522.300 és el nombre de parlants que ha guanyat el castellà
a Catalunya. La majoria de premsa i la mateixa Plataforma per la Llengua[1]
–que és l’autora de l’estudi– posaven de titular que el català perdia 300.000
parlants habituals. Per un costat no sé exactament què vol dir que una llengua
perd 300.000 parlants habituals, vol dir que els parlants hi són però fan
servir menys la llengua que abans? En qualsevol cas no és una bona notícia.
D’altra banda, tornant al començament, el castellà ha augmentat el nombre de
parlants substancialment, tenint en compte que a Catalunya –només parla de
Catalunya la notícia– som uns 7 milions i mig d’habitants. Desconec la
procedència d’aquests parlants, i segurament molts ja portaven el castellà
d’origen, però estic segur que molts altres han après el castellà a Catalunya,
perquè aquesta és la llengua amb la qual majoritàriament integrem els
nouvinguts, és la llengua de cohesió i la més comuna de Catalunya, amb la qual
mai hauràs de patir, no ens enganyem. Tanmateix, hi ha moltes excepcions, sí,
nouvinguts que aprenen primer el català que el castellà, i d’altres que al
final també acaben aprenent el català –malgrat els catalans–, però no és la
norma.
Si extrapolem la cosa al sector privat, qualsevol empresa que
perdi 300.000 clients pren mesures dràstiques, però aquí, passat els dies de la
notícia, sembla que no passa res i anar fent.A Política Lingüística no es donen per al·ludits, cap dimissió, cap mesura de xoc ni res per l'estil.
Si agaféssim un mapa lingüístic dels Països Catalans de fa
100 anys o fins i tot força menys, i pintéssim de groc allà on es parlava en
català, veuríem que el mapa ens restaria tot d’aquest color. Però si féssim
l’exercici ara mateix, veuríem que acabem confeccionant un formatge ple de
forats. Tant ple de forats que en algunes zones hi ha més forat que formatge
–Catalunya del Nord, àrea metropolitana de Barcelona, València i Alacant, entre
d’altres. A Catalunya la transmissió intergeneracional del català és manté,
però el quid de la qüestió és que els que tenen el català com a llengua
familiar i llengua inicial cada cop són més minoria –un 31% de la població
aproximadament– i a aquest pas, restarem reduïts a bosses de població aïllades
pel territori, com ha passat amb l’irlandès a Irlanda. Per exemple, l’any 1996 en
unes 17 comarques de Catalunya més del 90% de la població sabia parlar el
català, l’any 2008, havíem baixat de 17 a 11. Quina deu ser la xifra 10 anys
després i havent perdut 300 mil parlants?
Curiosament els titulars de Política Lingüística sempre són
optimistes, que si el català el sap parlar més d’un 80% d’habitants de Catalunya
–saber parlar una llengua no és cap dada rellevant, el que és rellevant és
utilitzar-la–, que si les noves tecnologies l’incorporen –bé, el traductor de
Google també incorpora llengües mortes com el llatí clàssic–, etc. En qualsevol
cas, no vull ser pessimista i penso que hi som a temps, però mirem quines són
les fases principals de la mort d’una llengua, el català ens anirà molt bé,
perquè toca totes les variables hagudes i per haver que fan que una llengua
desaparegui.
1a fase: es bilingüitza una comunitat. De moment, tots els catalanoparlants
pel sol fet de ser-ho, ja són també bilingües en castellà, francès o italià. Al
cap d'un temps comença la interrupció generacional. Això és el que ha passat a
la Catalunya del Nord, passa a l’Alguer, ha passat a Alacant, València, Palma,
està passant a Castelló, i ha passat a una part de la burgesia catalana.
2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants nadius
de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se
en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden
sentir incòmodes en la llengua nativa, la qual es va interferint cada cop més
de la llengua dominant. Això és el que passa a tots els parlants de català,
siguin d’on siguin, sense excepció. El catanyol impera per tot arreu, la gent
dubta constantment sobre com s’ha de dir o escriure una cosa.
3a fase: Per causa de la decadència de la llengua nativa,
aquesta acabar per morir. Ja no es percep com una llengua útil i apta per al
dia a dia. És quan queden els darrers parlants, ja envellits. En aquest cas
això només s’ha donat a la Catalunya del Nord amb les varietats autòctones de
català.
A més, abans ja hem comparat el cas d’Irlanda amb el dels Països
Catalans, així que tenim irlandització en algunes zones del territori, però
també tenim galleguització, quan diem que tenim un català tan interferit pel
castellà, que a vegades ja no sabem si algú parla en català o en castellà. I,
per acabar, tenim la llatinització, que és quan la llengua es deixa de fer
servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i queda relegada als
àmbits cultes i/o administratius. Hi ha moltes poblacions de l’àrea de
Barcelona que els seus ajuntaments fan servir el català, però que s’han quedat
sols fent-lo servir, perquè no és la llengua dels habitants de la població en
qüestió. També podríem dir que a Andorra hi ha una certa llatinització de la
llengua, perquè en molts àmbits, és l’administració sola que fa servir el
català, però no la gent del carrer.
Malgrat el panorama que he descrit, el català és una
llengua viva i rica. Una llengua d'ús espontani, d'ús familiar i d'ús culte. La
llengua encara conserva les seves característiques pròpies en molts indrets.
Això fa que amb les polítiques lingüístiques adequades –no pas amb les
existents– podem capgirar la situació i tornar a una situació d’una certa
normalitat i que ens garanteixi poder viure en català sense haver de patir tot
el dia. Però no podem badar, perquè no és una qüestió de veure el got mig ple o
mig buit, sinó que el got hauria de ser ple a vessar i no l’és. Cal integrar
els nouvinguts en català, i cal que els catalanoparlants deixem de ser
bilingües en castellà, francès o italià pel sol fet de ser catalanoparlants
–cal trencar aquesta imposició– per a ser bilingües o multilingües en les
llengües que nosaltres sobiranament decidim.
