dimarts, 14 de desembre del 2010

sobre Bèlgica: junts o separats

Vull posar el documentari que es va emetre aquest proppassat diumenge sobre Bèlgica. Des d'un punt de vista lingüístic el trobo molt interessant. Que passarà el dia que la consciència lingüística de casa nostra es comenci a equiparar a la belga?


diumenge, 5 de desembre del 2010

i tu, acceptes el repte?

Vull posar un article prou interessant que ha sortit al diari Gara. Entre d'altres coses, em crida l'atenció de l'obstinació a fer servir al forma de gènere desdoblada... quina lata! Crec que això ho devien inventar els bascos... amb allò de "los vascos y las vascas" que tant deia el lehendakari Ibarretxe.

Rober Gutiérrez Director de Ziurtagiriaren Elkartea
Y tú, ¿aceptas el reto?

¿Podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Hace unos años la canción «Follow the Leader» nos puso a todos en danza. No voy a hacer una crítica musical aunque, si debo ser sincero, su estribillo pegadizo me ha venido a la cabeza mientras escribía estas líneas. Puede que sólo sea casualidad, pero desde hace unos meses, vengo escuchando en distintos foros ideas similares acerca de los factores que inciden en el conocimiento y en el uso de la lengua: que los procesos de revitalización de las lenguas necesitan líderes; que hacen falta personas o grupos referentes y, si son cercanos y famosos, mejor que mejor; que es primordial contar con una élite con la suficiente capacidad de incidir en el ámbito lingüístico; que es fundamental para la lengua vasca que los profesionales euskaldunes desarrollen su trabajo en euskera y de manera pública...

Soy consciente de que no es un reto fácil. Yo, al menos, no tengo una respuesta clara a la siguiente pregunta: ¿quiénes son los referentes de la sociedad vasca? Vivimos en una sociedad plural, donde no existe un único modelo válido para todos y todas. Seguramente, alguien que pueda ser líder para mí será un auténtico desconocido para una persona castellanoparlante. Y dudo de que entre las personas euskaldunes compartan los mismos referentes los habitantes de Gasteiz y los de de Zerain, porque la sociedad vasca está conformada por una extensa paleta de colores. Teniendo en consideración su actitud hacia las lenguas, ¿podemos considerar verdaderos líderes a las personas dedicadas al deporte, a la empresa, a la política o al espectáculo que aparecen en los medios de comunicación? ¿Son verdaderos modelos a seguir en cuanto al uso de las lenguas? Pero ¿quiénes lo son?

Queriendo vislumbrar un rayo de luz, he repasado varios sociómetros elaborados por el Gobierno Vasco (no dispongo de datos de Nafarroa ni de Ipar Euskal Herria), que realizó sendos estudios en 2004 y 2006 con el fin de identificar referentes dentro de nuestra sociedad. Desde entonces no se ha realizado otro similar, por lo que no podemos determinar si las referencias de entonces permanecen en el tiempo.

Los datos del Sociómetro Vasco 25, publicados en julio de 2004, revelan que entre los personajes públicos más admirados entre la ciudadanía de la CAPV, el 86% eran hombres, el 11% mujeres y el 3% restante grupos mixtos. Sin mencionar nombre alguno, la lista de las profesiones que representan es extensa. Una cuarta parte de la población señaló a una persona dedicada a la política, mientras que otra cuarta parte, el 23%, se decantó por músicos. A poca distancia se encuentran deportistas (19%) y actores y actrices o presentadores y presentadoras de televisión (14%). Completan la relación personas dedicadas a las siguientes profesiones: escritores y escritoras (7%), religiosos y religiosas (4%) y personas relacionadas con otro tipo de artes, que ejercen alguna labor humanitaria o relacionada con la problemática social, científicos y médicos (2%). Si nos fijamos en su procedencia, el 66% es nacido fuera de la CAPV.

Analicemos ahora el nivel de conocimiento del euskera que tienen estas personas referentes. Los datos del Sociómetro reflejan que la mayoría no saben euskera; en Gipuzkoa, entre los elegidos, los que hablan euskera no superan la barrera del 26%; en Bizkaia, el porcentaje no supera el 21%, y en Álava, la cifra baja hasta el 12 %. Cuanta mayor es la edad de las y los encuestados y menor el número de habitantes del municipio en que residen, el porcentaje de vascoparlantes elegidos como personaje más admirado es superior. En cambio, en las encuestas realizadas entre personas de mayor nivel de estudios, la tendencia es opuesta. Por otro lado, cuanto mayor es el nivel de conocimiento del euskera, los datos dejan bien a las claras que los vascoparlantes mencionas más referentes euskaldunes -el porcentaje asciende al 37%-; entre quienes saben un poco de euskera, un 19% elige referentes euskaldunes y, por último, entre aquellos que no saben euskera, la cifra no supera el 11%.

Después de esta tempestad de datos, un poco de calma... Seguramente ya habéis realizado este ejercicio de pensar en vuestros referentes o personajes admirados en alguna ocasión, y puede que lo hayáis comentado en vuestros círculos. No dudo de que la lista de nombres sea inagotable. La pervivencia de la lengua nos incumbe a todos y todas y es ahí donde cada uno de nosotros puede desempeñar la función de líder. Sin ir más lejos, en nuestro entorno más cercano todos y todas podemos generar opinión, motivar o actuar de forma modélica, eficaz, comprometida... En este mundo globalizado al que pertenecemos, si pretendemos incidir en el conocimiento y uso del euskera, son necesarias personas plurilingües que vivan el euskera en las familias, en el entorno educativo, en su tiempo libre, en las relaciones socio-económicas, en las nuevas tecnologías, en la red... Pero también lo son las personas que, sin tener un gran conocimiento de la lengua, transmiten una actitud favorable. Todos y todas tenemos que colaborar en esta misión. ¿Aceptas el reto?

Publicat al Diari Gara el 5 de desembre de 2010.
2010ko abenduaren* 05a

http://www.gara.net/paperezkoa/20101205/236074/es/Y-tu-aceptas-reto

*Abendua és desembre en "basc" i poso basc entre cometes perquè abendua en té poc de basc. Abendua és una llatinada -> adventus -> adventus redemptoris, l'arribada del redemptor, vaja que el mes de desembre és el mes de Nadal, el mes que va arribar el redemptor. Com devien dir desembre abans de la cristianització, els bascos? comptant que dividissin l'any en dotze mesos, és clar...

dijous, 18 de novembre del 2010

diumenge, 7 de novembre del 2010

una de gènere

El meu escrit és per mirar d'informar i, a ser possible, fer que es corregeixin certs usos indeguts que fem quan escrivim en català. N'hi ha un que s'està estenen molt quan mirem de ser políticament correctes. Això és, l'ús de les formes desdoblades com ara nens i nenes, tots i totes, benvolguts i benvolgudes, etc.

Hem de tenir en compte que això no són formes, ni estructures pròpies del català. Cal no confondre el fet de ser políticament correctes amb el fet de trencar i/o modificar les estructures semàntiques de la llengua. Trencant aquestes estructures podem crear confusions o absurditats com ara: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?); O per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques, i molts altres casos. Un exemple real que he pogut llegir no fa gaire és el següent:
Benvolgudes i benvolguts companys i companyes solidaris”
Si analitzem amb deteniment aquesta oració tenim que: unes són les benvolgudes; uns altres són els benvolguts companys; i per acabar tenim unes companyes solidaris (no solidàries). Tot plegat un desgavell impressionant. Potser haurien d'haver escrit: “Benvolgudes companyes solidàries, benvolguts companys solidaris”; és clar que fent això no sortim del desgavell a part que el que podria ser una carta breu, esdevé una pàgina plena de duplicitats innecessàries.
Per començar caldria esmenar un error de la lingüística i de la filologia general, que va ser el d'adoptar els termes de femení i masculí per definir el gènere de les paraules. Això eren uns termes populars que van passar al món dels estudiosos i aquests els van adoptar. Per tant, ja partim d'un error terminològic de base. Potser, i m'ho invento, en podríem dir paraules de gènere A i de gènere B i hi traiem totes les connotacions i prejudicis. Les paraules de gènere A s'utilitzarien per a generalitzar de forma inclusiva, per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe masculí. Les del gènere B s'utilitzarien per a certes paraules x, i a més, també s'utilitzarien per a les persones del sexe femení. Penso que seria molt més fàcil d'aquesta manera. Potser cal que algú s'atreveixi a proposar aquests canvis de nomenclatura. Davant de la confusió actual amb aquests temes ara podria ser un moment òptim per fer-ho.
El fet que hi hagi paraules de gènere "femení" i d'altres de gènere "masculí" és un fet totalment aleatori. Diem un camió o una embarcació i les dues paraules no tenen cap mena d'indicador que ens digui perquè una ha de ser “masculina” i l'altra “femenina”, és més, les dues acaben igual. En català diem el senyal, en castellà la señal i en portuguès hi tornem amb un o sinal, en “masculí”. Les llengües s'han fet així.

Hem d'entendre que la categoria que n'anomenem gènere “masculí” no fa referència al sexe. Les paraules no tenen sexe (ni el practiquen!). La categoria no marcada, la neutra, la general, la que també s'utilitza pel gènere masculí, en català no té cap mena de marcador o partícula específica.
M'explico:

En castellà tenim: niño i niña. L'arrel és niñ i la -o ens indica gènere i sexe masculí i la -a el gènere i el sexe femení. El català no té marcadors de masculí, si no vegeu: nen i nena. La -a de nena ens diu que és femení, però què hi ha que ens digui que nen és masculí?

Què hi ha que ens indiqui que és masculí, amb oposició al castellà, per exemple, sobre paraules com "benvingut" (querid-o, estimad-o), "tot" (tod-o), etc.,? la resposta és: res. No hi ha cap partícula que ens digui que això és un masculí. En canvi en femení sí tenim una partícula que ens ho indica: benvigud-a, tot-a.

Uns exemples més que ens poden ajudar a entendre on vull arribar:

Què diem: Quan fas d'alt? o quan fas d'alt i de baix? preguntem quan fas d'alt, perquè s'entén que alt també inclou que puguem ser baixos. La paraula alt és la no marcada, la inclusiva, la neutra. La paraula baix és, en canvi, la marcada, la no inclusiva. Mai preguntarem quan fas de baix, perquè queda molt implícit que estem excloent als alts. Sempre preguntem quan fa d'ample, però mai diem quan fa d'estret, perquè quan diem ample s'entén que allò que volem mesurar podria implicar que també pogués ser estret. En aquests dos casos alt i ample són les paraules no marcades, les neutres.

Per tant, tenim que el català utilitza la forma no marcada, o sigui la que en diem de gènere “masculí” per a generalitzar de forma inclusiva. Una forma que també s'utilitza (s'aprofita) per al sexe masculí (els dels homes).
Així doncs, quan diem "benvolguts" estem utilitzant una paraula inclusiva i no marcada, o sigui, a dintre de "benvolguts" ja hi és tothom: homes, dones, nens, nenes, vells i velles. També ho és quan parlem dels "nens", de "tots" (en aquest cas tenim el tothom que ens esvaeix tots els dubtes), etc., a no sé que especifiquem d'alguna manera o altra que només ens referim als components del sexe masculí, excloent-hi expressament els del sexe femení.

Per una dèria ultra correctora i ultra políticament correcta, aquestes formes desdoblades s'estan utilitzant a dojo (l'administració catalana i satèl·lits en són uns abanderats) i l'únic que fem és utilitzar unes estructures que no són pròpies de la llengua, que són errònies, que indueixen a la confusió, i provoquen l'efecte contrari del desitjat, ja que si el que volem fer és no discriminar estem fent tot el contrari. Quan diem "benvolguts", com ja he dit, és inclusiu i no discriminatori (tots per igual), però a "benvolguts, benvolgudes" estem tractant els individus per separat, en fem distinció. Ens obliga, si ho volem fer “correcte”, a parlar contínuament i per separat, de tot el que afecta als “benvolguts” i de tot el que afecta a les “benvolgudes” per acabar concloent que el que els afecta a tots plegats és exactament la mateixa sèrie de fets. Per posar-ne un símil un xic estrafolari podríem comparar-ho amb aquell famós acudit de l'humorista Eugenio que anava sobre unes ovelles blanques i unes ovelles negres. El pastor s'entestava tota l'estona a diferenciar les ovelles blanques de les negres, quan al final, resulta que totes feien el mateix sense diferències. El podeu escoltar aquí: Fins no fa pas gaire quan es buscava en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Això sí que era llenguatge sexista. Hem de lluitar per la igualtat d'oportunitats i la no discriminació entre sexes, però no confonguem aquesta lluita legitima amb el gènere de les paraules. Compte, doncs, perquè juguem amb les estructures bàsiques de la llengua.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

Espoli versus espoliació: una victòria pel català

Subtítol: El dia que vaig aconseguir de canviar una paraula


El català, l'occità, l'espanyol, l'anglès, el francès, el portuguès i l'italià recullen la paraula espoliació, on totes les llengües coincideixen a definir-la, aproximadament, com a desposseir algú d'allò que li pertany o que li és legítim.

A més, en català, portuguès i espanyol tenim espoli. En espanyol, espoli, a part de tenir el mateix significat que en català, també té el significat d'espoliació, però en català no és així. El que ens trobem, però, és que el coneixement que els catalanoparlants tenen de la seva llengua, segurament

no és equiparable al que tenen els espanyols, anglesos, francesos, etc., de les seves respectives llengües. Aquí, ja sabem, que anem una mica amb una mà darrere i l'altra davant. La història ja la sabem, i el context el vivim. El català és una llengua subordinada, sotmesa, i altament interferida per la llengua dominant, que al sud dels Pirineus no n'és altra que l'espanyola. És per això que la gran majoria de gent quan parla en català sobre l'espoliació, fa anar la paraula espoli. Com quan abans dèiem busson per bústia, taiatru per teatre, metru/o per metre. Castellanismes o cultismes, com en el cas d'espoliació, on aquest cas el significat no és agafat directament de la font (llatí o grec), sinó a través d'una tercera llengua: l'espanyola. D'aquestes paraules que esmento i de moltes més, tenim la bona notícia que Pompeu Fabra les va corregir i adaptar a la morfologia del català, i encara més, que se'n va sortir de propagar-les, i ara són d'ús corrent i inqüestionable.

Un servidor que s'ha apuntat a fer política per allò de si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit, un bon dia es va adherir a Solidaritat Catalana. Fa uns dies se'ns va convocar a la primera assemblea nacional del partit que es va celebrar aquest proppassat diumenge 25 d'octubre. La qüestió és que se'ns havia enviat un text al qual hi podíem presentar esmenes. Jo mateix n'hi vaig presentar algunes, res, poca cosa, qüestions de matisos. Però a part de les esmenes, vaig fer una apreciació al text. Els vaig comentar que allà on hi deia “espoli” hi havia de dir “espoliació”, per les raons que esmento al primer paràgraf. No només no me'n van fer cas, sinó que ho van considerar com una esmena a defensar i sotmetre a votació a l'assemblea. No podia creure! Crec que el concepte entre espoli i espoliació no ofereix dubtes, entre d'altres coses perquè així és com hi consta al diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, màxima autoritat normativa en llengua catalana. Per tant, no és la meva opinió. Per si fos poc, ni tan sols l'IEC s'ho han tret de la màniga, sinó que hi ha un aval de les llengües veïnes que en fan el mateix ús.

Un cop a l'assemblea, i previ a l'acte, se'ns va convocar als esmenaires. Les raons que se'm van donar per no admetre “espoliació” van ser que, malgrat que jo tenia raó, havien buscat les paraules espoli i espoliació al Google i espoli hi constava més vegades, i que l'ús d'espoli s'havia generalitzat (sí, és clar i qui deia bústia als anys 50, 60 i 70!?). No m'ho podia creure! M'haguessin punxat i no m'hagués sortit sang! El Google tenia més capacitat normativa que l'IEC! He de dir que cap dels ponents del document i que eren allà per a defensar la no inclusió de l'esmena era lingüista, ni filòleg, ni res per l'estil. Per tant, la seva decisió era que el Google podia més que ningú. Els meus arguments no van servir de res, pel que em va tocar d'anar a defensar l'esmena.

En aquell moment vaig voler retirar l'esmena, vaig dir-me i vaig dir-los que no sortia a parlar davant de 1000 persones a fer el ridícul per explicar una cosa que són faves comptades, i menys amb els arguments de pa sucat amb oli que se'm donaven. Senzillament surrealista! Però a l'últim minut una veueta interior em va dir: que carai! Fes-ho! Surt aquí davant i explica't!

El meu discurs va ser el que va ser, vaig tenir un minut i mig. Evidentment no duia res preparat i les paraules se'm van anar acudint mentre pujava la rampa, tot tremolós, cap a l'escenari.

He de dir que va ser un èxit d'aplaudiments, de comentaris i del que vulgueu i encara més. Va ser l'única esmena que no van aconseguir tombar i que, per tant, es va aprovar.

Segurament, desprès d'ahir, molta gent continuarà dient espoli de forma col·loquial, però puc dir perquè hi era, que va ser tema de conversa de molta gent durant tota l'assemblea i que potser hi ha un abans i un desprès, ja que molts sí que escriuran espoliació a partir d'ara. A més, molts dels ponents que en els seus discursos devien tenir escrit espoli van rectificar sobre la marxa, i van passar a dir espoliació, fent un èmfasi especial en la pronúncia de la paraula i amb la complicitat del públic assistent que aplaudia el gest.

Estic que aconseguir aquest canvi és anecdòtic, el que és important és el fet i la connotació que hi ha darrere de tot això que ens demostra que hi ha ganes de canvis, ganes d'independència, ganes de tenir una llengua vàlida, potent i no subordinada. La independència de Catalunya va de bracet de la independència lingüística del català. Que el català deixi de ser, ja d'una vegada, una llengua subordinada als usos i significats de l'espanyola!

En resum, una petita victòria pel català la qual voldria dedicar a Gabriel Bibiloni per fer-me obrir els ulls, sense ell saber-ho, amb els seus magnífics escrits anomenats: “Amb bones paraules”.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Apunts sobre lingüística

M'agradaria de començar aquest article amb una cita, un xic llarga, però extremadament interessant, aclaridora i fins i tot emocionant, d'un llibre de la lingüista Carme Junyent:
"Si no deixem de veure la diversitat lingüística com una barrera, més que no pas com un patrimoni que cal conservar, si no aprenem a respectar les diferències més que no pas a escarnir-les i estigmatitzar-les, ben segur que moltes llengües aniran desapareixent.

Plantejar aquesta qüestió com un conflicte identitat versus eficàcia és, a més d'un parany, una fal·làcia. Al capdavall, l'única eficàcia real consisteix a poder viure en la pròpia llengua, la resta (dels contactes internacionals a l'ensenyament superior, etc.) són -hi han de poder ser- opcions personals, que no han d'impedir que cadascú sigui feliç en la llengua que li ha tocat. No podem aclucar els ulls davant el fet que el plurilingüisme no ha d'implicar en cap cas la imposició d'una sola llengua a tota una comunitat perquè [...] aquest és el primer pas en el camí de la substitució, i cal recordar-ho, la mort d'una llengua no és tan sols la pèrdua d'un mitjà de comunicació, sinó un sistema simbòlic creat al llarg dels segles per una comunitat que ha de tenir el dret a interpretar el món de la seva manera.

El futur de les llengües minoritàries, si res no canvia, és, doncs, molt negre i més aviat curt. Això no ens eximeix, però, de la responsabilitat ni, sobretot, de la solidaritat. Si no ens preocupem ara de les llengües que moren, tenim dret a témer que també la nostra llengua acabi arraconada?"

Junyent, Carme. (1992) Vida i mort de les llengües. Editorial Empúries. Pàg. 93.

Penso que en molts casos, revitalitzar o normalitzar una llengua implica una revolta social, ja que només determinats canvis socials van dur aquella llengua a la minorització. Per tant, implica desfer una sèrie de coses que s'han fet per llei, per imposició, per prohibició, etc. En el cas del català, que és una llengua amb alguns símptomes de substitució, penso que encara podem revertir la situació. El fet de renormalitzar-la no queda exempt d'una certa revolució social que serà proporcional al soroll que facin aquells que s'hi oposin. Fins ara encara no n'hi hagut cap d'aquests processos de forma seriosa i decidida, per això molts diuen que aquí no hi ha conflicte lingüístic. En el cas del català, ja fa temps que penso que la seva renormalització és una simple qüestió inicial de pebrots per part de certs sectors de la nostra societat.
És per això que no hem de defallir i que un procés de devolucionisme i de retorn a la normalitat és factible. Probablement la sobirania política d'una part del territori (la Catalunya autonòmica) seria un gran revulsiu a l'hora de fer lleis, de promociona-ne l'ús en tots els camps haguts i per haver, i tindria un fort impacte en la consciència dels habitants d'un nou país sobirà amb ganes i il·lusió de viure i de tirar endavant. I espero i desitjo que no deixés indiferent (ni lingüísticament, ni políticament) a la resta del territori catalanoparlant.
No descobreixo la sopa d'all si dic que el català gaudeix d'una mala salut de ferro. A vegades pot ser una llengua increïblement normal, però a vegades la busques i no la trobes. A dins del territori catalanoparlant hi tenim moltes realitats sociolingüístiques diferents. Conec alguns estrangers que amb poc temps han après el català. Conec una noia búlgara que viu a Vilafranca del Penedès i que parla el català perfecte! I una altra de japonesa que viu a Vilanova i la Geltrú i també el parla. Són gent que han percebut la necessitat de la llengua catalana en el seu entorn, de la mateixa manera que percebríem la necessitat d'aprendre el kalaallisut o grenlandès a Grenlàndia. Però no podem viure del que potser són anècdotes o excepcions, hem de viure de la norma i de la majoria i aquesta majoria ens diu unes altres coses. Agafem un mapa lingüístic del 1900 i agafem-ne un d'ara i veurem com el català s'ha encongit. S'ha perdut o és residual a nuclis geogràfics i de població tant importants com la Catalunya del Nord, Alacant, València i l'àrea Metropolitana de Barcelona. I s'està perdent a marxes forçades a l'Alguer, a Castelló de la Plana, Barcelona i Andorra sencera. A Palma la cosa està discutida. Tenim que al País Valencià la transmissió de la llengua es va escapçant en molts casos. A la Franja és on diuen que el català té una bona salut, això sí, dins de les famílies i en grups de coneguts de tota la vida. Penso que és una zona amb una pressió en contra de la llengua molt forta. I a Catalunya estem demogràficament anant cap a la minoria, pel que podria ser que aviat, per molt que transmetéssim la llengua intergeneracionalment, ja no servís de res. Ja sabem que la transmissió interètnica, si se'n pot dir així, és força anecdòtica. El català continua sent pels de la tribu. Per tant, el mapa s'encongeix cada cop més i no sé pas com serà d'aquí a cent anys més. Potser tindrem bosses aïllades i inconnexes de població catalanoparlants (com passa a Irlanda o Gal·les). El cas és que l'ús del català als grans nuclis de població, allà on hi ha el pes demogràfic, no passa per un dels seus millors moments, encara que fer-ne una anàlisi tan general tampoc és bo.
Regirant els apunts de la universitat em permeto de copiar-vos el següent:
Les mort gradual d'una llengua consta, principalment, de tres fases:

1a fase: es bilingüitza una comunitat.

Al cap d'un temps comença la interrupció generacional.

2a fase: decadència de la llengua nativa. Els parlants natius de la llengua en substitució, comencen a tenir més problemes per expressar-se en la seva llengua nativa que en la d'imposició. Els parlants dubten i es poden sentir incòmodes en la llengua nativa. La llengua nativa es contamina.

3a fase: Degut a la decadència de la llengua nativa, aquesta acabar per morir. És quan queden els darrers parlants, ja envellits.

També tenim el fenomen de la llatinització. Això passa quan la llengua es deixa de fer servir en entorns familiars, del dia a dia, col·loquials, i la llengua queda relegada als àmbits cultes i/o administratius.

Anem a analitzar tots aquests aspectes i els compararem amb la llengua catalana.

1a fase: bilingüilització -> tots els catalanoparlants, a data d'avui, segle XXI, estan bilingüitzats. Tots els catalanoparlants parlen a més, castellà, francès o italià.

2a fase: decadència -> La majoria de catalanoparlants no saben escriure en català, i els que ho fan tenen seriosos problemes per escriure bé el català. Les interferències a l'àmbit escrit són constants. A l'àmbit oral passa el mateix. Només amb molts poc casos, la gent vetlla i corregeix als parlants que s'equivoquen. Una cosa que fa de mal fer, tot sigui dit.

3a fase: la mort, els darrers parlants -> aquest és un fenomen que es dóna a la Catalunya del Nord i en alguns punts focalitzats del País Valencià. A l'Alguer s'hi van apropant. El català majoritàriament encara no ha entrat en aquesta fase.

Les llengües, al contrari que l'evolució de les espècies segons Darwin, no neixen, sí creixen o evolucionen, i quan moren, ho fan per causes externes.
Amb els primers Homo Sapiens Sapiens que es van originar a l'Àfrica, s'hi va originar la primera llengua humana, diguem-ne en majúscules: la LLENGUA, segurament amb les mateixes estructures que les llengües que parlem ara. És amb aquella LLENGUA que aquella bona gent van començar a caminar i a descobrir el planeta. L'augment demogràfic i la dispersió geogràfica que es va anar succeint al llarg dels anys, primer, i dels segles, en acabat, va fer que aquella llengua anés evolucionant i canviant fins arribar al punt de la no intercomprensió. A més, la LLENGUA s'anava adaptant als nous entorns i hàbitats que l'home anava conquerint. Això feia que aquella LLENGUA anés divergint encara més. Totes les llengües actuals, sense excepcions, són el resultat d'aquella LLENGUA original, són el producte d'un contínuum constant. D'això en podem deduir, també, que totes les llengües parlades de la terra són igual d'antigues. No hi ha llengües més antigues que d'altres. Perquè totes parteixen d'un mateix començament, i totes han patit evolucions que no s'aturen. Per exemple: què és més antic el català o el basc? Bé, són iguals d'antics. El fet que al català abans l'anomenéssim llatí, és una qüestió de nomenclatura, però també podríem continuar anomenant al català llatí. I algú va ensenyar a parlar llatí als romans, com algú va ensenyar a parlar basc als bascos, si em permeteu la metàfora. De fet el llatí no ha mort mai, no hi ha un darrer parlant de llatí. Simplement ha evolucionat i s'ha nodrit d'altres llengües. L'àrab mateix fa segles que se'n diu així, però què té a veure l'àrab parlat actual amb el de fa mil anys? Què té a veure l'àrab del Marroc amb el del Líban, si ni tan sols s'entenen! En podrien haver canviat la nomenclatura, també. És més, podríem afirmar que de llengües a la terra només n'hi ha una, ja que aquestes 6000 “coses” que diuen que es parlen, no deixen de ser variants o dialectes en continua evolució d'aquella LLENGUA original. És clar, que pel camí s'hi han quedat moltes llengües, i tenim un arbre que li falten moltes branques, pel que penso que de la mateixa manera que s'ha pogut reconstruir llengües com l'indoeuropeu, el protobuntu, i d'altres, reconstruir la LLENGUA seria, avui, una tasca del tot impossible. Tot i això tenim la prova dels universals lingüístics, o sigui, que totes les llengües del món comparteixen unes característiques idèntiques.
Quant a la qüestió de la mort de les llengües. Bé, la gent per si sola no deixa de parlar una llengua. Per quins set sous ho haurien de fer? Per norma, naixeríem monolingües i així és com moriríem. I és prou obvi que un monolingüe no pot transmetre cap altre llengua que l'única que sap parlar, si no per què us penseu que el català ha arribat fins al segle XXI?
La qüestió es complica una mica quan tenim contactes entre llengües. Si hi ha unes línies lingüístiques ben marcades entre comunitats, trobarem que hi haurà individus que per raons familiars, de desplaçaments, etc., seran bilingües o multilingües. Aquests seran els que faran de pont amb les altres comunitats. Però aquests mateixos individus, sense cap pressió externa, tornaran a utilitzar la seva llengua al tornar cap a casa amb la seva comunitat. Són casos on penso que les diverses comunitats tenen els rols lingüístics molt ben assumits. Això es dóna molt encara a l'Amazònia, a Papua Nova Guinea (i Pacífic en general) i a l'Àfrica llocs d'excel·lència multilingüe.
Ara bé, podem tenir d'altres casos. Els del món que en diuen “civilitzat”, o sigui, el nostre, la cosa ja fa temps que va diferent. Les llengües són espais inexpugnables de llibertat (Carme Junyent dixit) i els que ens manen o ens volen manar ho saben, i a molts els rebenta i els treu la son el fet de tenir un veí al qual volen dominar però del qual no entenen ni un borrall del diu. És llavors quan comencen les polítiques, i ho diré clar i contundent, d'extermini. La diferència molesta i és quan ens en podem anar des de l'extermini físic (i no cal que posi exemples) fins al lingüicidi per diversos mètodes (tampoc cal que en posi exemples, oi?). I creieu-me que hi ha mètodes de lingüicidi tant subtils que molts arribaran a pensar que ha estat un suïcidi. I no m'estendré amb exemples.
I per últim quedaria el fet que degut a un desastre ecològic de grans dimensions s'extingís tota una llengua. De fet se'n coneix el cas d'una llengua on tota la població va morir arrasada per una erupció volcànica. En aquella illa s'hi parlava una llengua que no es parlava almon més. D'això ja en fa uns 200 anys si no m'erro i ja em perdonareu que no en doni el nom, però no el recordo.
Però deixeu-me que em repeteixi: les llengües no moren de causes naturals. No se'n coneix cap cas.
Finalment, penso que aquells que diuen que amb el català tenim el got mig ple, tenen raó. Però també la tenen aquells que diuen que got és mig buit. La qüestió principal, és que el got hauria de ser ple a vessar i no ho és. I si el català vol continuar existint hem de tenir una comunitat prou gran i potent que s'expressi únicament en aquesta llengua. Que tingui com a llengua d'ús social (i no individual) exclusiu el català. I com ja he dit, sense pebrots i sense revolució social no ho aconseguirem. Jo ja fa temps que hi estic apuntat a aquesta revolució. Algú més s'hi vol apuntar?

dissabte, 11 de setembre del 2010

Marathi: comunicació vertical

Per tercera vegada he visitat l'Índia. La primera vegada que hi vaig anar vaig tornar-ne força trasbalsat. Visitar Nova Delhi i el Rajastan no és fàcil: pobresa extrema i brutícia barrejada amb pinzellades de gent amb molts diners i de barris benestants.

Aquest cop he estat a Pune (Mumbai). Més que fent el turista he estat visquen 3 setmanes en aquesta ciutat. L'índia em comença a agradar. M'agrada la seva gent.

Pune és una ciutat d'uns sis milions d'habitants a 150 kms. de Mumbai. Aquesta última és la capital de l'estat del Maharastra on s'hi parla el marathi, llengua indoeuropea i força semblant al hindi. El marathi el parlen uns 70 milions de persones, una xifra en termes europeus gens menyspreable, però en termes indis no passa de ser una llengua local. Increïble però cert. Tot i això, el marathi és una de les llengües més parlades del món.

Per una qüestió personal em vaig haver d'estar cinc dies en un hospital de la ciutat de Pune. Tots els metges parlaven anglès. Les infermeres, fora d'una, la resta no parlaven gens d'anglès. Quan dic que no parlaven gens d'anglès, no vol dir que sabessin dir alguna paraula escadussera en aquesta llengua, i el personal de neteja no sabien, literalment, ni un borrall d'anglès. Som al Maharastra, pel que la gent no sàpiga anglès no és un problema. Seria més problema que a Anglaterra no el sabessin.

La llengua vehicular de tot el personal de l'hospital és sense excepció el marathi. El cas, és que els metges anaven redactant tots els informes mèdics, prescripicions, seguiment del pacient, tractament i medicines a subministrar per part de les infermeres en anglès. Això em va sobtar molt tenint en compte que les infermeres no sabien gens d'anglès i que potser algunes no el sabien ni llegir, potser no sabien ni llegir l'alfabet llatí. Jo mateix vaig haver d'ajudar a una infermera a triar els medicaments a subministrar, de la llista que li havia fet el metge.
Ja no només és un comportament de diglossia extrem, sinó que en aquest cas és un ús lingüístic perillós. Ets en un hospital, el metge escriu unes indicacions en una llengua que la infermera no entén. I si la infermera s'equivoca? i si et dóna la injecció amb la dosi equivocada? Ho vaig trobar realment alarmant. No és que les infermeres hagin de saber l'anglès, coi, però si tots parlen el marathi! per què no s'ho fan tot en marathi? el marathi és una llengua de llarga tradició literària, una llengua que tothom parla i que tothom que ha anat a escola sap escriure.
L'Índia és un cas d'estudi lingüístic molt complex. L'anglès, malgrat la descolonització política, continua molt present, però no tothom té accés a aquesta llengua, i no saber anglès a l'Índia vol dir ser un desgraciat i un analfabet. L'anglès hi té unes funcions molt determinades, com també les hi tenen les llengües que ells anomenen "locals" que ara no m'estendré a explicar. Potser un altre dia.

divendres, 7 de maig del 2010

Faktum Abstrakt Rationell

Tylösand, Pjätteryd, Ektorp, Växt, Bjärnum. Perdó, només deia noms de mobles d’Ikea. Que ningú s’espanti!

Suposo que a aquestes alçades tothom ja deu saber que Ikea és una multinacional sueca que ven mobles. Ikea té botigues arreu del món, des del Japó i Austràlia, passant pels Estats Units, els Emirats Àrabs, Israel i pràcticament tota Europa.

Aquesta empresa, sense complexos, posa els noms dels seus mobles en suec. És per això que podríem dir que en aquests moments el suec no només és una llengua universal, sinó que gaudeix de molta riquesa fonètica. Com deuen pronunciar els noms del mobles al Japó o a França? Com els pronunciem aquí? Sense adonar-nos-en, quan anem a Ikea ens posem a parlar una mena de “catasuec.”

La presència de la llengua sueca no acaba aquí. Si algú ha tingut el detall d’agafar els llibres d’adornament que hi ha als prestatges dels mobles exposats, haurà pogut veure que també són en suec.

El suec és parlat aproximadament per uns 10 milions de persones, una quantitat de parlants força similar a la dels catalanoparlants, i això no és impediment perquè Ikea demostri que es pot conquerir el món, comercialment parlant, sense haver d’abandonar la llengua pròpia.
Seria possible de trobar una multinacional catalana que posés noms catalans als seus productes? Potser hi és i jo no la conec, però us imagineu entrant en una botiga a Berlín, per dir un lloc, i trobar un moble que es digués “Prestatge Joliu”, i que d’entre els llibres d’adornament hi hagués el “Zoo d’en Pitus”? De fet, al mercat exterior li costa igual de llegir “prestatge” en català, que “estantería” en castellà, que “bokhylla” en suec.

El fet és que després de gairebé 30 anys d’una teòrica normalització lingüística, el món empresarial –fora d’algunes excepcions– viu al marge i d’esquena a la llengua catalana. No cal que parlem d’exportar posant noms catalans als articles, sinó que ens mirem el melic i parlem del mercat propi. Ja no només hi ha una pràctica absència de productes amb noms comercials en català, sinó també de productes etiquetats en català o de productes amb instruccions en català. Si anem més endins de la qüestió, veurem que de fet, la majoria d’empreses no fan servir el català ni per a la paperassa interna. Per tant, si de portes endins ja no fan servir el català, segurament menys el faran servir de portes enfora. El paradigma de tot aquest afer, el va posar l’empresa Seat, quan no fa pas tant, el seu director va dir que en la tradició de posar noms de ciutats en els seus automòbils, mai posarien un nom d’una ciutat catalana a cap dels seus cotxes. No fos cas que algú prengués mal al pronunciar Seat Martorell, un nom que seria prou escaient en honor a la ciutat on s’hi fabriquen els cotxes des de fa tants anys.

D’altra banda, tenim que encara avui hi ha unes 500 lleis i disposicions que obliguen a l’ús exclusiu del castellà en el món empresarial. Lleis que apliquen penalitzacions per a aquells que no les compleixen. Així, només existeix una llei que obliga a l’ús del català en l’etiquetatge de productes artesanals, amb denominació d’origen o amb certificació ecològica. Una llei que, tot sigui dit, no es fa complir d’ofici. Si sou habituals de les botigues de productes ecològics, mireu quants productes amb el segell ecològic català (que atorga la Generalitat) no estan, com a mínim, etiquetats en català. Quedareu esgarrifats de pocs que n’hi ha.

Poc i malament. Aquest és el trist resultat de 23 anys de nacionalisme al Govern i de dues legislatures d’un Govern autoanomenat d’esquerres, progressista i catalanista. Sovint ens queixem que no se’ns traspassen prou competències, però resulta que en temes de legislació lingüística les competències les tenim totes, però no les exercim. La Generalitat té plenes competències per fer que tots els productes que es venen a Catalunya siguin etiquetats en català, vinguin d’on vinguin, però no ho fa. A més, aquest és un tema que no es toca, independentment de la tendència política del partit. Ja fa força temps, en època de Jordi Pujol, que algunes empreses catalanes, sí, sí, catalanes, ja van amenaçar de marxar si se’ls obligava a etiquetar en català. El que no queda clar és cap on volien marxar. Potser cap algun país on no fos obligat d’etiquetar en cap llengua concreta, on potser ni tan sols fos obligat de posar l’etiqueta. No sé si aquest país existeix, però en tot cas només se m’acuden noms de països del tercer món. En canvi, les Comunitats Autònomes de Madrid i de Cantàbria han legislat sobre el tema, i tenen una llei que obliga a etiquetar en castellà els productes distribuïts en aquestes comunitats. Una llei que l’únic que fa és reforçar o sobreposar-se a la llei espanyola ja existent.

Alguns diran: “és que el català el parla molt poca gent” i per tant no es poden fer lleis que obliguin a l’etiquetatge. Primer de tot, hem de saber que de les 6000 llengües que hi ha al món, el català és dins de les 100 primeres. A més, a tall d’exemple, és bo de saber que a països com Eslovènia, amb 2 milions d’habitants, tenen lleis que regulen l’etiquetatge en la llengua pròpia i, a més, també regulen l’ús de la llengua eslovena en el món dels negocis, establint-hi tota una sèrie de quotes, obligatorietats i sancions en cas d’incompliment.

D’altres diran: “és que si no esdevenim un país independent, aquestes lleis no es poden fer”. L’experiència ens diu, o ens hauria de dir, que en el cas d’Espanya aquesta afirmació pot ser més certa que mai. Però bé, tenim casos com Flandes, a Bèlgica, amb uns 3 milions d’habitants, que tenen lleis que obliguen a l’etiquetatge en neerlandès. Com també tenim el Quebec, al Canadà, amb uns 6 milions d’habitants, amb lleis proteccionistes semblants per al francès.

Hi ha aquella dita que diu: “què pesa més, un quilo de palla o un quilo de plom?” Bé, no descobreixo res si dic que pesen igual. Ara bé, a mi m’agrada de refer la pregunta i demanar: “què pesen més, deu milions de suecoparlants o deu milions de catalanoparlants?”, i la contesta és que els deu milions de suecoparlants. En tots dos casos és una qüestió d’Estat i de la voluntat d’aquest mateix.

Per finalitzar, tenim allò que a vegades passa, que els de casa no valorem el que tenim i ha de ser des de fora que ens en facin adonar. És el cas de l’empresa japonesa Kanebo Cosmetics, que té una línia de perfums que es diu “テスティモ” (T’estimo), així mateix, en català. I compte, perquè la paraula és marca registrada!

dijous, 18 de febrer del 2010

a l'aeroport

Fa un parell de dies vaig haver d'anar a l'aeroport de Barcelona, bé, l'aeroport del Prat, diguem-ho clar. Mentre m'esperava, una noia em va demanar per l'hora en castellà. Jo li vaig dir l'hora en català. La conversa es va acabar, mentre ella també esperava al meu costat. Al cap d'uns minuts, es torna a girar cap a mi i em diu: "perdona... gràcies per parlar-me en català. Jo també el parlo, però és que..." i no va acabar la frase. Jo li vaig dir amb un somriure que les llengües no són per amagar. No sabria dir si aquella noia era nativa americana o d'algun país com el Nepal o rodalia però tant és, la veritat és que és la primera vegada que em trobo amb una reacció com aquesta. Una raó més per continuar parlant en català a tothom.