hostil cap el català. De fet, els catalanoparlants ja no se’ls passa pel cap  d’intentar parlar en català amb els policies, i els que ho han provat han sortit al Telenotícies. Quant als aeroports, reconeixes que has arribat a Barcelona perquè tothom se’t dirigeix en castellà, molts perquè només parlen aquesta llengua, cosa que diu molt d’un aeroport que pretén ser internacional. 

      A vegades tenim tendència a pensar que els catalans som pocs i que per això moltes coses no les tenim disponibles en la nostra llengua. De fet, tinc la impressió que ja no entra en la ment de molts catalanoparlants que hi hagi coses que també es poden arribar a fer en català, perquè per a molts, el català no serveix per a tot. La veritat és que la població total dels Països Catalans suma, segons la Viquipèdia, gairebé 13 milions i mig d’habitants. D’aquests no sé quants parlen català i l’estatística és molt variable, però crec que si diem que com a mínim la meitat tenen coneixement de la llengua catalana això ja fa els habitants del Quebec.

Així doncs veiem què donen de si uns 7'5 milions de francòfons en brut (no tothom al Quebec parla el francès, com no tothom a Catalunya parla el català) enmig de dues potències econòmiques, culturals i lingüístiques anglòfones com són la resta del Canadà i els Estats Units, amb uns 300 milions d'habitants (també xifra en brut, no tothom parla l'anglès, ni de bon tros):

1-      Donen perquè el Canadà faci el francès oficial a tot el territori i més important encara, no és un oficialització de paper mullat, sinó real.

2-      Donen perquè tots els polítics aprenguin el francès i l’utilitzin.

3-      Donen perquè tots els web del govern canadenc i estaments oficials utilitzin el francès junt amb l’anglès.

4-      Donen perquè la capital del Canadà, Ottawa, sigui la capital bilingüe de francòfons i anglòfons.

5-      Donen per omplir un quiosc d’aquests de l’Eixample de Barcelona amb tota mena de publicacions en francès, des de diaris fins a revistes del cor, revistes especialitzades, etc.

6-      Donen per tenir més d’una trentena de canals de televisió digital en francès i fets al Quebec i infinites ràdios. També s’hi pot veure algun canal francès de França. A més, a les televisions i ràdios quebequeses els anuncis són tots en francès, i quan algú hi parla en alguna llengua que no és la francesa, com per exemple en anglès, es dobla o es subtitula. Així també dóna com perquè a les botigues venguin els ordinadors amb els sistemes operatius en francès. 

7-      Donen perquè les operadores de telefonia facin els anuncis i t’atenguin en francès. 

8-      Donen perquè les empreses etiquetin tots els seus productes en francès o francès/anglès. Feu-ne la comprovació aquí on hi veureu que tant les marques nacionals del Canadà com els productes d’importació, vinguin d’on vinguin són en francès i anglès. Hi veureu marques conegudes i d’altres de no tant.  La llei obliga etiqueta en francès i es compleix sota penalitzacions econòmiques.

9-      Donen perquè el Quebec tingui uns inspectors lingüístics que van per les empreses per controlar que el francès s’utilitza en les comunicacions interiors de les empreses, així com en la retolació interna d’aquestes, sota fortes multes per incompliment.

10-   Donen perquè les empreses de tot Canadà i tots els sectors socials de la societat quebequesa utilitzin el francès amb normalitat. Així, la gent sempre es dirigeix en francès als desconeguts. Encara que cal tenir en compte que la majoria de quebequesos són francòfons.

11-   Donen perquè només calgui el francès per viure al Quebec. Montreal és l’única ciutat veritablement bilingüe, on et trobes des de francòfons amb un excel·lent anglès els quals mai diries que són francòfons, fins aquells que tenen dificultats per expressar-se en anglès, però que ho fan. De fet, ens han dit que a Montreal no cal saber el francès per viure-hi, però que tampoc cal saber l’anglès. A la resta del Quebec la majoria de gent té pocs coneixements d’anglès o fins i tot a molts llocs no el saben gens ni mica, i parlo per gent de totes les edats. M’he trobat que la majoria de la població francòfona amb qui he interactuat eren monolingües en francès, fins al punt que no vaig poder fer una reserva en un AiD perquè el meu francès és massa pobre i l’altra persona no parlava gens d’anglès. També em vaig trobar monolingües a Nova Brunswic. 

12-   Donen per tenir un 80% de la població francòfona que ha estudiat en francès i que sap escriure i llegir correctament en la seva llengua. Població altament activa en francès i que consumeix principalment en francès.

13-   Donen perquè els cinemes de Montreal ofereixin els films en anglès i francès, hi ha un doble circuit, però perquè a la resta del Quebec el cinema s’ofereixi en francès, ja sigui en versió original, subtitulat i doblat. 

A més, darrere del Quebec hi ha la potència econòmica, cultural i lingüística de França, que dóna coneixement, prestigi i respecte al francès. 

I a Catalunya, què donen de si els milions de catalanoparlants que tenim? (hi podríem sumar la resta de territoris catalanoparlants i un país independent, Andorra):

1-      Donen perquè Espanya no faci oficial cap més llengua que l’espanyola. Així com perquè el català sigui utilitzat en comptagotes per l’administració espanyola. Així el català està vetat d’institucions que haurien de ser de tothom, com és ara els ministeris, però també el senat i el parlament espanyol. Els pocs webs ministerials que inclouen el català de forma anecdòtica, encara fan el doble joc amb el valencià, jugant a ser secessionistes. Ja no cal esmentar el paper de França que ignora l’existència de la llengua a la Catalunya del Nord i els problemes “logístics” de l’Aragó amb el català.

2-      Donen perquè els polítics castellanoparlants passin olímpicament d’aprendre el català i de la diversitat lingüística del país que diuen representar.

3-      Comentat al punt 1, no em repetiré.

4-      Donen perquè un català se senti igual d’estranger a Madrid que a Bangkok, per citar un lloc exòtic i remot. No, Madrid no és la nostra capital. 

5-      Donen perquè hi hagi quatre publicacions genèriques i alguna d’especialitzada escadussera en els quioscos, i encara amagades darrere d’altres publicacions en espanyol.  També he de dir que no cal que tinguem revistes del cor en català, perquè per parlar de l’star system ranci espanyol, ja està bé fer-ho en castellà. De moment ningú s’ha dignat a explotar el nostre propi star system, bé, només que un petit suplement en català de la revista Lecturas. 

6-      Donen perquè només tinguem un canal en català i encara amb els diners de tots i una col·lecció de canals locals públics i un de privat mig en català, tots de qualitat dubtosa. Canals on s’hi pot sentir cada dos per tres anuncis en espanyol i gent parlant en espanyol, amb la mateixa pluralitat i permissivitat que els canals espanyols, els públics i els privats hi podem sentir el català, ha, ha i ha! Cal  tenir en compte els altres canals públics en català de les altres comunidades autónomas, que a sobre per causa d’una sèrie de problemes tècnics insuperables, no podem veure. Espero que capteu la ironia. El panorama radiofònic és molt més bo, però tampoc és cap meravella pel que podria ser.  També dóna perquè a les botigues d’informàtica et venguin sempre els ordinadors amb el sistema operatiu en espanyol, i quan els preguntes com posar-lo en català, molt dependents ignoren l’existència del sistema operatiu en català, d’altres han sentit tocar campanes, però no saben com es fa.   

7-      Donen perquè les operadores de telefonia facin els anuncis en català, sí, és clar que hauríem de mirar de prop quina mena de català hi surt en els anuncis. Ara, també dóna perquè l’ús del català acabi en els anuncis impresos, ja que t’atenguin en català és encara missió impossible.  

8-      Donen perquè les empreses, anècdotes a part, algunes de les quals etiqueten sense problemes amb una trentena de llengües, passin olímpicament del consumidor català amb excuses que fan riure o més aviat plorar de pena. És bo saber que des del febrer passat ha entrat en vigor la nova llei de consum que diu que tots els productes de consum a Catalunya han d’estar, com a mínim, etiquetats en català. Com podeu veure la llei no ha tingut cap repercussió. Tot continua igual. Sembla ser que hi ha lleis que s’han de complir més que les altres.  Això sí, hi ha unes 500 disposicions i lleis, algunes fetes del 2011 mateix, que obliguen a etiquetar només en espanyol, i aquestes lleis sí que es fan complir, sinó pregunteu-ho a la gent de Consum, que quan es tracta de l’espanyol actua d’ofici, però amb el català, no (per exemple un cas d’incompliment d’etiquetatge en espanyol per part d’IKEA).

9-      Donen perquè a Catalunya, com acabo de dir, no es facin complir les poques lleis que donen cobertura al català, i encara pitjor, que quan s’obren comerços nous, per exemple, els inspectors de treball ho mirin tot, menys si el local compleix amb la normativa lingüística. També dóna perquè Consum estigui ple de reclamacions lingüístiques la majoria de les quals quedin amuntegades en algun calaix, ja que no tenen capacitat per fer-les complir i la Generalitat no s’hi posa. És convenient recordar que els productes amb el segell ecològic que atorga el CCPAE, organisme depenent de la Generalitat, haurien de ser tots etiquetats en català, però no ho són, perquè aquest organisme té prou cura d’amagar aquesta informació i de no fer complir la reglamentació lingüística d’aquests productes. Això sí, les poquetes vegades que la Generalitat ha interpel·lat una empresa per no respectar el dret del consumidor català, el sidral mediàtic i polític ha sigut desproporcionat. Resulta que defensar els drets dels consumidors catalanoparlants és ser feixista.  

10-   Donen perquè només l’escola i el govern regional, la Generalitat, s’hagin involucrat amb la llengua catalana. La resta, empreses, sindicats, etc., encara ara, s’hi han de posar. S’hi posaran algun dia? I tornant a les escoles tinc els meus dubtes que l’ensenyament en català realment funcioni. Com va dir l’expresident Pujol, porta’m un nen que parli en català i te’n portaré 1000 que no el parlen, i tots han passat per escola en català. A més, cada cop més a Barcelona i rodalia, la llengua d’ús social és la castellana on la gent pel carrer se’t dirigeix en castellà. Així també, cada cop més hi ha dependents de botigues que només parlen en castellà, encara que el client sigui catalanoparlant, cosa que contradiu totes les normes d’educació i de bon comerç hagudes i per haver. Cal tenir en compte que els catalanòfons no són majoria a Catalunya.

11-   Donen perquè només calgui l’espanyol per viure a Catalunya i que el català sempre sigui allò de més a més. Per tant, els catalanoparlants hem de ser tots bilingües, mentre que als castellanoparlants no els cal. Barcelona és una capital realment bilingüe o multilingüe. S’hi pot viure només en espanyol, però no s’hi pot viure en català, de fet, com a la resta del territori on els últims monolingües catalanoparlants van morir els anys 80 –recordo els meus besavis que ho eren! Al Canadà parlar en francès no té cap connotació, però aquí parlar en català continua tenint certes connotacions.

12-   Donen per tenir segons les enquestes un 40% de la població catalanoparlant, però resulta que anem tots coixos. La majoria d’aquest 40% no sap escriure ni parlar amb un mínim de correcció el català. Ni tan sols aquells que han fet l’escolarització en català. Perquè com he dit, el català no surt de l’escola, no traspassa àmbits. Caldria saber quants d’aquests consumeixen en català, del què es pot consumir en català, evidentment. A més, com es pot parlar i escriure bé una llengua constantment minorada i interferida, que no té cap espai d’exclusivitat? Algú podria resoldre amb correcció un problema de matemàtiques amb uns auriculars posats amb música heavy a tot drap? 

13-   Donen perquè els cinemes... ai! els cinemes...! Algú s’imagina els empresaris del cinema d’algun país oposant-se a la projecció dels films en la llengua pròpia del país? Doncs pel qui vagi curt d’imaginació que sàpiga que aquest país existeix i que si entens el que estàs llegint és perquè segurament vius o has viscut en aquest racó de món.  

I darrere, bé, nosaltres darrere hi tenim l’esquena i alguna cosa més, perquè Andorra, com a bons catalans que són, l’única preocupació que tenen és la pela. A més, els andorrans catalanoparlants són una gran minoria dins del seu propi país. Encara diria més, si no fos per Catalunya, potser el català ja hauria desaparegut d’Andorra, que segurament és un paradís fiscal amb les hores comptades, però de ben segur que no és un paradís lingüístic pel català.

Bé, si heu tingut la paciència de llegir tot aquest escrit i heu arribat fins aquí, només dir-vos que cadascú en tregui les conseqüències pertinents. Crec que tot plegat parla per si sol, hagués pogut posar més exemples, més comparacions, però em penso que ja n'hi ha prou. És la mateixa cançó de l’enfadós de sempre. Encara que a aquesta cançó ja se li va acabant la corda. Res dura per sempre i cal que entre tots fem un cop de cap i un bon cop de falç!

Sobre la immersió lingüística a les escoles

Aquests dies hi tornem a ser, el multicultural, multilingüe i respectuós estat espanyol es vol tornar a carregar el sistema educatiu català.

Escolto sovint la ràdio i a vegades fan espais dedicats a la medicina, on la gent truca per fer les seves consultes, en aquests espais hi conviden un metge que és el que dóna resposta a les consultes, sembla prou evident. Fan espais sobre economia, on hi conviden un economista. Fan espais de consum, on hi conviden un advocat expert en temes de consum. Fan espais de moda, on hi conviden experts en moda. Ara, resulta que tenim un tema sociolingüístic i polític on els tertulians de sempre que tenen tot el dret a opinar, s'hi esplaien, he sentit entrevistes a polítics, amb tota legitimitat perquè és un assumpte també polític, però no he sentit almón que entrevistessin a un lingüista o encara millor, un sociolingüista. Un expert en bilingüisme, en aprenentatge en llengua materna, en introducció a segones llengües, etc. És per això que llavors es cometen grans errors com el fet d'afirmar que el sistema educatiu de Catalunya es basa en la immersió lingüística en català. Això és fals. La professora excel·lent que he tingut a la matèria de Variació i Política em passa la següent cita:

"Pel que fa al model lingüístic escolar, cal tenir present la distinció entre el model de conjunció en català i la immersió lingüística. A partir de la Llei de normalització lingüística del Parlament de Catalunya, de 1983, i amb la nova Llei de política lingüística, de 1998, s’estableix que els objectius d’aquest Model de conjunció en català són, d’una banda, la bilingüització general de la totalitat de la població escolar i, d’una altra, la promoció de l’ús de la llengua pròpia i tradicionalment minimitzada de Catalunya (Vila 1997). Aquests objectius es concreten en un model escolar en què l’alumnat no és separat en línies segons la llengua familiar —per això se’n diu de conjunció, i en què la llengua de docència o vehicular habitual és el català— en català. La immersió lingüística és un dels submodels lingüístics escolars que s’inclou dins el Model de conjunció en català. Es caracteritza perquè es porta a terme en centres d’ensenyament on tots (o la gran majoria) dels infants escolaritzats tenen la llengua de l’escola com a L2 i no com a L1. Així, els docents parteixen necessàriament del pressupòsit que entre el docent i l’alumnat hi ha una distància lingüística que cal superar mitjançant estratègies comunicatives i docents estructurades (Artigal 1989)" (Bretxa i Parera, 2011 en premsa).
 
Aquells que els interessi el tema poden trobar més informació en aquest enllaç.
Per tant, el sistema català, majoritàriament és el mateix sistema que s'empra a Lisboa, a Madrid, a París o a Roma, o sigui, ensenyar als alumnes en la llengua pròpia de la regió on viuen i no separar per raó d'origen.

A les tertúlies radiofòniques potser no hi ha anat cap lingüista perquè de fet, tot plegat, és una qüestió purament política i no lingüística. És una qüestió d'una concepció d'estat que continua sent excloent i que no accepta la diferència.

D'altra banda tinc els meus dubtes sobre si aquest model de conjunció en català ha funcionat. Per començar perquè l'escola i l'administració local, ajuntaments, diputacions i Generalitat s'han quedat pràcticament sols utilitzant el català i, després, perquè hi ha milers d'alumnes que han estudiat en català i que són incapaços de parlar-lo, l'exemple més sonat de tots i famós és el dels germans del grup de música Estopa, que tot i que cal dir que darrerament s'hi esforcen, s'ha pogut veure ben clar quin és el seu univers i la seva llengua habitual, i com a la primeria tenien dificultats per articular una frase en català. El que no entenc és perquè si un alumne que no se sap les taules de multiplicar de memòria se'l suspèn i no passa les matemàtiques, conseqüentment no passa de curs, perquè un alumne que no sap expressar-se en català pot passar de curs. A qualsevol altre lloc seria impensable.

Sense nom, sense dignitat

Publico un escrit que és un comentari que faig a un magnífic escrit, per variar, que ha publicat Joan-Carles Martí al seu blog:

http://extremsud.blogspot.com/2011/08/sense-nom-sense-dignitat.html#comment-form

Deixeu-me que afegeixi una mica de llenya al foc, perquè a voltes, ens pensem unes coses i en són unes altres. Ara us aixafaré la guitarra una miquiua.

Comencem pels noms o prenoms. Parlem de "canviar" el nom, de traduir-lo al català, valencianitzar-lo, normalitzar-ne la grafia (segons l'AVL), etc. Però bé, malgrat que no puc generalitzar, jo diria que tot plegat és un procés de restitució o de devolució, res de traduir-lo, catalanitzar-lo, etc. En la majoria de casos parlem de persones nascudes en una època amb un règim feixista que duia a terme una política de genocidi lingüístic, entre d’altres genocidis, i per això no era “legal” (segons la seva legalitat, és clar) inscriure un nadó amb un nom que no fos en espanyol. Per exemple, el meu pare es diu Enric, però el van haver d’inscriure Enrique. Ara, un cop fora del registre, els seus pares, o sigui els meus avis, sempre li van dir Enric o Enriquet. Per tant, el meu pare sempre s’ha dit Enric. Així mateix va passar amb la meva mare, Maria Dolors, que fins i tot al recordatori de la 1a comunió el capellà del poble es va atrevir a escriure-hi Maria Dolors en català, i parlem dels anys 50.

En una democràcia real i en un procés de fer net i de restitució, certes coses com ara la qüestió dels noms, s’hauria d’haver restituït de forma gairebé automàtica. És clar, que aquí no em tingut un procés de Nuremberg (Nürnberg), ni ningú ens ha tutelat, mal que mal, ni que haguessin sigut els americans o algun general McArthur. El més normal seria que tots aquests registres de nadons expedits en un règim polític il·legal, haguessin esdevingut il·legals, també, en venir la democràcia. Això vol dir que se n’haurien d’haver fet de nous. Però en tot cas, aquells que encara ara, i després de 35 anys, no han tingut temps d’anar al Registre Civil a restituir el nom en català, si un dia ho fan, al registre haurien d’agafar la documentació franquista il·legal, estripar-la i fer una partida de naixement nova. El cas, és que aquells que ho heu fet, si mireu el llibre de família veureu que en un costat hi ha un timbre en castellà –que tampoc han tingut temps de fer-lo en català, que 35 anys dóna per molt poquet–, que hi diu alguna cosa com: “el nombre de Enrique ha sido traducido por el de Enric”. Perdó!?? Com que traduït!?? Si el meu pare s’ha dit tota la vida Enric, en tot cas és una restitució! Hauria de dir, i posem-ho en castellà per seguir amb la comèdia, “el nombre de Enrique ha sido restituido por el original de Enric”. I, com he dit, la millor opció seria deixar-se estar de timbres i pedaços per estripar la documentació franquista i generar un document nou i en català amb el nom restituït. Com si el nom castellanitzat amb la seva partida de naixement no hagués existit mai. Amb tot això vull dir que ens pensem que ens diem Joan-Carles o Enric, però que de fet, a Madrid que són d’allò més plurilingües l’únic que han fet és permetre una traducció de l’original, en castellà, tot especificant-ho en un timbrat, així si algun descendent nostàlgic d’aquell s’alcés, només haurien de tapar una mica el timbrat, i ja ho tindríem tot com abans.

El tema dels cognoms ja és més complex. Tenim cognoms prenormatius, però que no vol dir que siguin castellanitzats. Simplement són prefabrians, segurament alguns d’aquests són els que formen el plural amb –as. Ara, sí que hi ha cognoms castellanitzats, i encara pitjor, hi ha cognoms traduïts al castellà, adaptats al castellà o mal adaptats al castellà. Ja se sap que quan es conquereix un lloc el primer que es fa és començar a canviar noms, cognoms, toponímia, etc. A més, tocar els cognoms ja fereix més a l’ànima, puc parlar per una certa experiència del cognom mal escrit “Casadesús” que tot i les meves explicacions i raonaments, no van servir per convèncer a la portadora que se’l canviés per “Casadessús”, tot i donar-me la raó, és allò de “és que sempre s’ha escrit així, i seria com trair els meus avantpassats”, per bé que aquesta afirmació no és del tot certa. També vaig conèixer una “Cuatrecasas” que ara és “Quatrecases”. De fet ho va fer per canviar de posició a la guia telefònica, ja que sempre la trucaven pensant que ho feien a un famós bufet d’advocats. És clar, que vull pensar que ho va fer per alguna cosa més.

L’IEC diu alguna cosa com que els cognoms pertanyen a la persona que els porta i que per tant, l’aplicació de la normativa és lliure. Llàstima que el funcionari que un bon dia va escriure Suñé, per Sunyer, Solé per Soler, Puche o Puch per Puig, etc., no pensés igual.

Sóc del parer que de la mateixa manera que els cognoms castellans, portuguesos, etc., s’escriuen amb les normatives de les llengües que els han generat, els cognoms catalans hauria de ser igual i, que de fet seria igual sinó hagués estat per les vicissituds de la història. Hi ha cognoms amb tradició i compartits entre portuguès i castellà, sense entrar a discutir ara sobre l’origen real del cognom, que s’escriuen segons la normativa pròpia. Així doncs, tenim en portuguès Fernandes i Marinhas, i en castellà Fernández i Mariñas. Per tant, bé pot haver-hi un Viñas i un Pascual, com ara un Vinyes i un Pasqual.

Escrivim, doncs, Ferrer, Casadessús, Quatrecases, Sunyer, Vicenç, Ponç, Sanç, Bauçà, Vinyals, Alemany, Cassany, Viader, Fuster, Baster, Jardí, Calçada, Colomer, Comes i Pasqual, que a Catalunya sí que deixen posar Pasqual com a cognom.

Política lingüística a la UB

Fins a quin punt és clara i efectiva la política de presentació i/o ensenyament del català amb els estudian...

sobre Bèlgica: junts o separats

Vull posar el documentari que es va emetre aquest proppassat diumenge sobre Bèlgica. Des d'un punt de vista lingüístic el trobo molt interessant. Que passarà el dia que la consciència lingüística de casa nostra es comenci a equiparar a la belga?

Llengua: Vilaweb i Josep Murgades

Un vídeo molt interessant sobre la "política" lingüística a casa nostra:

http://www.vilaweb.tv/?video=6435

Faktum Abstrakt Rationell

Tylösand, Pjätteryd, Ektorp, Växt, Bjärnum. Perdó, només deia noms de mobles d’Ikea. Que ningú s’espanti!

Suposo que a aquestes alçades tothom ja deu saber que Ikea és una multinacional sueca que ven mobles. Ikea té botigues arreu del món, des del Japó i Austràlia, passant pels Estats Units, els Emirats Àrabs, Israel i pràcticament tota Europa.

Aquesta empresa, sense complexos, posa els noms dels seus mobles en suec. És per això que podríem dir que en aquests moments el suec no només és una llengua universal, sinó que gaudeix de molta riquesa fonètica. Com deuen pronunciar els noms del mobles al Japó o a França? Com els pronunciem aquí? Sense adonar-nos-en, quan anem a Ikea ens posem a parlar una mena de “catasuec.”

La presència de la llengua sueca no acaba aquí. Si algú ha tingut el detall d’agafar els llibres d’adornament que hi ha als prestatges dels mobles exposats, haurà pogut veure que també són en suec.

El suec és parlat aproximadament per uns 10 milions de persones, una quantitat de parlants força similar a la dels catalanoparlants, i això no és impediment perquè Ikea demostri que es pot conquerir el món, comercialment parlant, sense haver d’abandonar la llengua pròpia.
Seria possible de trobar una multinacional catalana que posés noms catalans als seus productes? Potser hi és i jo no la conec, però us imagineu entrant en una botiga a Berlín, per dir un lloc, i trobar un moble que es digués “Prestatge Joliu”, i que d’entre els llibres d’adornament hi hagués el “Zoo d’en Pitus”? De fet, al mercat exterior li costa igual de llegir “prestatge” en català, que “estantería” en castellà, que “bokhylla” en suec.

El fet és que després de gairebé 30 anys d’una teòrica normalització lingüística, el món empresarial –fora d’algunes excepcions– viu al marge i d’esquena a la llengua catalana. No cal que parlem d’exportar posant noms catalans als articles, sinó que ens mirem el melic i parlem del mercat propi. Ja no només hi ha una pràctica absència de productes amb noms comercials en català, sinó també de productes etiquetats en català o de productes amb instruccions en català. Si anem més endins de la qüestió, veurem que de fet, la majoria d’empreses no fan servir el català ni per a la paperassa interna. Per tant, si de portes endins ja no fan servir el català, segurament menys el faran servir de portes enfora. El paradigma de tot aquest afer, el va posar l’empresa Seat, quan no fa pas tant, el seu director va dir que en la tradició de posar noms de ciutats en els seus automòbils, mai posarien un nom d’una ciutat catalana a cap dels seus cotxes. No fos cas que algú prengués mal al pronunciar Seat Martorell, un nom que seria prou escaient en honor a la ciutat on s’hi fabriquen els cotxes des de fa tants anys.

D’altra banda, tenim que encara avui hi ha unes 500 lleis i disposicions que obliguen a l’ús exclusiu del castellà en el món empresarial. Lleis que apliquen penalitzacions per a aquells que no les compleixen. Així, només existeix una llei que obliga a l’ús del català en l’etiquetatge de productes artesanals, amb denominació d’origen o amb certificació ecològica. Una llei que, tot sigui dit, no es fa complir d’ofici. Si sou habituals de les botigues de productes ecològics, mireu quants productes amb el segell ecològic català (que atorga la Generalitat) no estan, com a mínim, etiquetats en català. Quedareu esgarrifats de pocs que n’hi ha.

Poc i malament. Aquest és el trist resultat de 23 anys de nacionalisme al Govern i de dues legislatures d’un Govern autoanomenat d’esquerres, progressista i catalanista. Sovint ens queixem que no se’ns traspassen prou competències, però resulta que en temes de legislació lingüística les competències les tenim totes, però no les exercim. La Generalitat té plenes competències per fer que tots els productes que es venen a Catalunya siguin etiquetats en català, vinguin d’on vinguin, però no ho fa. A més, aquest és un tema que no es toca, independentment de la tendència política del partit. Ja fa força temps, en època de Jordi Pujol, que algunes empreses catalanes, sí, sí, catalanes, ja van amenaçar de marxar si se’ls obligava a etiquetar en català. El que no queda clar és cap on volien marxar. Potser cap algun país on no fos obligat d’etiquetar en cap llengua concreta, on potser ni tan sols fos obligat de posar l’etiqueta. No sé si aquest país existeix, però en tot cas només se m’acuden noms de països del tercer món. En canvi, les Comunitats Autònomes de Madrid i de Cantàbria han legislat sobre el tema, i tenen una llei que obliga a etiquetar en castellà els productes distribuïts en aquestes comunitats. Una llei que l’únic que fa és reforçar o sobreposar-se a la llei espanyola ja existent.

Alguns diran: “és que el català el parla molt poca gent” i per tant no es poden fer lleis que obliguin a l’etiquetatge. Primer de tot, hem de saber que de les 6000 llengües que hi ha al món, el català és dins de les 100 primeres. A més, a tall d’exemple, és bo de saber que a països com Eslovènia, amb 2 milions d’habitants, tenen lleis que regulen l’etiquetatge en la llengua pròpia i, a més, també regulen l’ús de la llengua eslovena en el món dels negocis, establint-hi tota una sèrie de quotes, obligatorietats i sancions en cas d’incompliment.

D’altres diran: “és que si no esdevenim un país independent, aquestes lleis no es poden fer”. L’experiència ens diu, o ens hauria de dir, que en el cas d’Espanya aquesta afirmació pot ser més certa que mai. Però bé, tenim casos com Flandes, a Bèlgica, amb uns 3 milions d’habitants, que tenen lleis que obliguen a l’etiquetatge en neerlandès. Com també tenim el Quebec, al Canadà, amb uns 6 milions d’habitants, amb lleis proteccionistes semblants per al francès.

Hi ha aquella dita que diu: “què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom?” Bé, no descobreixo res si dic que pesen igual. Ara bé, a mi m’agrada de refer la pregunta i demanar: “què pesen més, deu milions de suecoparlants o deu milions de catalanoparlants?”, i la contesta és que els deu milions de suecoparlants. En tots dos casos és una qüestió d’Estat i de la voluntat d’aquest mateix.

Per finalitzar, tenim allò que a vegades passa, que els de casa no valorem el que tenim i ha de ser des de fora que ens en facin adonar. És el cas de l’empresa japonesa Kanebo Cosmetics, que té una línia de perfums que es diu “テスティモ” (T’estimo), així mateix, en català. I compte, perquè la paraula és marca registrada!

Johan Cruyff

La veritat és que no m'agrada el futbol i com més se'n parla, més l'ignoro. Però aquest cop, s'hi barreja un element lingüístic arran de la contractació de Johan Cruyff perquè faci de seleccionador de la Selecció Catalana.

Anem a pams:

1- Hi ha països on el seleccionador nacional és estranger, i quan aquest arriba el país, com és normal, no parla la llengua del lloc on l'han contractat.

2- El cas de Cruyff podria ser aquest, sinó fos perquè fa gairebé 40 anys que viu aquí.

3- Malgrat tot, podem exigir a un estranger el que no exigim a un d'aquí? en el dia a dia, quants catalanoparlants se li dirigeixen sempre en català? vinga va! siguem realistes, que ja sabem que la majoria de catalans practiquen la submissió lingüística. Quants de vosaltres canvieu al castellà només de sentir un "hola" amb una o tancada?

4- No és veritat que Cruyff parli malament. Johan Cruyff parla un holandès perfecte, com tothom parla la seva llengua mare, només faltaria! I crec que el seu castellà és més que envejable. A mi, ja m'agradaria de parlar l'holandès com ell parla el castellà. A més, parla l'anglès i l'alemany i els parla més que correctament. També m'agradaria a mi parlar-los com ell. Ara ens posem amb Cruyff, però hi ha molta gent que dirigeix empreses ben catalanes, de fa anys i panys, els quals tampoc parlen català, i tampoc fan cap producte etiquetat en català. Cal que digui noms?

5- Per què el Cryuff parla l'anglès, l'alemany i el castellà, però no el català? bé, part de la resposta la teniu al punt 3.

Andorra

Fa quinze dies vaig ser a Andorra. Feia anys que no hi havia tornat. Tip de fer cues de gent com jo. La veritat és que he trobat el país molt canviat. Tot molt net i arreglat. Les carreteres molt ben indicades, tot molt ordenadet (ho dic en diminutiu perquè el país és petit). Sembla que el país funcioni bé. El que ja no va tan bé és la llengua. Qui més qui menys sap que l'única llengua oficial d'Andorra és el català, i així queda reflectit en la retolació als carrers i en molts d'altres aspectes. Ara, en el terreny oral, la cosa ja canvia. Entre l'hotel a on era, les botigues que vaig visitar i fins i tot a Caldea, només a una farmàcia se'm van dirigir directament en català. Als demés llocs, tothom sense excepció se'm dirigia en castellà. Al mantenir-me al català, també he de dir que el 90% de persones es van passar al català, i algunes eren andorranes d'origen, i ho dic per l'accent. Encara que d'altres se'ls notava un accent estranger, per bé que parlaven un català deliciós. Va haver-hi un 10% de persones, i aquesta és una xifra molt orientativa, que es van mantenir parlant en castellà. Una de les quals, m'estava venent un producte en una botiga. Impensable en cap país dels que en podríem dir normals.
També voldria afegir, que vaig veure molts cartells d'avisos amb força faltes d'ortografia, ni a Barcelona n'havia vistes tantes. Suposo que a més ús escrit de la llengua, més possibilitats de fer-hi faltes. Encara, que potser sembla que com més s'usa, més se n'hauria de saber, també.
Potser el català a Andorra està arribant a una situació semblant a la que va arribar el llatí. El català a Andorra és llengua d'ús oficial, llengua d'ús acadèmic, llengua de cultura, la llengua de la justícia, etc. Però l'ús social s'està perdent a marxes forçades. Arribarà un dia, que com el llatí, la gent s'adonarà que ja no té cap sentit de fer en català tot el que acabo d'esmentar, i ho faran en llengua "vulgar", o sigui en aquest cas, en castellà. Això li va passar al llatí.

Una cita

"Les grans nacions són la suma de grans homes (i jo hi afegeixo: i grans dones). Quan estiguis a punt de creure que el problema de Catalunya és que tenim mala sort, recorda-ho, això." Sostres, Salvador. Viatge de noces. A Contravent. 2009

de l'engany a la revolta! (posem les coses a lloc)

Tenim el costum de queixar-nos, jo el primer. El que a continuació escriure no pretén ser agradable, ni pretén ser políticament correcte. Només intento fer un recull d’idees i conceptes que ja s’apliquen en d’altres llengües. No m’he inventat res, només he copiat.

Podríem tractar una llengua com a un ésser viu, i com a tal, aquesta li cal un hàbitat propi. Un territori a on visqui amb exclusivitat d’ús i no entri en competència deslleial amb cap més altra llengua. Si ens centrem a Europa, veurem que hi ha moltes llengües amb molts menys parlants que el català però que, al contrari que el català, gaudeixen d’una bona salut. Podríem parlar de l’islandès amb només 300.000 parlants, el danès amb uns 5 milions, etc. A vegades tot fent broma, ens pregunten què pesa més, si un quilo de palla o un quilo de plom? I la resposta evident és que pesen igual. En el cas del català no és ben bé així. Què pesen més 5 milions de catalanoparlants o 5 milions de danesoparlants? Doncs la resposta, és que els 5 milions de danesoparlants. Ells tenen un estat a darrere, unes lleis proteccionistes i d’exclusivitat d’ús de la llengua i un ús social de la llengua únic i real, i això pesa molt. Nosaltres no tenim res d’això i fa que aquest gruix de parlants sigui molt volàtil i relatiu.

Aconseguir l’exclusivitat d’ús o en tot cas mantenir-ne aquesta exclusivitat s’aconsegueix, com dirien en el món animal, marcant territori, o sigui, definint unes fronteres lingüístiques, que poden coincidir o no, amb unes fronteres polítiques.

Després d’uns 300 anys de pertànyer a una entitat política que no només ens és aliena, sinó que ens és contrària fins al punt que ens ha intentat exterminar diverses vegades, i amb la qual s’ha demostrat que no hi ha res a fer, haurien de sortir veus públiques a favor de la independència política, de com a mínim i per començar, el que és la Catalunya autonòmica; i ho dic des d’un punt de vista totalment catalanocèntric. En tot cas, la sobirania política tampoc equival a una recuperació automàtica del català. Després s’han de fer els deures. Irlanda és un exemple de com fins i tot amb la independència no n’hi ha hagut prou per recuperar la llengua, i el gaèlic és una llengua que agonitza, malgrat l’hagin feta oficial a la U.E., ells són un Estat i així ho han decidit i la resta a callar.

Mentre siguem a Espanya hem de fer que el tracte lingüístic sigui igual per tots els espanyols. Això vol dir que tots els Espanyols hem de tenir el mateixos drets lingüístics, independentment del punt geogràfic on ens trobem en un moment donat. Tenim dues opcions. La primera opció podria ser que un catalanoparlant gaudeixi dels mateixos drets lingüístics a Màlaga, per exemple, que un malagueny guadeix en aquests moments a casa nostra. Tal i com ho tenim, i per equiparar el català amb el castellà, jo hauria de poder viure en català a qualsevol punt de l’Estat Espanyol, igual que un castellanoparlant pot fer-ho en aquests moments i sense problemes en qualsevol punt de la geografia espanyola. La segona opció, i crec que la més viable i assenyada, és establir fronteres lingüístiques. Allà a on acabem els meus drets lingüístics com a catalanoparlant, que comencin els dels castellanoparlants i a l’inversa. Això és igualtat i el demés és fer bullir l’olla.

És així com funciona a països com Bèlgica i Suïssa. Un cop les fronteres lingüístiques queden ben definides, és un sistema que no admet confusions, ni dubtes, ni discussions. Al cap i a la fi, és el sistema que ha funcionat, de forma conscient o inconscient arreu, des què les llengües existeixen. Si el català encara avui es parla, no és per allò que alguns diuen sobre el nostre heroïsme i amor per la llengua, sinó que fins bastant entrat el segle XX, hi havia una frontera lingüística que ens va mantenir, a la majoria, monolingües i monoculturals. Per exemple, si a Portugal es parla portugués i no castellà, és perquè la frontera política, en aquest cas, també estableix una frontera lingüística, però quan aquesta frontera es trenca, ens trobem amb el cas del gallec. La llengua perd genuïtat i parlants, i els nouvinguts no senten, com sí sentirien a Portugal, la necessitat de què hagin d’aprendre una altra llengua per viure en aquella llenca de terreny.

Aquest bilingüisme que tenim i diuen que tant bo és, però resulta que a les Espanyes profundes ells no se l’apliquen, acabarà més aviat del què ens pensem amb la llengua més dèbil. Per tant, amb independència política o no, el català ha de ser l’única llengua oficial. Aquí, ni enlloc del món, no hi ha lloc per dues llengües. Cadascú que parli amb el què vulgui, però una societat s’expressa en una llengua. Que ningú s’esveri, però la plena normalització del català a casa nostra, vol dir la plena desnormalització del castellà, vol dir fer fora el castellà dels estaments públics, empreses i que el seu ús social quedi reduït a l’àmbit familiar o esporàdic. El castellà se n’ha de tornar d’allà a on havia vingut.

Que aconseguíssim que el català fos la única llengua oficial implicaria certs gestos. Els primers són els de legislar i deixar fora de la llei certes actituds lingüistiques per part d’administració, món de l’oci i empresariat en general.

No cal dir que certes coses, com documentació oficial, actes notarials, registres, i tot tipus de paperassa diversa seria només legal i reconeguda la feta en català. Aquesta és una mesura molt eficaç, així ens ho poden corroborar els francesos quan van prohibir l’ús del català en actes notarials, els casaments, etc., obligant a fer-ho només en francès. En el cantó sud dels Pirineus, els espanyols també ens podrien corroborar que el mètode funciona.

Fer unes lleis sobre l’etiquetatge i l’ús de la llengua en els negocis. Recomano llegir-se, entre d’altres, la Llei de Protecció del Consumidor d’Eslovènia, en la seva última versió revisada de l’any 2003, els articles 2, 12, 16, 33, 60, 73 i 77. A on s’obliga, sota multes de 4000 a 12000 euros, a etiquetar en eslovè, dur a terme negocis en eslovè, ésser atès en eslovè i moltes altres obligacions referides a la llengua. Lleis que es fan extensibles a països com les repúbliques Bàltiques i molts d’altres que no citaré perquè la llista de llengües obligatòries és més llarga del què molts es pensen.

Així mateix l’única llengua de l’ensenyament serà la catalana, quedant com a primera llengua estrangera obligatòria l’anglès i com a segona llengua estrangera a escollir, entre l’alemanya, la francesa, la castellana, etc. Sí, costa de creure per alguns, però es pot viure sense saber ni un borrall de castellà. Sinó vaig errat, uns 6200 milions d’habitants del planeta terra no en saben res i sobreviuen. Estem tant colonitzats que molts catalans es pensen que això no és possible.

A tot això hi hauríem d’afegir programes de reciclatge per tots aquells que encara ara van amb l'excusa patètica que: “jo vaig fer l’escola en castellà i per això encara no el ser escriure”. I evidentment, programes d’integració d’immigrants exclusivament en la llengua oficial del territori a on volen guanyar-se les garrofes, vaja, com fan a la resta de països. A més, s’hi podria afegir alguna llei del tipus com les que tenen a Estònia, Lituània i Letònia, que posen com requisit indispensable per aconseguir la nacionalitat el coneixement de la llengua pròpia. En el nostre cas actual, això dependria d’aconseguir el permís de residència i de treball, metre no siguem sobirans.

A tot això hi afegiríem que la llengua dels mitjans de comunicació seria la catalana. I anar sumant i sumant sense entrar amb més detalls. Si hem viatjat una mica, doncs, ja sabem tots els elements que una llengua normalitzada embolcalla en una societat normalitzada.

Hem de tenir clar que el català només es parla aquí, i que si aquí no el podem fer servir, enlloc més del món podrem fer-ho. No hem de caure en falsos paternalismes sobre llengües que no ens pertanyen. És evident que tots els grans canvis socials de la història han dut revoltes i nosaltres no en seriem una excepció. Però aquells que no hi estiguessin d’acord tenen un munt de llocs a on anar, cosa que no tots podem dir. A on podem anar els catalans sinó és més que a casa nostra?

Senzillament ens hem de plantejar que volem fer amb la nostra llengua. Volem la plena normalització del català? Volem un procés de devolució, que encara ara mai s’ha donat malgrat la restauració de la democràcia?

Amb subvencions no arreglarem mai res, els polítics han de legislar, legislar i legislar que per això els paguem. A més, legislar no costa diners, ben al contrari que les subvencions.

El que queda clar és que amb els polítics que tenim ara, i que en part són els que haurien de liderar un canvi segons hi ha escrit en el programa electoral d’alguns, no hi tenim res a fer. Amb subvencions que només serveixen perquè els polítics dormin amb la consciència tranquil·la, no anem enlloc. Les empreses es queden les subvencions, fan el paper per complir i després tot queda en un pou sense fons. Ens cal copiar el model belga i establir unes fronteres lingüístiques. Ens cal una exclusivitat d’ús de la llengua. Sinó ho fem nosaltres no ens ho farà ningú més i després en pagarem les conseqüències negatives Hem de ser valents, legislar i ser per sobre de constitucions, tribunals i lleis fetes per segons i per tercers que no ens volen més que morts i enterrats. Alguns direu: “ai! Pobres de nosaltres, sinó ens deixaran”; “trauran els tancs al carrer”; “ens posaran a la presó”; “aboliran el poc que hem aconseguit”; etc. Fem un exercici de memòria i pensem per un moment, com es va trencar el mur de Berlín, com es varen idependitzar les repúbliques Bàltiques, com s’ha independitzat Montenegro, etc. Les lleis establertes, ni les constitucions d’aquests indrets no els permetien fer aquests canvis; i què!?

De moment, només podem fer que resistir, esperar i lluitar perquè si els polítics no ho fan, que sigui la societat que ho faci.