Continuant amb la qüestió del gènere gramatical, vull exposar l'explicació que m'ha fet la professora de lingüística europea a la UB, la doctora Mariona Vernet.
«el sufix del gènere femení es pensa que sorgí arran del
morfema del gènere neutre, concretament del sufix dels col·lectius neutres en *-h2 (aquest grafema representa en PIE la
laringal 2). Aquest antic sufix col·lectiu és el que més endavant esdevindrà el
neutre plural acabat en -ā (< Protoindoeuropeu *-eh2) que trobem a la segona
declinació dels neutres del llatí i del grec (ex. llat. templa,
neutre plural del sg. templum). Tanmateix, en PIE es
creu que hauria estat un antic col·lectiu que indicava grup de coses o
d'animals (en grec encara es conserva, per ex., l'expressió tà zóa trékhei 'els
animals corren' (lit. els animals corre'), en què hi trobem sincrònicament un
substantiu neutre plural que concorda amb un verb en singular, en 3a sg.).
En PIE (d'ara en endavant, abreviatura per a
‘Protoindoeuropeu’), el morfema que servia per formar femenins era *ih2 i,
més freqüentment,*eh2 (aquest segon, és el que
donarà lloc als temes en –ā del llatí i del grec, per
entendre'ns, la primera declinació, essent *-e la vocal
temàtica i *-h2 el
fonema pròpiament femení ). Per tant, el tema del sorgiment del gènere femení
és clar des del punt de vista morfològic: no hi ha dubte que sorgí arran del
sufix dels col·lectius neutres en *-h2 ,
si bé el que no és tan clar són els motius pels quals a partir d'un sufix
col·lectiu es va poder generar el sufix del gènere femení. M'explico breument.
Pel que fa a les llengües anatòliques, no hi ha rastre de
paraules amb aquest sufix femení. Davant d'aquesta absència de gènere
gramatical femení en les llengües anatòliques, la tendència actual (Melchert
2014 pace Melchert 1992 i 1994) és pensar més aviat que el triple sistema de
gènere (masculí, femení i neutre) sorgí en una etapa més recent de
l’Indoeuropeu (Nachurindogermanisch), en què l’Anatoli ja s’hauria
separat del tronc comú. L’hitita, així com el lici, una altra llengua antaòlica
(cfr. kumaza ’sacerdot’ < sufix derivatiu *-tieh2) presenten encara
alguns temes en *-h2 (= temes en –ā), però no
s’empren per a mots femenins. Al meu parer, aquestes llengües anatòliques
presentarien un estadi molt antic, previ a la generalització del sufix *-h2 com
a sufix pròpiament femení. És curiós d'observar que, a banda de l’hitita i del
lici, en grec i en llatí trobem encara relíquies de substantius que mostren
aquest sufix *-h2 o *-ih2 i que
no són femenins, ans masculins o abstractes: és el cas del llatí nauta,
agricola (tots dos substantius masculins de primera declinació!) o l’adj.
del tipus suavis (< *ih2). En aquests casos sembla
com si el sufix *-h2 hagués servit com a sufix
individualitzador en alguns casos (nauta < tripulació), com a ‘singulatiu’
de l’antic col·lectiu, per exemple. Aleshores, podríem pensar que, de l'antic
sufix col·lectiu, s'originà un sufix singulatiu i justament d'aquest sufix
singulatiu es formà el sufix femení. El problema rau a l’hora d’explicar
els pasos 2 al 3, és a dir, per què, d’aquest sufix singulatiu, es passà a un sufix
per marcar gènere femení. Al meu parer, és possible que, amb el sorgiment de la
flexió temàtica, més recent que l’atemàtica, és a dir, amb el sorgiment dels
temes en *-o (masculins), sorgís paral·lelament la necessitat d’haver de poder
expressar també el gènere femení en contraposició amb el masculí (temes en
*-o), i que per aquest motiu la llengua acabés adoptant un sufix concret (en
aquest cas *-h2 ) per crear els temes femenins en contraposició amb els
masculins. Però tot això, no deixa de ser una hipòtesi per explicar l’origen
del gènere femení. Del que sí que no hi ha dubte, és que el sufix femení prové
del col·lectiu neutre PIE.»
