Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics

Bé, això no ho dic jo, si no que ho diu l'exlehendakari Juan José Ibarretxe a les seves memòries. Vull posar-ne un fragment extret de la Lletra 94, del fòrum Catala Sempre. És realment un fragment bonic, i s'estigui d'acord o no amb les idees polítiques del senyor Ibarretxe, penso que denoten la grandesa humana d'una persona que hauria pogut rebre perfectament un premi Nobel a la pau, sinó que aquests premis, segons l'any, sembla que perdin pistonada.

"Nascut a Llodio, a l’Àlaba de llengua castellana, ni a casa seva ni a tot el seu entorn es parlava ni una sola paraula en basc. Tampoc el va necessitar quan va ser escollit batlle de Llodio, ni les seves primeres actuacions polítiques que el van portar al Parlament. Ni tan sols quan va arribar al càrrec de vicelehendakari, el segon home fort políticament del país. Va arribar, però, el moment que des del seu partit, el Partit Nacionalista Basc, li van fer arribar la conveniència de preparar-se per acceptar la seva nominació per lluitar a les urnes per ser el nou lehendakari d’Euskadi. Va ser llavors que Ibarretxe va dir rotundament que no. Davant la incomprensió de la seva negativa va haver d’explicar-la: “el President d’Euskadi ha de parlar en èuscar i jo no en sé... Tots els lehendakaris anteriors, Agirre, Leizaola, Garaikoetxea i Ardanza sempre han parlat en èuscar...”

Les pressions del seu partit van ser tan fortes que a l’estiu de 1997 va acceptar i immediatament va començar un curs personalitzat d’èuscar. Sis mesos més tard, en l’acte solemne de proclamació de la candidatura, davant de l’Assemblea Nacional del Partit Nacionalista Basc, Ibarretxe va pronunciar el seu primer discurs públic en èuscar. No solament va ser un discurs reeixit, sinó que tot seguit va voler explicar el perquè de la seva decisió. El que segueix són les seves mateixes paraules:

“L’èuscar és la nostra llengua. No és l'única llengua nostra, però és la nostra pròpia llengua. I què puc dir sobre el meu èuscar, o més ben dit, sobre el meu nivell d’èuscar? Avui em seria fàcil llegir un paper davant vostre. Però no ho vull fer. Vull dir-vos això i de pas mostrar-vos el meu nivell d’èuscar.

Sóc alabès, natural de Llodio, i hi resideixo. L’èuscar es va perdre en la major part d’Àlaba, i també a Llodio. Els homes i les dones de la meva generació no es van escolaritzar en èuscar. L’èuscar no es coneixia a les llars i, per això, gairebé ningú no el sap, tret de la gent jove. Ara, contràriament i per sort, les coses han canviat. Les meves filles parlen l’èuscar com molt altres nens i nenes.

Fa uns anys jo no sabia ni una paraula en èuscar i ara l’estic estudiant amb afany. Crec veritablement que el lehendakari ha de saber l’èuscar. El lehendakari següent, igual que els anteriors, ha de ser bascoparlant.

Vaig progressant, pas a pas, en el coneixement de l’èuscar i així ho continuaré fent. Dominaré l’èuscar cada dia millor. Aquest és el meu compromís i vull expressar-lo davant de vosaltres.”

I va acabar amb un Hitza hitz, que vol dir, “La paraula és la paraula.”

Temps després, deia que “l’aprenentatge de l’èuscar constitueix una part de la meva vida de la que em sento més orgullós. He vist que si tu estimes una cosa, i jo estimo l’èuscar, és possible. En aquest sentit tinc una vivència bonica i íntima, com ha estat el canvi d’idioma en la relació personal amb les meves filles. Des de fa sis anys, la llengua de relació amb les meves filles Eneritz i Miren Nekane és l’èuscar. Això ha comportat un canvi cultural enorme, i m’ha aportat molt en la meva vida. Reconec que l’èuscar és un dels meus projectes personals més bonics.”

Sortir de l'armari a Donòstia

Un article molt interessant de Ferran Suay sobre les atituds* o attituds* lingüístiques:

Sortir de l'armari a Donòstia

i això és de l'excel·lent gent del TELP


* No és cap falta d'ortografia.

sobre Bèlgica: junts o separats

Vull posar el documentari que es va emetre aquest proppassat diumenge sobre Bèlgica. Des d'un punt de vista lingüístic el trobo molt interessant. Que passarà el dia que la consciència lingüística de casa nostra es comenci a equiparar a la belga?

i tu, acceptes el repte?

Vull posar un article prou interessant que ha sortit al diari Gara. Entre d'altres coses, em crida l'atenció de l'obstinació a fer servir al forma de gènere desdoblada... quina lata! Crec que això ho devien inventar els bascos... amb allò de "los vascos y las vascas" que tant deia el lehendakari Ibarretxe.

Rober Gutiérrez Director de Ziurtagiriaren Elkartea
Y tú, ¿aceptas el reto?

¿Podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Hace unos años la canción «Follow the Leader» nos puso a todos en danza. No voy a hacer una crítica musical aunque, si debo ser sincero, su estribillo pegadizo me ha venido a la cabeza mientras escribía estas líneas. Puede que sólo sea casualidad, pero desde hace unos meses, vengo escuchando en distintos foros ideas similares acerca de los factores que inciden en el conocimiento y en el uso de la lengua: que los procesos de revitalización de las lenguas necesitan líderes; que hacen falta personas o grupos referentes y, si son cercanos y famosos, mejor que mejor; que es primordial contar con una élite con la suficiente capacidad de incidir en el ámbito lingüístico; que es fundamental para la lengua vasca que los profesionales euskaldunes desarrollen su trabajo en euskera y de manera pública...

Soy consciente de que no es un reto fácil. Yo, al menos, no tengo una respuesta clara a la siguiente pregunta: ¿quiénes son los referentes de la sociedad vasca? Vivimos en una sociedad plural, donde no existe un único modelo válido para todos y todas. Seguramente, alguien que pueda ser líder para mí será un auténtico desconocido para una persona castellanoparlante. Y dudo de que entre las personas euskaldunes compartan los mismos referentes los habitantes de Gasteiz y los de de Zerain, porque la sociedad vasca está conformada por una extensa paleta de colores. Teniendo en consideración su actitud hacia las lenguas, ¿podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Queriendo vislumbrar un rayo de luz, he repasado varios sociómetros elaborados por el Gobierno Vasco (no dispongo de datos de Nafarroa ni de Ipar Euskal Herria), que realizó sendos estudios en 2004 y 2006 con el fin de identificar referentes dentro de nuestra sociedad. Desde entonces no se ha realizado otro similar, por lo que no podemos determinar si las referencias de entonces permanecen en el tiempo.

Los datos del Sociómetro Vasco 25, publicados en julio de 2004, revelan que entre los personajes públicos más admirados entre la ciudadanía de la CAPV, el 86% eran hombres, el 11% mujeres y el 3% restante grupos mixtos. Sin mencionar nombre alguno, la lista de las profesiones que representan es extensa. Una cuarta parte de la población señaló a una persona dedicada a la política, mientras que otra cuarta parte, el 23%, se decantó por músicos. A poca distancia se encuentran deportistas (19%) y actores y actrices o presentadores y presentadoras de televisión (14%). Completan la relación personas dedicadas a las siguientes profesiones: escritores y escritoras (7%), religiosos y religiosas (4%) y personas relacionadas con otro tipo de artes, que ejercen alguna labor humanitaria o relacionada con la problemática social, científicos y médicos (2%). Si nos fijamos en su procedencia, el 66% es nacido fuera de la CAPV.

Analicemos ahora el nivel de conocimiento del euskera que tienen estas personas referentes. Los datos del Sociómetro reflejan que la mayoría no saben euskera; en Gipuzkoa, entre los elegidos, los que hablan euskera no superan la barrera del 26%; en Bizkaia, el porcentaje no supera el 21%, y en Álava, la cifra baja hasta el 12 %. Cuanta mayor es la edad de las y los encuestados y menor el número de habitantes del municipio en que residen, el porcentaje de vascoparlantes elegidos como personaje más admirado es superior. En cambio, en las encuestas realizadas entre personas de mayor nivel de estudios, la tendencia es opuesta. Por otro lado, cuanto mayor es el nivel de conocimiento del euskera, los datos dejan bien a las claras que los vascoparlantes mencionas más referentes euskaldunes -el porcentaje asciende al 37%-; entre quienes saben un poco de euskera, un 19% elige referentes euskaldunes y, por último, entre aquellos que no saben euskera, la cifra no supera el 11%.

Después de esta tempestad de datos, un poco de calma... Seguramente ya habéis realizado este ejercicio de pensar en vuestros referentes o personajes admirados en alguna ocasión, y puede que lo hayáis comentado en vuestros círculos. No dudo de que la lista de nombres sea inagotable. La pervivencia de la lengua nos incumbe a todos y todas y es ahí donde cada uno de nosotros puede desempeñar la función de líder. Sin ir más lejos, en nuestro entorno más cercano todos y todas podemos generar opinión, motivar o actuar de forma modélica, eficaz, comprometida... En este mundo globalizado al que pertenecemos, si pretendemos incidir en el conocimiento y uso del euskera, son necesarias personas plurilingües que vivan el euskera en las familias, en el entorno educativo, en su tiempo libre, en las relaciones socio-económicas, en las nuevas tecnologías, en la red... Pero también lo son las personas que, sin tener un gran conocimiento de la lengua, transmiten una actitud favorable. Todos y todas tenemos que colaborar en esta misión. ¿Aceptas el reto?

Publicat al Diari Gara el 5 de desembre de 2010.

2010ko abenduaren* 05a

http://www.gara.net/paperezkoa/20101205/236074/es/Y-tu-aceptas-reto

*Abendua és desembre en "basc" i poso basc entre cometes perquè abendua en té poc de basc. Abendua és una llatinada -> adventus -> adventus redemptoris, l'arribada del redemptor, vaja que el mes de desembre és el mes de Nadal, el mes que va arribar el redemptor. Com devien dir desembre abans de la cristianització, els bascos? comptant que dividissin l'any en dotze mesos, és clar...

Llengua: Vilaweb i Josep Murgades

Un vídeo molt interessant sobre la "política" lingüística a casa nostra:

http://www.vilaweb.tv/?video=6435

una de gènere

El meu escrit és per mirar d'informar i, a ser possible, fer que es corregeixin certs usos indeguts que fem quan escrivim en català. N'hi ha un que s'està estenen molt quan mirem de ser políticament correctes. Això és, l'ús de les formes desdoblades com ara nens i nenes, tots i totes, benvolguts i benvolgudes, etc.

Hem de tenir en compte que això no són formes, ni estructures pròpies del català. Cal no confondre el fet de ser políticament correctes amb el fet de trencar i/o modificar les estructures semàntiques de la llengua. Trencant aquestes estructures podem crear confusions o absurditats com ara: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?); O per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques, i molts altres casos. Un exemple real que he pogut llegir no fa gaire és el següent:

“Benvolgudes i benvolguts companys i companyes solidaris”

Si analitzem amb deteniment aquesta oració tenim que: unes són les benvolgudes; uns altres són els benvolguts companys; i per acabar tenim unes companyes solidaris (no solidàries). Tot plegat un desgavell impressionant. Potser haurien d'haver escrit: “Benvolgudes companyes solidàries, benvolguts companys solidaris”; és clar que fent això no sortim del desgavell a part que el que podria ser una carta breu, esdevé una pàgina plena de duplicitats innecessàries.
Per començar caldria esmenar un error de la lingüística i de la filologia general, que va ser el d'adoptar els termes de femení i masculí per definir el gènere de les paraules. Això eren uns termes populars que van passar al món dels estudiosos i aquests els van adoptar. Per tant, ja partim d'un error terminològic de base. Potser, i m'ho invento, en podríem dir paraules de gènere A i de gènere B i hi traiem totes les connotacions i prejudicis. Les paraules de gènere A s'utilitzarien per a generalitzar de forma inclusiva, per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe masculí. Les del gènere B s'utilitzarien per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe femení. Penso que seria molt més fàcil d'aquesta manera. Potser cal que algú s'atreveixi a proposar aquests canvis de nomenclatura. Davant de la confusió actual amb aquests temes ara podria ser un moment òptim per fer-ho.

El fet que hi hagi paraules de gènere "femení" i d'altres de gènere "masculí" és un fet totalment aleatori. Diem un camió o una embarcació i les dues paraules no tenen cap mena d'indicador que ens digui perquè una ha de ser “masculina” i l'altra “femenina”, és més, les dues acaben igual. En català diem el senyal, en castellà la señal i en portuguès hi tornem amb un o sinal, en “masculí”. Les llengües s'han fet així.

Hem d'entendre que la categoria que n'anomenem gènere “masculí” no fa referència al sexe. Les paraules no tenen sexe (ni el practiquen!). La categoria no marcada, la neutra, la general, la que també s'utilitza pel gènere masculí, en català no té cap mena de marcador o partícula específica.

M'explico:

En castellà tenim: niño i niña. L'arrel és niñ i la -o ens indica gènere i sexe masculí i la -a el gènere i el sexe femení. El català no té marcadors de masculí, si no vegeu: nen i nena. La -a de nena ens diu que és femení, però què hi ha que ens digui que nen és masculí?

Què hi ha que ens indiqui que és masculí, amb oposició al castellà, per exemple, sobre paraules com "benvingut" (querid-o, estimad-o), "tot" (tod-o), etc.,? la resposta és: res. No hi ha cap partícula que ens digui que això és un masculí. En canvi en femení sí tenim una partícula que ens ho indica: benvigud-a, tot-a.

Uns exemples més que ens poden ajudar a entendre on vull arribar:

Què diem: Quan fas d'alt? o quan fas d'alt i de baix? preguntem quan fas d'alt, perquè s'entén que alt també inclou que puguem ser baixos. La paraula alt és la no marcada, la inclusiva, la neutra. La paraula baix és, en canvi, la marcada, la no inclusiva. Mai preguntarem quan fas de baix, perquè queda molt implícit que estem excloent als alts. Sempre preguntem quan fa d'ample, però mai diem quan fa d'estret, perquè quan diem ample s'entén que allò que volem mesurar podria implicar que també pogués ser estret. En aquests dos casos alt i ample són les paraules no marcades, les neutres.

Per tant, tenim que el català utilitza la forma no marcada, o sigui la que en diem de gènere “masculí” per a generalitzar de forma inclusiva. Una forma que també s'utilitza (s'aprofita) per al sexe masculí (els dels homes).

Així doncs, quan diem "benvolguts" estem utilitzant una paraula inclusiva i no marcada, o sigui, a dintre de "benvolguts" ja hi és tothom: homes, dones, nens, nenes, vells i velles. També ho és quan parlem dels "nens", de "tots" (en aquest cas tenim el tothom que ens esvaeix tots els dubtes), etc., a no sé que especifiquem d'alguna manera o altra que només ens referim als components del sexe masculí, excloent-hi expressament els del sexe femení.

Per una dèria ultra correctora i ultra políticament correcta, aquestes formes desdoblades s'estan utilitzant a dojo (l'administració catalana i satèl·lits en són uns abanderats) i l'únic que fem és utilitzar unes estructures que no són pròpies de la llengua, que són errònies, que indueixen a la confusió, i provoquen l'efecte contrari del desitjat, ja que si el que volem fer és no discriminar estem fent tot el contrari. Quan diem "benvolguts", com ja he dit, és inclusiu i no discriminatori (tots per igual), però a "benvolguts, benvolgudes" estem tractant els individus per separat, en fem distinció. Ens obliga, si ho volem fer “correcte”, a parlar contínuament i per separat, de tot el que afecta als “benvolguts” i de tot el que afecta a les “benvolgudes” per acabar concloent que el que els afecta a tots plegats és exactament la mateixa sèrie de fets. Per posar-ne un símil un xic estrafolari podríem comparar-ho amb aquell famós acudit de l'humorista Eugenio que anava sobre unes ovelles blanques i unes ovelles negres. El pastor s'entestava tota l'estona a diferenciar les ovelles blanques de les negres, quan al final, resulta que totes feien el mateix sense diferències. El podeu escoltar aquí: Fins no fa pas gaire quan es buscava en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Això sí que era llenguatge sexista. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats i la no discriminació entre sexes, però no confonguem aquesta lluita legitima amb el gènere de les paraules. Compte, doncs, perquè juguem amb les estructures bàsiques de la llengua.

Espoli versus espoliació: una victòria pel català

Subtítol: El dia que vaig aconseguir de canviar una paraula

El català, l'occità, l'espanyol, l'anglès, el francès, el portuguès i l'italià recullen la paraula espoliació, on totes les llengües coincideixen a definir-la, aproximadament, com a desposseir algú d'allò que li pertany o que li és legítim.

A més, en català, portuguès i espanyol tenim espoli. En espanyol, espoli, a part de tenir el mateix significat que en català, també té el significat d'espoliació, però en català no és així. El que ens trobem, però, és que el coneixement que els catalanoparlants tenen de la seva llengua, segurament

no és equiparable al que tenen els espanyols, anglesos, francesos, etc., de les seves respectives llengües. Aquí, ja sabem, que anem una mica amb una mà darrere i l'altra davant. La història ja la sabem, i el context el vivim. El català és una llengua subordinada, sotmesa, i altament interferida per la llengua dominant, que al sud dels Pirineus no n'és altra que l'espanyola. És per això que la gran majoria de gent quan parla en català sobre l'espoliació, fa anar la paraula espoli. Com quan abans dèiem busson per bústia, taiatru per teatre, metru/o per metre. Castellanismes o cultismes, com en el cas d'espoliació, on aquest cas el significat no és agafat directament de la font (llatí o grec), sinó a través d'una tercera llengua: l'espanyola. D'aquestes paraules que esmento i de moltes més, tenim la bona notícia que Pompeu Fabra les va corregir i adaptar a la morfologia del català, i encara més, que se'n va sortir de propagar-les, i ara són d'ús corrent i inqüestionable.

Un servidor que s'ha apuntat a fer política per allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, un bon dia es va adherir a Solidaritat Catalana. Fa uns dies se'ns va convocar a la primera assemblea nacional del partit que es va celebrar aquest proppassat diumenge 25 d'octubre. La qüestió és que se'ns havia enviat un text al qual hi podíem presentar esmenes. Jo mateix n'hi vaig presentar algunes, res, poca cosa, qüestions de matisos. Però a part de les esmenes, vaig fer una apreciació al text. Els vaig comentar que allà on hi deia “espoli” hi havia de dir “espoliació”, per les raons que esmento al primer paràgraf. No només no me'n van fer cas, sinó que ho van considerar com una esmena a defensar i sotmetre a votació a l'assemblea. No podia creure! Crec que el concepte entre espoli i espoliació no ofereix dubtes, entre d'altres coses perquè així és com hi consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, màxima autoritat normativa en llengua catalana. Per tant, no és la meva opinió. Per si fos poc, ni tan sols l'IEC s'ho han tret de la màniga, sinó que hi ha un aval de les llengües veïnes que en fan el mateix ús.

Un cop a l'assemblea, i previ a l'acte, se'ns va convocar als esmenaires. Les raons que se'm van donar per no admetre “espoliació” van ser que, malgrat que jo tenia raó, havien buscat les paraules espoli i espoliació al Google i espoli hi constava més vegades, i que l'ús d'espoli s'havia generalitzat (sí, és clar i qui deia bústia als anys 50, 60 i 70!?). No m'ho podia creure! M'haguessin punxat i no m'hagués sortit sang! El Google tenia més capacitat normativa que l'IEC! He de dir que cap dels ponents del document i que eren allà per a defensar la no inclusió de l'esmena era lingüista, ni filòleg, ni res per l'estil. Per tant, la seva decisió era que el Google podia més que ningú. Els meus arguments no van servir de res, pel que em va tocar d'anar a defensar l'esmena.

En aquell moment vaig voler retirar l'esmena, vaig dir-me i vaig dir-los que no sortia a parlar davant de 1000 persones a fer el ridícul per explicar una cosa que són faves comptades, i menys amb els arguments de pa sucat amb oli que se'm donaven. Senzillament surrealista! Però a l'últim minut una veueta interior em va dir: que carai! Fes-ho! Surt aquí davant i explica't!

El meu discurs va ser el que va ser, vaig tenir un minut i mig. Evidentment no duia res preparat i les paraules se'm van anar acudint mentre pujava la rampa, tot tremolós, cap a l'escenari.

He de dir que va ser un èxit d'aplaudiments, de comentaris i del que vulgueu i encara més. Va ser l'única esmena que no van aconseguir tombar i que, per tant, es va aprovar.

Segurament, desprès d'ahir, molta gent continuarà dient espoli de forma col·loquial, però puc dir perquè hi era, que va ser tema de conversa de molta gent durant tota l'assemblea i que potser hi ha un abans i un desprès, ja que molts sí que escriuran espoliació a partir d'ara. A més, molts dels ponents que en els seus discursos devien tenir escrit espoli van rectificar sobre la marxa, i van passar a dir espoliació, fent un èmfasi especial en la pronúncia de la paraula i amb la complicitat del públic assistent que aplaudia el gest.

Estic que aconseguir aquest canvi és anecdòtic, el que és important és el fet i la connotació que hi ha darrere de tot això que ens demostra que hi ha ganes de canvis, ganes d'independència, ganes de tenir una llengua vàlida, potent i no subordinada. La independència de Catalunya va de bracet de la independència lingüística del català. Que el català deixi de ser, ja d'una vegada, una llengua subordinada als usos i significats de l'espanyola!

En resum, una petita victòria pel català la qual voldria dedicar a Gabriel Bibiloni per fer-me obrir els ulls, sense ell saber-ho, amb els seus magnífics escrits anomenats: “Amb bones paraules”.