Què és el gènere gramatical? El
gènere gramatical és un sistema de classificació de substantius –noms– que
tenen algunes llengües del món –un 30% segons algunes fonts. L’essència del
gènere és la concordança, això és, els complements del substantiu han de
concordar amb aquest, ja sigui articles, adjectius i fins i tot verbs. Ens
passem el dia utilitzant el gènere gramatical i concordant en funció del
substantiu.
Cal aclarir que el terme gènere
s'utilitza tradicionalment a les gramàtiques de les llengües europees, per a un
sistema simple que inclou masculí i femení i com a molt neutre. Quan els
lingüistes –tots parlants de llengües europees– van començar a estudiar idiomes
procedents d'altres àrees, com Àfrica, van començar a utilitzar el terme de
classes nominals per a sistemes més grans que no incloïen necessàriament un
contrast masculí / femení, sinó moltes més maneres de classificar els
substantius.
Les classes nominals són un
sistema anàleg al gènere gramatical però amb moltes més categories, tenim
sistemes de classes nominals que van de les 4 classes fins a les 20 en algunes
llengües. I què fan algunes llengües amb tantes classes o gèneres gramaticals?
Doncs classificar tota mena de coses com ara fenòmens meteorològics, objectes
no animats versus animats, objectes prims o grossos, plantes comestibles,
animals comestibles, persones, etc.
En el cas de les llengües
llatines tenim dos gèneres –el llatí clàssic en té tres– i en aquests dos
gèneres, com si fossin dos cossis, hi anem posant i classificant els
substantius. Aquesta classificació l’aprenem sense adonar-nos-en quan adquirim
la llengua de petits, però aprendre-se-la de gran –sobretot si venim d’una
llengua que no té gènere– és tot un mal de cap, perquè costa d’entendre el
perquè de la qüestió i, sobretot, cal recordar unes normes plenes d’excepcions,
perquè el gènere gramatical és de tot menys transparent.
Diem que tenim dos gèneres, el
masculí i el femení, que té fins a cert punt la seva lògica, ja que en un hi
van els homes i a l’altre les dones, però també despista, perquè aquests dos
gèneres hi van moltes més coses que éssers vius sexuats, així ens trobarem que
junt amb els homes hi posem una part tan femenina del cos com els pits, i amb
les dones una part tan masculina com la tita (i ja em perdoneu pels exemples!).
Ha de quedar clar que, en un principi –i després ho matisarem– el gènere
gramatical no és un sistema de classificació de persones, sinó de substantius.
L’assignació de gènere en objectes no animats, per tant, no sexuats, es pot dir
que té una base arbitrària, però quan parlem de persones, l’arbitrarietat no és
sempre evident o, simplement, no n’hi ha, i tant el subconscient –o conscient–
del parlant com les implicacions culturals influencien en l’assignació del
gènere gramatical de determinats substantius i fins i tot de determinats
suposats genèrics.
En català, el gènere no marcat és
el masculí –oblideu-vos de moment de relacionar masculí amb homes–, i ho és
perquè majoritàriament en català no hi ha marca morfològica de masculí en els
substantius. Per a entendre-ho millor, fixem-nos en el castellà i comparem-lo
amb el català. En castellà tenim niño i niña, on niñ és l’arrel i
la o és la marca –morfema– de masculí i la a del femení. En català tenim nen i
nena, on la a ens marca el femení, però... i el masculí? No hi ha marca de
masculí, d’aquí que el masculí és el no marcat des d’un punt de vista
morfològic, però si ens n’anem al camp social, veurem que les opcions no
marcades són les que engloben més, les més inclusives i genèriques per a
descriure qualsevol cosa. Així si parlem de cotxes, ens referim a qualsevol
cotxe, però si anem posant adjectius –marques– al substantiu cotxe, anem
restringint l’objecte, per tant, si parlem de cotxes vermells de 4 portes, ja
no parlem de tots els cotxes, i si parlem de cotxes vermells de 4 portes amb el
volant a la dreta i més de 300 cavalls de potència, parlarem d’un grup molt
determinat de cotxes i no podrem generalitzar ni dir que parlem de tots els
cotxes. Per tant, si volem ser inclusius i generalitzar, com menys marques
–menys adjectius o menys morfemes depenent del cas– millor. Igual, que també preguntem de forma no marcada i
inclusiva quan fas d’alt, perquè ser alt inclou que puguis ser baix, però si
preguntem quan fas de baix, no implica que puguis ser alt.
Si diem que en una escola hi ha
molt bons alumnes, implica que parlem tant dels alumnes com de les alumnes. En
aquest exemple la paraula alumne és un genèric inclusiu que fa referència tant a
homes com a dones, i no cal desdoblar per a res i anar dient tota l’estona
fórmules feixugues com els alumnes i les alumnes o els/les alumnes, i menys
calcar paraules innecessàries del castellà, com l’alumnat que no vol dir
absolutament res en català i, que a més, fixeu-vos que és una paraula de gènere
masculí –ai las!–, i que com que parlem una llengua amb gènere i amb
necessitat de classificar els substantius, qui no ens diu que d’aquí un temps
acabem parlant de l’alumnat i de l’alumnada?
Aprofitem, també per a posar
certes coses a lloc ja que hi ha gent que en català utilitza la lletra x com a
comodí per a escriure d’una manera pretesament neutra, això és, fan els nenxs
de l’escola són bonicxs. Cal dir que això és un calc del castellà que en
català no té raó de ser, perquè en castellà –i ja n’hem fet una mica
d’explicació més amunt– aquesta x serveix de comodí per a substituir els
morfemes de masculí i femení, niños/niñas→niñxs.
Però en català ja hem dit que no hi ha morfema de masculí –bé, n’hi ha en algunes
paraules, però és força residual–, per tant, en aquest exemple de què és comodí
la x en català?
Fixem-nos, també, com podem
parlar de la víctima que va caure per un precipici i no es va fer res, i no
sabem si és home o dona, malgrat que hem parlat en femení, i no he sentit a
ningú reclamar que ens inventem el masculí de la paraula per a visiblitzar els
homes, perquè bé podríem dir víctim, o ja que hi som, el victimat.
Tampoc he sentit a ningú reclamar un masculí per a anomenar a les balenes, les girafes
i les hienes mascles.
Podem veure l’arbitrarietat de
l’assignació de gènere en les paraules que en català són el pont o el senyal,
en castellà el puente i la señal, i en portuguès a ponte i o
sinal, per què? vicissituds de la llengua i de l’evolució d’aquesta.
Entrant en el terreny social, hem
de pensar que utilitzar formes binàries, això és el desdoblament, deixem fora a tothom que no se sent ni home ni
dona, i que pertany a d’altres grups com els transgènere, transsexuals, etc.
Podríem plantejar-nos si canviant
la llengua podem canviar la societat i la manera de pensar, potser si desdoblem
i ens inventem paraules suposadament neutres –alumnat, estudiantat,
professorat,... fixeu-vos que totes són de gènere masculí– podrem arribar a canviar
la societat i ser més igualitaris? Bé, si això fos així, podríem treure del
diccionari totes les paraules que fan referència a la pobresa i llavors
erradicaríem la pobresa,o podríem erradicar tot el lèxic referit a la tristesa
i la gent no tindria depressions.
El masclisme i la violència de
gènere és una actitud que poc té a veure amb la llengua que es parli. Aquesta
actitud existeix entre els parlants de llengües amb gènere gramatical, però
també entre els parlants de llengües que no tenen gènere gramatical, però és
més, és una actitud inherent a la llengua, la qual només fa de vehicle
transmissor passiu de l’actitud. Aquesta actitud violenta també es pot manifestar sense
necessitat de badar boca.
Dit el que he dit, permeteu-me
que posi en dubte algunes de les afirmacions que he fet fins ara, perquè
repeteixo, el gènere gramatical és un sistema més aviat opac. A més, amb un
biaix cultural molt fort, perquè a cap parlant se li escapa que a vegades sí
que classifiquem a través del gènere gramatical a persones per raó de sexe. Per
tant, quant a la classificació d’éssers vius sexuats, l’arbitrarietat no sempre
és tan clara, com de fet, tampoc ho és en la classificació d’objectes. Vegem-ho.
Quan parlem d’homes i dones, hem
dit que el gènere gramatical masculí era el genèric i l’inclusiu, però què en
penseu d’aquests exemples?
1. Dos conductors beguts xoquen
de front i no es fan res.
2. Uns lladres entren de nit en un
magatzem.
3. Aquest estiu l’Au-pair
tornarà a venir a cuidar els meus fills.
Qui ha percebut les frases com a
genèriques sense pensar en el sexe dels subjectes? Qui ha pensat en només homes
a l’exemple 1 i 2, i qui ha pensat en només dones a l’exemple 3 a Au-pair, i ha
percebut fills com a neutre? Si hem dit que el genèric és el masculí, realment
algú ha copsat els conductors i els lladres com a genèrics pensant que podrien ser dones? O hi ha un biaix
cultural que ens diu que normalment els conductors que tenen accidents i van
beguts són homes, com ho són els lladres? I el 3, els homes no poden fer
d’Au-pair? Per tant, l’assignació de gènere no és sempre arbitrària i menys amb
persones, i el masculí no sempre funciona com a genèric, hi ha un biaix
cultural molt fort. Perquè un cop més, si el masculí és el genèric, perquè no
parlem de llevadors i d’infermers, com parlem d’advocats i d’enginyers? Parlem
de llevadores i d’infermeres, com a genèrics, perquè el sexe biològic de les
persones que exerceixen aquesta professió tradicionalment han estat dones, per
tant, el sexe ha tingut una influència sobre la formació del gènere de la
paraula que utilitzem com a genèrica.
Però què passa amb advocats i enginyers?
Són realment genèrics per què el masculí és el genèric? Doncs en tinc dubtes
seriosos si ho comparem amb les llevadores i les infermeres.Si en aquestes dues
últimes paraules el sexe de les que exerceixen la professió ha influït, qui ens
diu que el sexe dels qui tradicionalment han exercit d’advocats i d’enginyers
no ha influït sobre la formació del genèric? i, per tant, no ens trobem davant d’una
vicissitud arbitrària de la llengua que fa els masculins en genèric i
inclusius, perquè també són els no marcats, sinó davant d’una formació d’un
genèric masculí derivat d’una causa social que ha fet que les dones,
històricament, se les hagi privat de diversos àmbits com ara de ser advocades i
enginyeres?Altrament no tinc cap dubte que diríem advocades com a genèric,
igual que diem llevadores –i això que el diccionari recull llevadors, paraula
que ningú ha sentit dir mai. Ara bé, el que fa la llengua és reflectir una realitat de la societat, i que ens agradi o no aquesta realitat ja són figues d'un altre paner. Tot i això, si ara decidíssim canviar la llengua i dir sempre els llevadors, faríem que hi hagués més homes en aquesta professió? jo diria que no, el canvi no passa per la llengua, sinó que passa per una sèrie de canvis socials que si s'assoleixen la llengua ja els reflectirà.
Deixeu-me anar més enllà, i fixeu-vos que ni tan
sols tenim el masculí de puta, que segurament seria put. En aquest cas el
genèric, també és en femení, perquè tradicionalment les que ofereixen el servei
són dones, però els clients són homes, i d’aquí que en català fem servir el
castellanisme putero, curiosament una paraula masculina formada d’un
femení, un fet no gaire habitual. La influència de les que ofereixen el servei
i dels qui el contracten ha estat cabdal per a la formació de les paraules en
el gènere que les ha formades. Hi ha, doncs, un fort biaix sexista en els casos
d’advocat, enginyer, llevadora, infermera, com en el de puta. No són
assignacions arbitràries de gènere gramatical, sinó que són assignacions
basades en qüestions socials, ja sigui per prejudicis, per privacions d’accés a
certes professions per part de les dones, per masclisme o per patriarcat quan a
les dones se les feia quedar a casa, mentre els homes tenien accés a
professions com les d’advocat, metge, enginyer, etc., i això ha influenciat a
la formació no només d’un lèxic, sinó de l’assignació del gènere d’aquest lèxic
passant per sobre del pretès masculí genèric.
Deixem de mirar-nos el melic i
fem un tomb pel món, com funcionen d’altres llengües que també tenen gènere?
Això ens ajudarà a comprendre molt més bé el fenomen. Per exemple, l’àrab és
una llengua on els plurals dels objectes es fan sempre en femení, com també són
femenins els animals, però en canvi les forces de la naturalesa, els noms de
ciutats i països i les parts del cos, són masculines. Però per si fos poc, la
paraula califa és femenina, malgrat que mai hi ha hagut una dona califa. Què hi
fan les dones amb els plurals dels objectes? I els homes amb les parts del cos? arbitrarietat? segurament, en aquest cas.
La llengua wampanoag, nadiua del EUA,
té un gènere per a substantius animats i no animats, així doncs, per als
wampanoag el sol és inanimat i la terra animada, coneixement precoç de
l’astronomia o arbitrarietat?
La llengua manambu, de la Papua
Nova Guinea independent, als substantius que fan referència a objectes llargs i
prims, se’ls assigna el masculí, mentre que als objectes petits i rodons se’ls
assigna el gènere femení. En canvi, en la llengua mianmin, també de Papua Nova
Guinea, tot i que la llargària s’associa al sexe masculí i els objectes
arrodonits al sexe femení, el gènere gramatical funciona just a l’inrevés del
manambu. Per tant, penso que aquesta diferència en assignació de gènere en
aquestes dues llengües pot tenir una forta base d’arbitrarietat donada per una
evolució independent de les dues llengües, però també hi ha un fort component
cultural en les dues llengües que influència l’assignació de gènere, perquè
quan s’ha d’assignar gènere, posem per cas a un objecte que no han vist mai, on
és la frontera per dir que és prou prim i llarg o prou petit i rodó per a tenir
un gènere o un altre? Penso que la frontera és molt subjectiva i culturalment
induïda.
Anem més a prop, i veurem que
l’asturià té tres gèneres: el masculí, el femení i el neutre. La terminació -u
és el masculí, la terminació -a és el femení i la terminació -o el neutre, per
tant en asturià diuen: home xustu, muyerxusta, xentexusto. Pot semblar
molt igualitari, perquè quan parlen de la gent, fan servir el neutre xentexusto,
però són els asturians una societat igualitària? No hi ha violència de gènere a
Astúries? A més, mireu l’arbitrarietat
del sistema quan es tracta de classificar objectes: obleru (fibló), picudu,
escarpia picuda, fierropicudo. Per què fierro
és neutre? Simplement per què acaba en -o? I xente, llavors?
Però és realment amb les persones
quan, i com ja hem vist amb els exemples en català, que l’assignació de gènere
gramatical deixa de ser arbitrària en molts casos per a tenir un rerefons
influenciat pel sexe biològic dels participants. En la llengua dyirbal, parlada
a Austràlia, per exemple, quan és un grup força heterogeni de persones,
normalment es fa servir el masculí com a genèric, però moltes vegades si en
aquest grup més o menys heterogeni hi ha més dones o hi ha alguna dona
important, fan servir el femení com a genèric. Per tant el gènere gramatical i el
sexe de les persones té una correspondència, com l'hi té a la nostra societat,
perquè una de les primeres coses que una persona transgènere o transsexual fa,
quan inicia el trànsit, és canviar-se el gènere gramatical, passa de dir «estic
tranquil» a dir «estic tranquil·la». Així que dir de forma absoluta i categòrica
que gènere gramatical i sexe no tenen relació i que un no condiciona l’altre,
penso que és fals o si més no, és una mitja veritat.
Vull, parlar, també de la llengua
mohawk i citaré a una gran estudiosa d’aquesta llengua, la lingüista Marianne Mithun,
que en el llibre de diversos autors titulat The Expression of Gender,
explica les següents coses sobre aquesta llengua nadiua nord-americana, les
quals adapto i tradueixo. La llengua mohawk té tres gèneres, el masculí, el
femení i el neutre. La base del funcionament del gènere és que el masculí
serveix per a persones de sexe masculí, el femení per a persones de sexe
femení, i el neutre per a objectes i animals. Fins aquí semblaria la llengua
perfecta, però si observem com funciona el gènere de més a prop, veurem que no
és tan transparent, ja que dins del gènere neutre hi ha una distinció entre
objectes animats –els animals– i inanimats. A vegades, les marques de masculí i
de femení també són utilitzades amb objectes personificats que haurien de ser
de gènere neutre. Però a més, el femení es fa servir per a persones de les
quals no se’n sap el sexe, això és, com a genèric. Però això no és tot, resulta
que el neutre utilitzat per animals també es fa servir, a vegades, per a
referir-se a persones del sexe femení. Animals i dones junts? La veritat, és
que segons explica Mithun, els factors que determinen la tria entre aquestes
dues categories, la que ella en diu el femení indefinit –el genèric– i el
femení-neutre, és complexa i variable a través de les comunitats que parlen
mohawk, de les famílies i dels individus, per tant hi ha una variació
determinada pels parlants mateixos. A més, Mithun entrevista a diversos
parlants nadius de mohawk i quan els fa veure que utilitzen el mateix gènere
per a dones i animals, cap dels parlants diu haver-hi parat mai atenció, pel
que segurament podem dir que aquesta classificació no els condiciona la vida
diària.
Podem parlar de la llengua
australiana, yanyuwa, la qual presenta –des del nostre punt de vista– diverses
curiositats respecte el gènere gramatical o, en aquest cas, classes nominals.
És una llengua que té 16 classes nominals, i que a més, hi ha fortes
diferències entre la manera que parlen els homes i la manera que parlen les
dones, fet que fa que es puguin considerar gairebé com a dialectes diferents. Aquestes
diferències van més enllà del lèxic i entren dins del terreny de la morfologia.
Així, en el parlar de les dones, distingeixen 4 classes nominals, una de masculina
per a objectes amb absència de morfema, això és, sense cap marca. Una altra,
que en direm mascle, per a classificar persones masculines i que es representa
amb el prefix nya-, i unprefix rra-/a- per al gènere femení i per al gènere que
en direm femella –que representa a les dones–, això és, per a dos gèneres
alhora. Curiosament en el dialecte dels homes, no tenen el gènere mascle. De
forma resumida, en el parlar de les dones, tenen un gènere femení i masculí per
als objectes, i un gènere mascle i femella per les persones, que a més, el
femení i el femella coincideixen en un sol morfema. Així que ara deixeu-me ser
molt agosarat, i si resulta que en català estan naixent dos gèneres més, i per
tant en tenim 4? Podríem dir que un gènere masculí i femení per a classificar
objectes, d’origen força arbitrari i amb poca influència social i cultural, on
el masculí és el genèric, i dos gèneres de caire no tan arbitrari, on la
cultura i el sexe biològic en condicionen la classificació? Dos gèneres referits
a persones –i potser a animals– on no sempre el masculí és el genèric i el qual
té moltes variables, ja no només lingüístiques, sinó socials? Uns gèneres per a
classificar persones que en podríem dir, com a l’exemple de la llengua yanyuwa,
mascle i femella. Penso que els exemples que he posat tant en català com en les
altres llengües podrien reforçar aquesta hipòtesi.
Tampoc se’ns pot escapar que cada
cop més hi ha gent que no percep el masculí com a genèric inclusiu i que senten
una necessitat personal –dic personal perquè la llengua no la genera
aquesta necessitat– de desdoblar o cercar
fórmules que els semblen neutres. Tant els que diuen que el masculí és el
genèric, com els que diuen que cal desdoblar, parlen des d’una ideologia determinada,
perquè la llengua admet les dues coses i aquí la neutralitat o l'objectivitat és difícil. Per tant, què cal fer? Què és més
fàcil? Un parlant d’una llengua sense gènere que vol aprendre el català i que
se li explica com funciona el gènere en català ho entén en 5 minuts i no li
genera cap dilema, però davant de parlants nadius que han deixat de concebre
que el masculí és el genèric, què és més rendible? Tornar-los a explicar com
funciona el gènere i fins que ho entenguin? O potser els lingüistes hem
d’entendre que hi ha un canvi lingüístic induït per una sèrie de persones que han
deixat de concebre el masculí com a genèric i que cal cercar solucions noves? Cal acceptar que una part de la societat veu les coses diferent i cal
estar amatents, al capdavall els lingüistes si descrivim, què n’hem de descriure de la
situació actual?
Com hem vist en aquest article,
el gènere gramatical és opac i no és una ciència exacta on dos i dos fan
quatre. En un principi l’assignació de gènere en els objectes és de base
arbitrària, però tampoc és ben bé així com hem pogut veure amb les llengües
manambu i mianmin. Amb les persones, hi ha moltes ocasions i contextos que el
masculí genèric i inclusiu funciona, en aquest article he parlat «dels
asturians» i vull pensar que tothom ho he percebut com un genèric, ja que
parlava dels asturians i de les asturianes, però també he parlat de la societat
asturiana, en femení, per bé que tothom també deu haver entès que he fet
referència tant a homes com a dones. Però certament, també hem pogut veure com
en moltes ocasions el masculí genèric no funciona com a tal, amb els exemples
dels lladres. O, com realment el patriarcat i el sexe biològic de les persones,
la cultura i la societat han creat genèrics femenins com llevadora i puta, i
com també han creat el que podrien ser pseudo-genèrics masculins com advocat o
enginyer. Des d'un punt de vista morfològic, queda clar quina és la categoria no marcada i la genèrica, però des d'un punt de vista social, això no queda tan clar. Hi ha una part de la societat que ja no percep el masculí com a genèric i cal donar solucions.
Així, que jo no m’atreviria a generalitzar i fer una afirmació
categòrica que el gènere masculí en català és sempre el genèric i l’inclusiu,
tot depèn del context i de la situació. I per bé que canviant la llengua no canviem la societat, sí que és cert que hi ha gent que ha deixat de percebre el gènere masculí com a genèric, la realitat canvia i les percepcions també. Cal tenir la ment oberta i no tancar-se a res, i el que és important és educar la gent en la igualtat i el respecte i
potser deixar la llengua tranquil·la, perquè el temps i els parlants, de forma
natural, acabarant trobant la solució.
L'indoeuropeu i el gènere gramatical
