L'indoeuropeu i el gènere gramatical 1

Vull exposar, aquí el que em comentava no fa gaire un amic i gran lingüista, en Toni Padrós, sobre el gènere gramatical i l'indoeuropeu. És un intercanvi de correus i us els poso tal com raja:

«Volia comentar-te una cosa sobre el tema del gènere i referent a l'anomenat llenguatge inclusiu, ja que em preguntares sobre el tema. En els cursos d'estiu de Leiden, en el curs sobre l'indoeuropeu, donà una classe Alwin Kloekhorst i ens parlà sobre la hipòtesi indo-anatòlia. Esta hipòtesi diu que la branca anatòlia i l'indoeuropea són germanes, i no l'anatòlia filla de la indoeuropea. Jo preguntí quina era la diferència, ja que el fet empíric és en qualsevol cas que l'anatoli se separà de l'indoeuropeu. La resposta ja la tenia preparada el professor en l'exposició: en realitat, la denominació com a branca germana en lloc de filla vol posar l'èmfasi en el fet que l'indoeuropeu té una època molt llarga d'evolució separada de l'anatoli, potser d'un mil·lenni, i hi ha una sèrie d'innovacions en totes les branques de l'indoeuropeu que no té l'anatoli. Una de les innovacions que es postulen és que l'anatoli té un gènere comú i un altre neutre, a diferència de l'indoeuropeu, que té masculí, femení i neutre. Jo li preguntí si estos dos gèneres podrien considerar-se animat i inanimat, i em contestà que, tot i que la correspondència no és exacta i existeix un cert nivell d'arbitrarietat, sí que sembla que estos dos gèneres puguen derivar de dos gèneres animat i inanimat. Segons esta hipòtesi, una innovació de l'indoeuropeu va ser que desenvolupà el gènere femení a partir de l’inanimat o neutre. Si esta hipòtesi és certa, ací tenim l'origen del nostre masculí genèric: el femení es desenvoluparia per a designar femelles, mentre que el masculí continuaria designant la resta d'éssers vius, inclosos plurals de sexe mixt, i per això és genèric.»

«El fet comprovat és que l'indoeuropeu tenia tres gèneres i l'anatoli dos; els de l'indoeuropeu s'han anomenat masculí, femení i neutre, i els de l'anatoli els anomenen comú i neutre. La qüestió és que no ho recorde amb seguretat, però crec que Kloekhorst em respongué a la meua pregunta dient que el gènere neutre només designava objectes, i el comú éssers vius i algun objecte. Com està clar que indoeuropeu i anatoli estan emparentats, un dels dos ha patit un canvi. Digué Kloekhorst que les llengües poden perdre un gènere, però normalment es perd per atrició fonètica, almenys en este cas, ja que el gènere es marca amb sufixos, i l'anatoli no mostra cap atrició fonètica de sufixos, a més, sempre en queden restes (p. ex. en anglés he, she, it), i no hi ha cap resta de tres gèneres en anatoli. Per tant, la conclusió de Kloekhorst és que l'indoeuropeu va desenvolupar el gènere femení a partir del neutre, i, evidentment, a partir d'eixe moment ja podem anomenar masculí l'antic gènere comú indoeuropeu, i així quedarien formats els tres gèneres indoeuropeus: masculí, femení i neutre. El tema del gènere és un dels fets en què es basa la hipòtesi indo-anatòlia, però n'hi ha més.»

522.300

522.300 és el nombre de parlants que ha guanyat el castellà a Catalunya. La majoria de premsa i la mateixa Plataforma per la Llengua[1] –que és l’autora de l’estudi– posaven de titular que el català perdia 300.000 parlants habituals. Per un costat no sé exactament què vol dir que una llengua perd 300.000 parlants habituals, vol dir que els parlants hi són però fan servir menys la llengua que abans? En qualsevol cas no és una bona notícia. D’altra banda, tornant al començament, el castellà ha augmentat el nombre de parlants substancialment, tenint en compte que a Catalunya –només parla de Catalunya la notícia– som uns 7 milions i mig d’habitants. Desconec la procedència d’aquests parlants, i segurament molts ja portaven el castellà d’origen, però estic segur que molts altres han après el castellà a Catalunya, perquè aquesta és la llengua amb la qual majoritàriament integrem els nouvinguts, és la llengua de cohesió i la més comuna de Catalunya, amb la qual mai hauràs de patir, no ens enganyem. Tanmateix, hi ha moltes excepcions, sí, nouvinguts que aprenen primer el català que el castellà, i d’altres que al final també acaben aprenent el català –malgrat els catalans–, però no és la norma. 

Si extrapolem la cosa al sector privat, qualsevol empresa que perdi 300.000 clients pren mesures dràstiques, però aquí, passat els dies de la notícia, sembla que no passa res i anar fent.A Política Lingüística no es donen per al·ludits, cap dimissió, cap mesura de xoc ni res per l'estil.

Si agaféssim un mapa lingüístic dels Països Catalans de fa 100 anys o fins i tot força menys, i pintéssim de groc allà on es parlava en català, veuríem que el mapa ens restaria tot d’aquest color. Però si féssim l’exercici ara mateix, veuríem que acabem confeccionant un formatge ple de forats. Tant ple de forats que en algunes zones hi ha més forat que formatge –Catalunya del Nord, àrea metropolitana de Barcelona, València i Alacant, entre d’altres. A Catalunya la transmissió intergeneracional del català és manté, però el quid de la qüestió és que els que tenen el català com a llengua familiar i llengua inicial cada cop són més minoria –un 31% de la població aproximadament– i a aquest pas, restarem reduïts a bosses de població aïllades pel territori, com ha passat amb l’irlandès a Irlanda. Per exemple, l’any 1996 en unes 17 comarques de Catalunya més del 90% de la població sabia parlar el català, l’any 2008, havíem baixat de 17 a 11. Quina deu ser la xifra 10 anys després i havent perdut 300 mil parlants? 

Curiosament els titulars de Política Lingüística sempre són optimistes, que si el català el sap parlar més d’un 80% d’habitants de Catalunya –saber parlar una llengua no és cap dada rellevant, el que és rellevant és utilitzar-la–, que si les noves tecnologies l’incorporen –bé, el traductor de Google també incorpora llengües mortes com el llatí clàssic–, etc. En qualsevol cas, no vull ser pessimista i penso que hi som a temps, però mirem quines són les fases principals de la mort d’una llengua, el català ens anirà molt bé, perquè toca totes les variables hagudes i per haver que fan que una llengua desaparegui. 

1a fase: es bilingüitza una comunitat. De moment, tots els catalanoparlants pel sol fet de ser-ho, ja són també bilingües en castellà, francès o italià. Al cap d'un temps comença la interrupció generacional. Això és el que ha passat a la Catalunya del Nord, passa a l’Alguer, ha passat a Alacant, València, Palma, està passant a Castelló, i ha passat a una part de la burgesia catalana.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants nadius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa, la qual es va interferint cada cop més de la llengua dominant. Això és el que passa a tots els parlants de català, siguin d’on siguin, sense excepció. El catanyol impera per tot arreu, la gent dubta constantment sobre com s’ha de dir o escriure una cosa. 

3a fase: Per causa de la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. Ja no es percep com una llengua útil i apta per al dia a dia. És quan queden els darrers parlants, ja envellits. En aquest cas això només s’ha donat a la Catalunya del Nord amb les varietats autòctones de català.

A més, abans ja hem comparat el cas d’Irlanda amb el dels Països Catalans, així que tenim irlandització en algunes zones del territori, però també tenim galleguització, quan diem que tenim un català tan interferit pel castellà, que a vegades ja no sabem si algú parla en català o en castellà. I, per acabar, tenim la llatinització, que és quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i queda relegada als àmbits cultes i/o administratius. Hi ha moltes poblacions de l’àrea de Barcelona que els seus ajuntaments fan servir el català, però que s’han quedat sols fent-lo servir, perquè no és la llengua dels habitants de la població en qüestió. També podríem dir que a Andorra hi ha una certa llatinització de la llengua, perquè en molts àmbits, és l’administració sola que fa servir el català, però no la gent del carrer. 

Malgrat el panorama que he descrit, el català és una llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets. Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades –no pas amb les existents– podem capgirar la situació i tornar a una situació d’una certa normalitat i que ens garanteixi poder viure en català sense haver de patir tot el dia. Però no podem badar, perquè no és una qüestió de veure el got mig ple o mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no l’és. Cal integrar els nouvinguts en català, i cal que els catalanoparlants deixem de ser bilingües en castellà, francès o italià pel sol fet de ser catalanoparlants –cal trencar aquesta imposició– per a ser bilingües o multilingües en les llengües que nosaltres sobiranament decidim.

---

[1] https://www.plataforma-llengua.cat/media/upload/pdf/informecat2018_1528713023.pdf

El gènere gramatical sempre té una base semàntica

«for a system to be exclusively formal, there would also be no correlation between the genders established in this way and semantics: the distribution of the nouns across the genders would be completely random as far as their meaning was concerned. Such a system is not found in any natural language: gender always has a basis in semantics»  del llibre Gender de Greville G. Corbett

Faig una traducció aproximada del text:

«perquè un sistema sigui exclusivament formal, no hi hauria d’haver correlació entre els gèneres establerts i la semàntica: l’assignació de gènere en els noms hauria de ser completament aleatòria, independentment del significat dels noms. Aquest sistema no es dona en cap llengua natural: el gènere sempre té una base semàntica.» del llibre Gender de Greville G. Corbett

El gènere gramatical: un sistema opac i dubtosament arbitrari

Què és el gènere gramatical? El gènere gramatical és un sistema de classificació de substantius –noms– que tenen algunes llengües del món –un 30% segons algunes fonts. L’essència del  gènere és la concordança, això és, els complements del substantiu han de concordar amb aquest, ja sigui articles, adjectius i fins i tot verbs. Ens passem el dia utilitzant el gènere gramatical i concordant en funció del substantiu.

Cal aclarir que el terme gènere s'utilitza tradicionalment a les gramàtiques de les llengües europees, per a un sistema simple que inclou masculí i femení i com a molt neutre. Quan els lingüistes –tots parlants de llengües europees– van començar a estudiar idiomes procedents d'altres àrees, com Àfrica, van començar a utilitzar el terme de classes nominals per a sistemes més grans que no incloïen necessàriament un contrast masculí / femení, sinó moltes més maneres de classificar els substantius.

Les classes nominals són un sistema anàleg al gènere gramatical però amb moltes més categories, tenim sistemes de classes nominals que van de les 4 classes fins a les 20 en algunes llengües. I què fan algunes llengües amb tantes classes o gèneres gramaticals? Doncs classificar tota mena de coses com ara fenòmens meteorològics, objectes no animats versus animats, objectes prims o grossos, plantes comestibles, animals comestibles, persones, etc.

En el cas de les llengües llatines tenim dos gèneres –el llatí clàssic en té tres– i en aquests dos gèneres, com si fossin dos cossis, hi anem posant i classificant els substantius. Aquesta classificació l’aprenem sense adonar-nos-en quan adquirim la llengua de petits, però aprendre-se-la de gran –sobretot si venim d’una llengua que no té gènere– és tot un mal de cap, perquè costa d’entendre el perquè de la qüestió i, sobretot, cal recordar unes normes plenes d’excepcions, perquè el gènere gramatical és de tot menys transparent.

Diem que tenim dos gèneres, el masculí i el femení, que té fins a cert punt la seva lògica, ja que en un hi van els homes i a l’altre les dones, però també despista, perquè aquests dos gèneres hi van moltes més coses que éssers vius sexuats, així ens trobarem que junt amb els homes hi posem una part tan femenina del cos com els pits, i amb les dones una part tan masculina com la tita (i ja em perdoneu pels exemples!). Ha de quedar clar que, en un principi –i després ho matisarem– el gènere gramatical no és un sistema de classificació de persones, sinó de substantius. L’assignació de gènere en objectes no animats, per tant, no sexuats, es pot dir que té una base arbitrària, però quan parlem de persones, l’arbitrarietat no és sempre evident o, simplement, no n’hi ha, i tant el subconscient –o conscient– del parlant com les implicacions culturals influencien en l’assignació del gènere gramatical de determinats substantius i fins i tot de determinats suposats genèrics.

En català, el gènere no marcat és el masculí –oblideu-vos de moment de relacionar masculí amb homes–, i ho és perquè majoritàriament en català no hi ha marca morfològica de masculí en els substantius. Per a entendre-ho millor, fixem-nos en el castellà i comparem-lo amb el català. En castellà tenim niño i niña, on niñ és l’arrel i la o és la marca –morfema– de masculí i la a del femení. En català tenim nen i nena, on la a ens marca el femení, però... i el masculí? No hi ha marca de masculí, d’aquí que el masculí és el no marcat des d’un punt de vista morfològic, però si ens n’anem al camp social, veurem que les opcions no marcades són les que engloben més, les més inclusives i genèriques per a descriure qualsevol cosa. Així si parlem de cotxes, ens referim a qualsevol cotxe, però si anem posant adjectius –marques– al substantiu cotxe, anem restringint l’objecte, per tant, si parlem de cotxes vermells de 4 portes, ja no parlem de tots els cotxes, i si parlem de cotxes vermells de 4 portes amb el volant a la dreta i més de 300 cavalls de potència, parlarem d’un grup molt determinat de cotxes i no podrem generalitzar ni dir que parlem de tots els cotxes. Per tant, si volem ser inclusius i generalitzar, com menys marques –menys adjectius o menys morfemes depenent del cas– millor. Igual, que també preguntem de forma no marcada i inclusiva quan fas d’alt, perquè ser alt inclou que puguis ser baix, però si preguntem quan fas de baix, no implica que puguis ser alt. 

Si diem que en una escola hi ha molt bons alumnes, implica que parlem tant dels alumnes com de les alumnes. En aquest exemple la paraula alumne és un genèric inclusiu que fa referència tant a homes com a dones, i no cal desdoblar per a res i anar dient tota l’estona fórmules feixugues com els alumnes i les alumnes o els/les alumnes, i menys calcar paraules innecessàries del castellà, com l’alumnat que no vol dir absolutament res en català i, que a més, fixeu-vos que és una paraula de gènere masculí –ai las!–, i que com que parlem  una llengua amb gènere i amb necessitat de classificar els substantius, qui no ens diu que d’aquí un temps acabem parlant de l’alumnat i de l’alumnada?

Aprofitem, també per a posar certes coses a lloc ja que hi ha gent que en català utilitza la lletra x com a comodí per a escriure d’una manera pretesament neutra, això és, fan els nenxs de l’escola són bonicxs. Cal dir que això és un calc del castellà que en català no té raó de ser, perquè en castellà –i ja n’hem fet una mica d’explicació més amunt– aquesta x serveix de comodí per a substituir els morfemes de masculí i femení, niños/niñas→niñxs. Però en català ja hem dit que no hi ha morfema de masculí –bé, n’hi ha en algunes paraules, però és força residual–, per tant, en aquest exemple de què és comodí la x en català?

Fixem-nos, també, com podem parlar de la víctima que va caure per un precipici i no es va fer res, i no sabem si és home o dona, malgrat que hem parlat en femení, i no he sentit a ningú reclamar que ens inventem el masculí de la paraula per a visiblitzar els homes, perquè bé podríem dir víctim, o ja que hi som, el victimat. Tampoc he sentit a ningú reclamar un masculí per a anomenar a les balenes, les girafes i les hienes mascles.

Podem veure l’arbitrarietat de l’assignació de gènere en les paraules que en català són el pont o el senyal, en castellà el puente i la señal, i en portuguès a ponte i o sinal, per què? vicissituds de la llengua i de l’evolució d’aquesta.

Entrant en el terreny social, hem de pensar que utilitzar formes binàries, això és el desdoblament, deixem fora a tothom que no se sent ni home ni dona, i que pertany a d’altres grups com els transgènere, transsexuals, etc.

Podríem plantejar-nos si canviant la llengua podem canviar la societat i la manera de pensar, potser si desdoblem i ens inventem paraules suposadament neutres –alumnat, estudiantat, professorat,... fixeu-vos que totes són de gènere masculí– podrem arribar a canviar la societat i ser més igualitaris? Bé, si això fos així, podríem treure del diccionari totes les paraules que fan referència a la pobresa i llavors erradicaríem la pobresa,o podríem erradicar tot el lèxic referit a la tristesa i la gent no tindria depressions. 

El masclisme i la violència de gènere és una actitud que poc té a veure amb la llengua que es parli. Aquesta actitud existeix entre els parlants de llengües amb gènere gramatical, però també entre els parlants de llengües que no tenen gènere gramatical, però és més, és una actitud inherent a la llengua, la qual només fa de vehicle transmissor passiu de l’actitud. Aquesta actitud violenta també es pot manifestar sense necessitat de badar boca.

Dit el que he dit, permeteu-me que posi en dubte algunes de les afirmacions que he fet fins ara, perquè repeteixo, el gènere gramatical és un sistema més aviat opac. A més, amb un biaix cultural molt fort, perquè a cap parlant se li escapa que a vegades sí que classifiquem a través del gènere gramatical a persones per raó de sexe. Per tant, quant a la classificació d’éssers vius sexuats, l’arbitrarietat no sempre és tan clara, com de fet, tampoc ho és en la classificació d’objectes. Vegem-ho.

Quan parlem d’homes i dones, hem dit que el gènere gramatical masculí era el genèric i l’inclusiu, però què en penseu d’aquests exemples?

1. Dos conductors beguts xoquen de front i no es fan res.

2. Uns lladres entren de nit en un magatzem.

3. Aquest estiu l’Au-pair tornarà a venir a cuidar els meus fills.

Qui ha percebut les frases com a genèriques sense pensar en el sexe dels subjectes? Qui ha pensat en només homes a l’exemple 1 i 2, i qui ha pensat en només dones a l’exemple 3 a Au-pair, i ha percebut fills com a neutre? Si hem dit que el genèric és el masculí, realment algú ha copsat els conductors i els lladres com a genèrics pensant que podrien ser dones? O hi ha un biaix cultural que ens diu que normalment els conductors que tenen accidents i van beguts són homes, com ho són els lladres? I el 3, els homes no poden fer d’Au-pair? Per tant, l’assignació de gènere no és sempre arbitrària i menys amb persones, i el masculí no sempre funciona com a genèric, hi ha un biaix cultural molt fort. Perquè un cop més, si el masculí és el genèric, perquè no parlem de llevadors i d’infermers, com parlem d’advocats i d’enginyers? Parlem de llevadores i d’infermeres, com a genèrics, perquè el sexe biològic de les persones que exerceixen aquesta professió tradicionalment han estat dones, per tant, el sexe ha tingut una influència sobre la formació del gènere de la paraula que utilitzem com a genèrica.

Però què passa amb advocats i enginyers? Són realment genèrics per què el masculí és el genèric? Doncs en tinc dubtes seriosos si ho comparem amb les llevadores i les infermeres.Si en aquestes dues últimes paraules el sexe de les que exerceixen la professió ha influït, qui ens diu que el sexe dels qui tradicionalment han exercit d’advocats i d’enginyers no ha influït sobre la formació del genèric? i, per tant, no ens trobem davant d’una vicissitud arbitrària de la llengua que fa els masculins en genèric i inclusius, perquè també són els no marcats, sinó davant d’una formació d’un genèric masculí derivat d’una causa social que ha fet que les dones, històricament, se les hagi privat de diversos àmbits com ara de ser advocades i enginyeres?Altrament no tinc cap dubte que diríem advocades com a genèric, igual que diem llevadores –i això que el diccionari recull llevadors, paraula que ningú ha sentit dir mai. Ara bé, el que fa la llengua és reflectir una realitat de la societat, i que ens agradi o no aquesta realitat ja són figues d'un altre paner. Tot i això, si ara decidíssim canviar la llengua i dir sempre els llevadors, faríem que hi hagués més homes en aquesta professió? jo diria que no, el canvi no passa per la llengua, sinó que passa per una sèrie de canvis socials que si s'assoleixen la llengua ja els reflectirà.

Deixeu-me anar més enllà, i fixeu-vos que ni tan sols tenim el masculí de puta, que segurament seria put. En aquest cas el genèric, també és en femení, perquè tradicionalment les que ofereixen el servei són dones, però els clients són homes, i d’aquí que en català fem servir el castellanisme putero, curiosament una paraula masculina formada d’un femení, un fet no gaire habitual. La influència de les que ofereixen el servei i dels qui el contracten ha estat cabdal per a la formació de les paraules en el gènere que les ha formades. Hi ha, doncs, un fort biaix sexista en els casos d’advocat, enginyer, llevadora, infermera, com en el de puta. No són assignacions arbitràries de gènere gramatical, sinó que són assignacions basades en qüestions socials, ja sigui per prejudicis, per privacions d’accés a certes professions per part de les dones, per masclisme o per patriarcat quan a les dones se les feia quedar a casa, mentre els homes tenien accés a professions com les d’advocat, metge, enginyer, etc., i això ha influenciat a la formació no només d’un lèxic, sinó de l’assignació del gènere d’aquest lèxic passant per sobre del pretès masculí genèric.  

Deixem de mirar-nos el melic i fem un tomb pel món, com funcionen d’altres llengües que també tenen gènere? Això ens ajudarà a comprendre molt més bé el fenomen. Per exemple, l’àrab és una llengua on els plurals dels objectes es fan sempre en femení, com també són femenins els animals, però en canvi les forces de la naturalesa, els noms de ciutats i països i les parts del cos, són masculines. Però per si fos poc, la paraula califa és femenina, malgrat que mai hi ha hagut una dona califa. Què hi fan les dones amb els plurals dels objectes? I els homes amb les parts del cos? arbitrarietat? segurament, en aquest cas.

La llengua wampanoag, nadiua del EUA, té un gènere per a substantius animats i no animats, així doncs, per als wampanoag el sol és inanimat i la terra animada, coneixement precoç de l’astronomia o arbitrarietat?

La llengua manambu, de la Papua Nova Guinea independent, als substantius que fan referència a objectes llargs i prims, se’ls assigna el masculí, mentre que als objectes petits i rodons se’ls assigna el gènere femení. En canvi, en la llengua mianmin, també de Papua Nova Guinea, tot i que la llargària s’associa al sexe masculí i els objectes arrodonits al sexe femení, el gènere gramatical funciona just a l’inrevés del manambu. Per tant, penso que aquesta diferència en assignació de gènere en aquestes dues llengües pot tenir una forta base d’arbitrarietat donada per una evolució independent de les dues llengües, però també hi ha un fort component cultural en les dues llengües que influència l’assignació de gènere, perquè quan s’ha d’assignar gènere, posem per cas a un objecte que no han vist mai, on és la frontera per dir que és prou prim i llarg o prou petit i rodó per a tenir un gènere o un altre? Penso que la frontera és molt subjectiva i culturalment induïda.

Anem més a prop, i veurem que l’asturià té tres gèneres: el masculí, el femení i el neutre. La terminació -u és el masculí, la terminació -a és el femení i la terminació -o el neutre, per tant en asturià diuen: home xustu, muyerxusta, xentexusto. Pot semblar molt igualitari, perquè quan parlen de la gent, fan servir el neutre xentexusto, però són els asturians una societat igualitària? No hi ha violència de gènere a Astúries? A  més, mireu l’arbitrarietat del sistema quan es tracta de classificar objectes: obleru (fibló), picudu, escarpia picuda, fierropicudo. Per què fierro és neutre? Simplement per què acaba en -o? I xente, llavors? 

Però és realment amb les persones quan, i com ja hem vist amb els exemples en català, que l’assignació de gènere gramatical deixa de ser arbitrària en molts casos per a tenir un rerefons influenciat pel sexe biològic dels participants. En la llengua dyirbal, parlada a Austràlia, per exemple, quan és un grup força heterogeni de persones, normalment es fa servir el masculí com a genèric, però moltes vegades si en aquest grup més o menys heterogeni hi ha més dones o hi ha alguna dona important, fan servir el femení com a genèric. Per tant el gènere gramatical i el sexe de les persones té una correspondència, com l'hi té a la nostra societat, perquè una de les primeres coses que una persona transgènere o transsexual fa, quan inicia el trànsit, és canviar-se el gènere gramatical, passa de dir «estic tranquil» a dir «estic tranquil·la». Així que dir de forma absoluta i categòrica que gènere gramatical i sexe no tenen relació i que un no condiciona l’altre, penso que és fals o si més no, és una mitja veritat.

Vull, parlar, també de la llengua mohawk i citaré a una gran estudiosa d’aquesta llengua, la lingüista Marianne Mithun, que en el llibre de diversos autors titulat The Expression of Gender, explica les següents coses sobre aquesta llengua nadiua nord-americana, les quals adapto i tradueixo. La llengua mohawk té tres gèneres, el masculí, el femení i el neutre. La base del funcionament del gènere és que el masculí serveix per a persones de sexe masculí, el femení per a persones de sexe femení, i el neutre per a objectes i animals. Fins aquí semblaria la llengua perfecta, però si observem com funciona el gènere de més a prop, veurem que no és tan transparent, ja que dins del gènere neutre hi ha una distinció entre objectes animats –els animals– i inanimats. A vegades, les marques de masculí i de femení també són utilitzades amb objectes personificats que haurien de ser de gènere neutre. Però a més, el femení es fa servir per a persones de les quals no se’n sap el sexe, això és, com a genèric. Però això no és tot, resulta que el neutre utilitzat per animals també es fa servir, a vegades, per a referir-se a persones del sexe femení. Animals i dones junts? La veritat, és que segons explica Mithun, els factors que determinen la tria entre aquestes dues categories, la que ella en diu el femení indefinit –el genèric– i el femení-neutre, és complexa i variable a través de les comunitats que parlen mohawk, de les famílies i dels individus, per tant hi ha una variació determinada pels parlants mateixos. A més, Mithun entrevista a diversos parlants nadius de mohawk i quan els fa veure que utilitzen el mateix gènere per a dones i animals, cap dels parlants diu haver-hi parat mai atenció, pel que segurament podem dir que aquesta classificació no els condiciona la vida diària.

Podem parlar de la llengua australiana, yanyuwa, la qual presenta –des del nostre punt de vista– diverses curiositats respecte el gènere gramatical o, en aquest cas, classes nominals. És una llengua que té 16 classes nominals, i que a més, hi ha fortes diferències entre la manera que parlen els homes i la manera que parlen les dones, fet que fa que es puguin considerar gairebé com a dialectes diferents. Aquestes diferències van més enllà del lèxic i entren dins del terreny de la morfologia. Així, en el parlar de les dones, distingeixen 4 classes nominals, una de masculina per a objectes amb absència de morfema, això és, sense cap marca. Una altra, que en direm mascle, per a classificar persones masculines i que es representa amb el prefix nya-, i unprefix rra-/a- per al gènere femení i per al gènere que en direm femella –que representa a les dones–, això és, per a dos gèneres alhora. Curiosament en el dialecte dels homes, no tenen el gènere mascle. De forma resumida, en el parlar de les dones, tenen un gènere femení i masculí per als objectes, i un gènere mascle i femella per les persones, que a més, el femení i el femella coincideixen en un sol morfema. Així que ara deixeu-me ser molt agosarat, i si resulta que en català estan naixent dos gèneres més, i per tant en tenim 4? Podríem dir que un gènere masculí i femení per a classificar objectes, d’origen força arbitrari i amb poca influència social i cultural, on el masculí és el genèric, i dos gèneres de caire no tan arbitrari, on la cultura i el sexe biològic en condicionen la classificació? Dos gèneres referits a persones –i potser a animals– on no sempre el masculí és el genèric i el qual té moltes variables, ja no només lingüístiques, sinó socials? Uns gèneres per a classificar persones que en podríem dir, com a l’exemple de la llengua yanyuwa, mascle i femella. Penso que els exemples que he posat tant en català com en les altres llengües podrien reforçar aquesta hipòtesi.

Tampoc se’ns pot escapar que cada cop més hi ha gent que no percep el masculí com a genèric inclusiu i que senten una necessitat personal –dic personal  perquè la llengua no la genera aquesta necessitat–  de desdoblar o cercar fórmules que els semblen neutres. Tant els que diuen que el masculí és el genèric, com els que diuen que cal desdoblar, parlen des d’una ideologia determinada, perquè la llengua admet les dues coses i aquí la neutralitat o l'objectivitat és difícil. Per tant, què cal fer? Què és més fàcil? Un parlant d’una llengua sense gènere que vol aprendre el català i que se li explica com funciona el gènere en català ho entén en 5 minuts i no li genera cap dilema, però davant de parlants nadius que han deixat de concebre que el masculí és el genèric, què és més rendible? Tornar-los a explicar com funciona el gènere i fins que ho entenguin?  O potser els lingüistes hem d’entendre que hi ha un canvi lingüístic induït per una sèrie de persones que han deixat de concebre el masculí com a genèric i que cal cercar solucions noves? Cal acceptar que una part de la societat veu les coses diferent i cal estar amatents, al capdavall els lingüistes si descrivim, què n’hem de descriure de la situació actual?

Com hem vist en aquest article, el gènere gramatical és opac i no és una ciència exacta on dos i dos fan quatre. En un principi l’assignació de gènere en els objectes és de base arbitrària, però tampoc és ben bé així com hem pogut veure amb les llengües manambu i mianmin. Amb les persones, hi ha moltes ocasions i contextos que el masculí genèric i inclusiu funciona, en aquest article he parlat «dels asturians» i vull pensar que tothom ho he percebut com un genèric, ja que parlava dels asturians i de les asturianes, però també he parlat de la societat asturiana, en femení, per bé que tothom també deu haver entès que he fet referència tant a homes com a dones. Però certament, també hem pogut veure com en moltes ocasions el masculí genèric no funciona com a tal, amb els exemples dels lladres. O, com realment el patriarcat i el sexe biològic de les persones, la cultura i la societat han creat genèrics femenins com llevadora i puta, i com també han creat el que podrien ser pseudo-genèrics masculins com advocat o enginyer. Des d'un punt de vista morfològic, queda clar quina és la categoria no marcada i la genèrica, però des d'un punt de vista social, això no queda tan clar. Hi ha una part de la societat que ja no percep el masculí com a genèric i cal donar solucions. 

 
Així, que jo no m’atreviria a generalitzar i fer una afirmació categòrica que el gènere masculí en català és sempre el genèric i l’inclusiu, tot depèn del context i de la situació. I per bé que canviant la llengua no canviem la societat, sí que és cert que hi ha gent que ha deixat de percebre el gènere masculí com a genèric, la realitat canvia i les percepcions també. Cal tenir la ment oberta i no tancar-se a res, i el que és important és educar la gent en la igualtat i el respecte i potser deixar la llengua tranquil·la, perquè el temps i els parlants, de forma natural, acabarant trobant la solució.

Per a no fer l'article més feixuc, afegeixo l'enllaç a dues entrades posteriors que he fet: i que complementen molt bé el present escrit:

El gènere gramatical sempre té una base semàntica

L'indoeuropeu i el gènere gramatical